En aquesta finestra de didàctica de l’art, ens fixem en creacions artístiques que ens portin a analitzar el rerefons de l’obra. Que en mirar-les, provoquin un batibull d’emocions dins nostre, que ens generin incerteses i ens obrin interrogants; incerteses que creïn la necessitat d’aturar el temps per buscar respostes a aquell desig intens de saber-ne més, d’aprendre alguna cosa.
Pilar Montaner Maturana va néixer a Palma de Mallorca l’any 1876. Filla de família benestant, va rebre una completa formació d’estudiant a Madrid, lloc on residia durant la seva infància i adolescència. El seu pare, Jaume de Montaner Vega, almirall de guerra, va estar destinat durant cert temps en aquesta ciutat. És allà on van patir una tragèdia familiar: la seva mare, la uruguaiana Elvira Maturana, va morir, quan la Pilar tenia catorze anys.
Durant la formació a Madrid, va rebre classes d’art, de pintura, de dibuix, aprenentatges que la van fascinar, que la van trasbalsar, que la van convèncer que hi dedicaria la vida, i que tot el seu món, i el seu entorn, giraria al voltant de l’art. Una idea que es va veure enfortida i consolidada gràcies al casament amb Joan Sureda. Qui era Joan Sureda?
Joan Sureda era fill d’una de les famílies més importants del món econòmic mallorquí del segle XIX, i hereu del Palau del Rei Sanç de Valldemossa. La seva posició social li va permetre dedicar-se, des de ben jove, al mecenatge de les lletres i de l’art mallorquí de l’època. No és estrany, per tant, que donés suport el desenvolupament artístic de la seva dona, mentre ell es dedicaria a la cura (amb l’ajut, imprescindible, del servei de la casa) dels seus catorze fills. Una decisió que, presa en aquella època i en aquell context social (finals del segle XIX, inicis del segle XX), sectors propers de la família, i no tan propers, no van entendre, atès que suposava una petita revolució en les tradicions patriarcals del moment.
Les inquietuds, la curiositat i les ganes d’aprendre constantment van ser característiques imprescindibles en la vida de Pilar Montaner. Assimilava els coneixements que rebia dels diferents mestres que va tenir; en els inicis, els mestres mallorquins Antoni Ribas Oliver, un gran paisatgista, i Ricard Anckerman, un excel·lent retratista, van fer de Pilar una pintora que començava a destacar en el món de l’art mallorquí.
Les diferents estades a Madrid, a inicis del segle XX, van portar a la pintora mallorquina a seguir evolucionant en la seva obra. Dos nous protagonistes van ser influents en aquesta etapa: Joaquín Sorolla i Antoni Gelabert. Amb el mestre valencià Sorolla, aprengué a millorar les seves pinzellades, i a representar escenes relacionades amb un entorn familiar i quotidià.
L’artista mallorquí Gelabert va significar una porta d’entrada al món dels artistes europeus. Amb ell va fer un tour per molts museus d’art Europa, per observar, impregnar-se i viure el talent d’artistes de la talla de Van Gogh, per exemple.
Fins als anys vint del segle XX, Pilar Montaner va viure una etapa artística prolífica. La seva inspiració i la seva predisposició a seguir millorant la van impulsar, gràcies també al viver d’artistes que va ser la seva llar com Rubén Darío, Miguel de Unamuno, Eugeni d’Ors i el mateix Sorolla, entre d’altres, tots ells convidats habituals amb la família Sureda Montaner.
Retrats i paisatges van caracteritzar la seva obra, però també va endinsar-se en l’entorn natural concret de la seva illa. La creadora mallorquina es caracteritzava per pintar in situ, és a dir, desplaçar-se al mateix lloc exacte que volia representar en el seu quadre; volia estar connectada directament amb l’entorn que anava a dibuixar. En les seves pintures, va proliferar un arbre en concret, l’olivera mallorquina. Aquesta olivera va permetre a Montaner expressar-se no només en els trets paisatgístics que havien encarnat la seva obra fins al moment, sinó també mostrar des del seu interior els seus sentiments en el quadre. I en aquest context hem de situar l’obra que analitzem en aquest article.
Fent una primera observació al quadre, Pilar Montaner ens mostra com quatre oliveres, tres en un primer pla i la quarta més allunyada, sembla que ballin al ritme que marca el vent en aquest entorn rocós, proper al mar, propi d’una part de la serra de Tramuntana mallorquina. La combinació de colors augmenta aquesta sensació de confort, fins i tot ens convida a moure’ns com les oliveres, al ritme del vent.
I si l’artista, en aquest quadre, ens està representant a través d’una metàfora el que és la vida? Anem al detall:
Abraçada. Un tronc s’abraça a un altre produint un efecte de fusió. Ara són un de sol. Una abraçada d’amor a la parella. Junts conformen un tronc sense gairebé esquerdes, enfortit i únic. Les branques ho celebren esvalotades, deixant-se portar pel vent que les acarona en un moment de passió. Potser és un bon resum de l’etapa de joventut de l’autora?
Maternitat. De la unió íntima neix un jove tronc, que creix robust, ben arrelat i fort, amb branques i fulles dansant al vent. L’abraçada anterior ha donat els seus fruits, i ella expressa la felicitat d’haver creat una gran família.
La mort. Més que una unió va ser una fusió de la qual nasqué una joventut robusta, però la vida i la mort també van de parella. El dolor comença a inundar la vida de l’artista. Perd tres fills prematurament, i la tuberculosi ataca alguns membres de la família. La base del tronc s’esquerda, el patiment enfosqueix la seva escorça, les arrels malden per aferrar-se a la terra, però el pas del temps tot ho esguerra.
Turbulències internes. Les pinzellades de les roques contrasten amb la tranquil·litat tant del cel com de la mar blava.
Les dificultats del camí. Un camí ample i estret, rocós, amb alts i baixos, un camí que mena al mar. Les dificultats, les corbes, els obstacles… no l’aturen, malgrat tot avança, potser més estret, un camí que s’acaba?
La solitud. Una olivera seca, sense fulles, vella, amb un tronc exhaust, “penjant d’un fil”, a prop del camí que arriba al penya-segat. Quin és el missatge?
A partir dels anys vint del segle XX, la pintora mallorquina va començar a tenir problemes econòmics i familiars. L’embargament del Palau del Rei Sanç de Valldemossa —fins aleshores la seva residència—, la mort de més fills i la del seu marit van condicionar la resta de la seva vida. Tot i això, mai no va deixar de pintar.
I fa que ens preguntem: per què és tan poc reconeguda? Pel fet de ser dona i artista? Perquè va ser una de les primeres dones que trencaven els estereotips de l’època i de la família? Podria ser que el fet que fos una família vinguda a menys condemnés Pilar a l’oblit? O simplement una dona artista no tenia interès?
Esperem que aquest article us hagi generat inquietuds, incerteses, i hagi augmentat la curiositat i les ganes de conèixer més Pilar Montaner i Maturana, una artista que, com tantes altres, cal rescatar de l’oblit.
Recomanable
La pintora sense rostre (2012)
Documental de ficció sobre la vida i obra de Pilar Montaner. Una producció de Cinètica Produccions, dirigida per Luis Ortas, i realitzada per Jaume Carrió.
