Picasso i el gest primigeni del dibuix

Si algú digués que va veure Picasso néixer amb un llapis a la mà, segurament ens ho podríem arribar a creure. Dibuixar, dibuixar, dibuixar, a totes hores i dibuixar de tot. I ho feia en múltiples formats però sobretot en quaderns, que omplia de rostres, mans, cossos, anotacions, escenes de carrer… Dels ulls a la mà, de la mà al paper. Dibuixar com a pràctica, com a plaer, com a manera d’organitzar-se les idees, com a forma de planificar les pintures. El gest primigeni de l’artista: dibuixar.

Picasso. Els Quaderns
Museu Picasso de Barcelona
Fins al 4 d’abril de 2021

Els carnets de Picasso estan plens, no només de dibuixos preciosos i precisos, sinó també de molta informació sobre la gènesi del seu procés creatiu, sobre com funcionava a l’hora d’experimentar i compondre les seves obres. Són joies però en quaderns gens luxosos. Picasso dibuixava sobre el primer quadern que trobava o sobre el més assequible, sobretot durant els seus anys de formació. El Museu Picasso de Barcelona posseeix 19 d’aquests quaderns, 17 dels quals provinents de la casa familiar de Barcelona i que l’artista havia deixat entre les seves obres de joventut i que formen part de la donació que l’artista va fer a la ciutat el 1970. Els altres dos són l’anomenat Carnet català, realitzat a Gósol el 1906, que va ser adquirit pel museu l’any 2000, i el Carnet de la tauromàquia, del 1957, que va servir a Picasso per a esbossar els gravats del llibre La tauromaquia de Pepe Illo, i que l’artista va donar a l’editor Gustau Gili. Aquest darrer quadern forma part de l’adquisició que el museu va fer del fons documental sobre Picasso de l’editorial Gustau Gili el 2018. Tots aquests quaderns guarden entre les seves planes més de 1.300 dibuixos.

Amb l’exposició Picasso. Els quaderns, comissariada per Malén Gual, el Museu Picasso ofereix per primer cop una visió completa dels carnets de la seva col·lecció, amb l’encert que dialoguen amb obres que estan relacionats directa o indirectament amb el que hi ha a dins de les llibretes. El muntatge de l’exposició contribueix a que l’espectador pugui trobar el vincle entre els carnets i les obres penjades. Cadascun dels quaderns es mostra en una vitrina, obert per una plana però amb una pantalla al costat que va mostrant la imatge de totes les planes del carnet. És una llàstima, però, que a causa de les restriccions pel COVID-19 no s’hagi pogut desplegar la idea inicial que hauria permès que el mateix visitant pogués passar les planes dels carnets a través d’una pantalla tàctil. Però, de tota manera, són visibles la totalitat de les planes dels 19 carnets, que si es tingués la paciència de mirar-les totes suposaria 3 hores de visualització.

En certa manera, l’exposició suposa també una anàlisi detallada de com va anant evolucionant la formació del jove Picasso, així com de la seva biografia adolescent. Els dos primers quaderns, omplerts entre el 1894 i 1895 a La Corunya, mostren com el Picasso de 13-14 anys dibuixa mentre camina per la ciutat però, com passaria a la resta de la seva vida, té autèntica obsessió per la figura humana. Els seus models principals són la seva família -el pare, José Ruiz; la mare, María Picasso; les germanes Lola i Conchita i, per descomptat, ell mateix- però també personatges anònims. El quadern realitzat a Madrid el 1895 resulta ser testimoni de l’impacte que va tenir en Picasso la seva primera visita al Museu del Prado a través dels dibuixos còpia d’El bufón Calabacillas i d’El Niño de Vallecas, de Velázquez. Dos anys després, quan Picasso fa la seva primera estada llarga a la capital espanyola, copia en un oli el retrat de Felip IV ancià del pintor sevillà, pintura que ha viatjat des del Prado al Museu Picasso i que acompanya la seva bessona picassiana. El museu madrileny també ha prestat per a la mostra El bufón Calabacillas. Un altre convidat a l’exposició és El vell pescador, pintat per Picasso el 1895 a Màlaga, un préstec del Museu de Montserrat, i que també té diversos estudis.

Barcelona és un altre dels grans escenaris dels quaderns picassians. Hi apareixen racons de la ciutat però també els models en guix i al natural que copiava a l’escola de la Llotja. Fa estudis de mans i braços compulsivament i alguns models el fascinen especialment com el negre Guadalupe, a qui dibuixa nu i vestit de cos sencer i al seu rostre. El 1896 també esbossa la figura agenollada de la nena del gran oli La Primera Comunió. El quadern de París del 1900, en canvi, farcit de fantàstiques escenes urbanes, ja reflecteix el contacte de Picasso amb els moviments

Els quaderns d’Horta de Sant Joan i Gósol es mostren en una sala conjuntament. El d’Horta, del 1898, tracta el paisatge de manera naturalista. El carnet de Gósol, del 1906, anomenat també Carnet català, és de vital importància per estudiar el pas de Picasso cap a l’Època Rosa i l’influx del romànic, sobretot en els rostres, com es pot apreciar en l’escultura de la Mare de Déu de Gósol, provinent del MNAC, que s’exposa a la mateixa sala. També hi trobem anotacions curioses sobre vocabulari català, per exemple, com: “Farigola=Timó”.

Tota l’espontaneïtat i llibertat de tots aquests carnets de joventut, realitzats quan Picasso no podia arribar a imaginar la seva gran fama i èxit com a artista, es perden en el darrer dels quaderns exposats: un petit carnet amb els estudis preparatoris per al llibre il·lustrat de La tauromaquia, de Pepe Illo, per a Ediciones La Cometa. Ja estem al 1957 i Picasso és una estrella. Per la manera com presenta aquests dibuixos, segurament esbossats a les curses de braus d’Arle, s’aprecia com l’artista és absolutament conscient que el carnet és i serà una obra d’art en sí mateixa. En tot cas, la gran virtut d’aquesta exposició, apart d’oferir l’ocasió de veure el moment inicial de la creativitat de Picasso, és la d’haver sistematitzat tot aquest material per mostrar-lo al públic i el d’haver realitzat un important catàleg que el recull tot en un sol volum.

Montse Frisach

Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.