Afiliat al Partit Comunista des del 1944 i lluitador antifranquista, Picasso resultava incòmode i difícil d’encaixar per a l’Espanya de Franco. El 25 d’octubre del 1971 es commemorava el seu 90è aniversari i un seguit de galeries i llibreries que exhibien obres i retrats de Picasso van patir atemptats per part de la ultradreta. L’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972, comissariada per Nadia Hernández, mostra una col·lecció de 400 tapets –adquirits recentment per la Fundació Vila Casas– intervinguts per més de 270 artistes i escriptors tant nacionals com internacionals. Aquestes obres dedicades a Picasso van ser creades per palesar la indignació del món de la cultura davant de l’escàndol públic i per desagreujar l’artista. La iniciativa fou promoguda pel galerista Santiago Palet després de l’atac que va destruir la galeria Taller de Picasso que també celebrava l’efemèride del pintor. De fet, l’exposició és un projecte impulsat per Antoni Vila Casas que ha preservat aquest conjunt d’obres testimonials per recuperar tot un relat històric.
Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972
Comissari: Nadia Hernández Henche
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Fins al 2 d’octubre de 2022
El 1971 van ser molts els actes a tot el món amb què es va voler homenatjar Picasso en el seu 90è aniversari. Però l’autor del simbòlic quadre Guernica i d’obres com Sueño y mentira de Franco -que les havia realitzat el 1937 per recaptar fons per a la causa republicana- era considerat un traïdor i un enemic del règim franquista. Franco no va consentir que de forma oficial cap museu commemorés el natalici de Picasso, tot i que, Fraga va convèncer els càrrecs més recalcitrants de la dictadura perquè permetessin algunes activitats en tribut al pintor malagueny. Però es notava clarament que l’obertura simbòlica que Fraga volia oferir al món era forçada. Mentre el govern francès va cedir, per primera vegada a la història, la Gran Galeria del Louvre per presentar una exposició consagrada a un autor viu, la dictadura espanyola amb prou feines el va nomenar “Espanyol universal” i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Bellas Artes de Sant Fernando i també organitzà el XIII Certamen Nacional de Arte Juvenil amb el nom de “Homenaje a Picasso”. A Barcelona, s’instal·là una placa commemorativa al carrer de la Plata, on suposadament l’artista havia tingut el seu primer taller i l’octubre de 1971 el Museu Picasso inaugurà Obres de Picasso de la Col·lecció Hugué.
Tanmateix, el món cultural organitzà reconeixements per festejar Picasso i la premsa espanyola va difondre la notícia de l’aniversari a través de grans reportatges com ara el de La Vanguardia que li va dedicar un suplement a color, la portada del qual reproduïa una aiguada de Joan Miró que va crear expressament per felicitar Picasso. Els grups d’extrema dreta van reaccionar amb violència i la matinada del 29 d’octubre del 1971 -data de la fundació de la Falange- es van dur a terme assalts en tres llibreria progressistes de Madrid per part de grups feixistes de caràcter paramilitar: Visor, Cultart i Antonio Machado. Tots aquests establiments tenien en comú haver ocupat els seus aparadors amb exposició de llibres, cartells o gravats del pintor. Aquell mateix dia també es va perpetrar un atemptat a la Galeria Theo de Madrid amb el llançament d’àcid i pintura vermella damunt dels 24 gravats picassians de la Suite Vollard que s’estaven exhibint; una sèrie configurada per un centenar de gravats produïts entre 1930 i 1937 per encàrrec del marxant i col·leccionista Ambroise Vollard. A l’exposició de la Fundació Vila Casas s’hi mostren 25 gravats d’aquesta sèrie. Segons la investigadora Nadia Hernández, autora del llibre Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo i comissaria de l’exposició Homenatge a Picasso, Vallauris, 1972 l’atac parteix d’una confusió de Blas Piñar que creia que es tractava de l’edició Sueño y mentira de Franco, grotesques caricatures personificades en la figura de Franco.
També, aquests comandos tenien al museu barceloní del carrer Montcada en el seu principal objectiu, igual que la Sala Gaspar –la galeria que treballava estretament amb l’artista– que finalment es van salvar de les agressions en reforçar les mesures de seguretat. No va tenir tanta sort la llibreria Cinc d’Oros que el 24 de novembre de 1971 va patir greus danys per part d’un grup de feixistes que va llançar còctels molotov als aparadors on s’homenatjava a l’artista. Sense dubte però, el que va sofrir una destrossa més important fou el Taller de Picasso, al carrer de la Plata, situat davant de l’immoble on el pintor va tenir el seu primer estudi a Barcelona. Uns dies abans, la matinada del 21 al 22 de novembre un atemptat va provocar un incendi que va destruir l’interior de l’espai. La galeria, regentada per dos socis molt joves, Jordi Costa i Santiago Palet va quedar completament calcinada. Aquest ultratge a Picasso no va tenir cap resposta oficial, tampoc a la Ciutat Comtal, seu d’un museu dedicat a l’artista, inaugurat el 1963 a partir de la col·lecció de Jaume Sabartés i que l’artista enriquí amb les seves donacions.
Després de l’assalt, els propietaris del Taller de Picasso van impulsar una convocatòria extensa a artistes i personatges de la cultura perquè fessin una dedicatòria de reparació a Picasso. Van enviar per correu postal un parell de tapets (peces de cotó blanc rematades per una blonda) a cadascú que havien de ser retornats pel mateix canal, per tal de no aixecar les sospites de la censura. La resposta va ser unànime, una manifestació col·lectiva d’obres d’art en aquestes teles de 40 per 55 centímetres, amb puntes fetes a mà per les monges d’un convent del barri barceloní de la Bonanova. Un any més tard, van ser exposades a Vallauris -la població propera a la casa on residia l’artista- en el 1er Rencontre International d’Hommage à Picasso. Nadia Hernández ha catalogat les peces i reconstruir una història que va començar a l’estudi de Tàpies, el primer a encoratjar la iniciativa i de dinamitzar una cadena de solidaritat. Al principi el suport dels dibuixos era un full de paper, però Dalí va suggerir emprar les típiques estovalles de pastisseria –les havia utilitzat per al primer retrat de Gala i per a un dibuix preparatori d’El gran masturbador–, encara que finalment van ser substituïdes per peces de cotó rematades amb blonda perquè eren més resistents. En canvi, Dalí, malgrat haver donat la idea del tapet, finalment es va tirar enrere i no hi va participar, segurament per la seva poca empatia ideològica: “Picasso es comunista. Jo tampoc”, va dir en alguna ocasió.
Entre els artistes hi havia noms tan significatius com Joan Brossa, Alexander Calder, Antoni Clavé, Equipo Crónica, Modest Cuixart, Wilfredo Lam, Sonia Delaunay, Juan Genovés, Hans Hartung, Joan Miró, Manolo Millares, Antonio Saura, Joan Josep Tharrats, Antoni Tàpies, Jean Tinguely o Victor Vasarely entre molts d’altres. Igualment, personalitats no vinculades a les arts visuals, com el músic Pau Casals, el novel·lista Camilo José Cela, l’actor Fernando Fernán Gómez o el poeta Rafael Alberti que en va pintar diversos, entre ells, Una Paloma para Picasso que va servir d’imatge per a l’exposició de Vallauris.
Des de llavors mai més aquests tapets no havien estat exposats i no se’n tenia informació, fins que als anys 80 van ser adquirits per Gianni Figueres, propietari del Mas de Torrent, de l’Empordà que en tenia alguns de penjats en el seu hotel. Quan va morir, les obres van ser emmagatzemades fins que el col·leccionista Antoni Vila Casas va comprar el conjunt sencer per tal d’evitar-ne la dispersió, que és el que ara es pot veure a l’exposició. Cal assenyalar que la figura del col·leccionista ha tingut una importància excepcional com a preservador d’una col·lecció única per assegurar-ne la conservació.
