Que un artista contemporani pinti l’interior d’una església no hauria de ser notícia en ple segle XXI. Si ho és, és perquè en aquest país on, des de d’alt d’un campanar sempre es veu el campanar veí, la gran majoria d’esglésies segueixen decorades com sempre i utilitzant-se únicament pel culte. A Penelles, un municipi de La Noguera de poc més de 400 habitants, s’han atrevit a redefinir les parets de l’interior de l’església de Sant Joan Baptista a través del pinzell de l’il·lustrador i muralista Berni Puig (Castellbell i el Vilar, 1990). El projecte s’ha titulat ‘Omnipresent’ i forma part del festival GarGar, una mostra d’art urbà que omple les façanes del poble de pintures i atreu curiosos visitants.
Amb en Berni ens trobem al Konvent de Cal Rosal (Berguedà), epicentre cultural i artístic de la comarca. Ell hi viu des de fa tres anys, i en fa dos que s’ha arreglat un raconet enmig d’una de les naus industrials immenses i abandonades. Pujo les escales que m’hi dirigeixen, obro la porta i em trobo amb un loft decadentment bonic amb cuina, menjador, lavabo i taller. Bevem una mica d’aigua freda i ens posem mans a l’obra, literalment: en Berni m’ensenya el plànol amb el dibuix sencer i amb les parts que van a cada paret de l’església. Es veu que alguna gent del poble, en veure els quadrats irregulars de colors a les parets, es pensava que simbolitzaven vitralls. El costum els feia anar desencaminats.
“Jo volia que el poble estigués representat dins l’església, volia defugir que només hi haguessin representades figures celestials” diu el bagenc amb un to tranquil. La manera adient per aconseguir-ho va ser des de la visió d’un mapa: “vaig pensar que el que veiem des del Google Maps és la mateixa visió que Déu deu tenir de nosaltres”. Aquella revelació no el deixava dormir, un bon eureka: “Estava girant tot el contingut, el cel passava a ser la Terra i la Terra, a ser el cel. Aquesta idea em va rebentar el cervell, portava tres setmanes treballant amb diferents idees i ho vaig eliminar tot”. Els pensaments s’encadenaven amb molta facilitat mentre m’ho explicava apassionat, el satèl·lit s’afegia al còctel conceptual. “La comparativa entre un satèl·lit i Déu és molt graciosa. Per això es diu Omnipresent, l’obra, perquè tant la tecnologia com Déu ens apliquen una permanència de control. Déu està a tot arreu, una mica com el 5G”.
El que continua fascinant l’artista del concepte de l’obra és que, en el fons, el disseny no és de la seva autoria, és propietat dels anys i anys d’història del poble: “Les geometries les han fetes els pagesos al llarg de la història i expliquen moltes coses del lloc: de què viu la gent o quina cultura tenen, per exemple”. Camps de secà de blat de moro i cereal, terres de conreu molt extenses on també es planten pomers, això és el que ensenyen les parets, tot i que costa distingir què es cultiva a cada terreny. El Canal d’Urgell, però, sí que es troba fàcilment, concretament a la pica baptismal. “És un joc que vam voler fer, a la pica baptismal és on tu et bateges per poder entrar a l’església i just hi vam representar el canal, que és el que va portar l’aigua i la vida al lloc. Detalls com aquests em semblen súper romàntics, aquesta església és una metàfora tota l’estona, tant si ets catòlic com si no, pots notar que té un sentit”.
Censura catòlica
Encara que la idea pictòrica de Puig fos profundament agermanadora, va topar amb la normativa eclesiàstica. Als arquitectes del bisbat, els va semblar bé la proposta general de l’artista, però no tant el dibuix que anava situat a la paret de l’absis. Allà, el muralista volia que hi anés representat el nucli urbà de Penelles vist des de d’alt: “I aleshores va ser quan els arquitectes em van dir que a l’absis no hi podia haver representat el poble, perquè es veu que la comunicació va de Déu, al mossèn, al poble”. Era normal, doncs, que des de l’estament religiós se li demanés a Puig que hi pintés el cel, o uns núvols, o directament que omplís l’absis de blau. Ell es va negar a recol·locar el poble a una paret lateral, el sentit total era que estigués al centre. Ara bé, a l’absis va cedir a les pressions i hi va resseguir una circumferència perfecta de color blanc que els va vendre com “el cel, com a una cosa celestial”, però que en el fons era el contorn del poble. De totes maneres, l’artista no es dona per vençut i segueix de prop la idea d’intervenir l’exterior de l’església, que es preveu per l’any que ve. Si l’hi tornen a encarregar, hi plasmarà el poble que falta a dins. Perquè tot i haver pintat l’interior, Puig encara la veu com una església “inacabada”.
Aquesta va ser l’únic entrebanc artístic que el bagenc va tenir al llarg del projecte. Fins llavors, la història havia sigut un affaire a tres bandes entre l’artista, l’alcalde i el mossèn. El pensador d’Omnipresent parla així d’Eloi Bergós, el batlle del poble: “Ha sigut súper valent, i això vull que ho diguis, va ser una persona que em va recolzar en tot moment, fins i tot en els dubtes. Molt optimista i arriscat, hi ha pocs polítics que s’arrisquin d’aquesta manera”. Per Mossèn Ivan, el jove d’uns 40 anys encarregat de l’església de Penelles, el muralista també té bones paraules: “Des del primer moment va dir que li encantava el projecte. Ho ha volgut fer perquè no hi anava ningú, i per tenir l’església com la tenia de decadent… També era jove i tenia una altra perspectiva, a vegades aquestes barreres normatives de fa tants anys sembla que només les pugui trencar algú nou”. El context del festival d’art urbà també va ser essencial perquè l’obra es pogués esdevenir. El motor decorador del poble i la convivència amb l’art van fer que els penellencs veiessin des del principi amb bons ulls el que els proposava Puig pel seu racó de culte.
“A l’únic a qui no li va agradar el mural va ser l’agutzil –la figura del manetes del poble que treballa per l’Ajuntament– ell des del primer dia va anar reafirmant que allò no li agradava i quan ho va veure acabat, tampoc”, diu amb un somriure l’artista. Els primers dies, els curiosos que entraven a veure què s’estava fent a la casa del Senyor tenien dubtes: “sempre passa amb els murals, que quan encara estàs començant la gent no hi veu la forma acabada i com que no ho entén, ho critica o ho rebutja”. Les sensacions dubitatives van durar poc, fins i tot algun penellenc bonifaci va deixar un projector a Puig perquè pogués projectar la rodona a l’absis. “Ens anàvem coneixent i m’anaven preguntant. Venien a veure els canvis cada dia al vespre i jo els explicava la idea i els ensenyava el mapa i els deia ‘mira, això és Penelles’, i llavors ho entenien tot”. Aquest moment era dels més il·lusionants pel pintor, quan amb els dos mapes –el plànol de referència que també em va ensenyar a mi i el del Google Maps– la gent podia veure si la seva casa o els seus terrenys havien quedat dins o fora de les parets de l’església.
Tot i que durant els 40 dies que va durar el procés la gent gran que solia anar a la missa diària s’hagués de traslladar a les parròquies veïnes de Castellserà o Vellcaire, els padrins i padrines van ser els que més van agrair a Puig la feina feta. “Venien de cara a la idea: ‘I qui ho ha fet, això?’, ‘I què vol dir?’”. També les noies del Cau del poble que estava al costat de la rectoria van ser molt efusives. En canvi, als nens no els interessava gaire tot el tema, “no entraven, estaven jugant a fora i no deien res, eren una mica tímids.”
Records, usos i respectes perduts
Mentre observava els nens jugar a pilota a la plaça de l’església o mentre pintava requadres que representaven camps i cases a les parets, Puig sentia certa nostàlgia. Em diu que recorda com un sentiment “molt guai” de quan era petit, el fet d’anar a jugar a prop de “l’edifici més icònic i amb l’arquitectura més guapa” del seu poble. D’aquests records d’infantesa li ve la reflexió de com una arquitectura tan “flipant” pot tenir tan pocs usos. “Si ets d’un poble petit, l’església és l’edifici més guapo que hi ha, i que s’obri només per usos com missa, enterraments, batejos i casaments em grinyola. Ja està bé que els fidels en puguin fer ús, però per què no fem que hi passin altres coses i que la gent pugui sentir-se més part d’aquest lloc? És que al final la gent va més al bar que a missa”.
Un detall que demostra aquest oblit en què han quedat esglésies com la de Penelles és el comentari d’un dels vilatans, que mentre se sorprenia de tornar a trepitjar aquell lloc li va dir que feia 15 anys, des que havia mort el seu oncle i la cerimònia d’enterrament havia sigut allà, que no hi anava. Amb la nova decoració, però, Puig espera que les coses canviïn: “Penso que Penelles no té un altre lloc així, per poder fer coses que apropin la cultura. Jo els vaig voler donar el missatge que fessin servir l’església com volguessin i el mossèn estava molt obert que s’hi fessin coses, que la gent hi anés”. I segueix: “És que són arquitectures impressionants, fetes perquè hi hagi vida social”.
La de Sant Joan Baptista és una construcció de l’any 1960, l’exterior era de totxo vist i l’interior encara estava per enguixar, l’artista diu que l’església estava una mica “agafada en pincetes”. Malgrat el mal estat amb el què es va trobar el temple, Puig tenia un respecte profund per l’arquitectura religiosa: “La primera setmana estava molt cagat! Perquè imposa i jo no volia ferir sensibilitats, volia que la gent que la fes servir hi continués estant a gust. Sempre m’ha passat, quan entro en una església sempre tinc aquesta sensació que tot és súper fràgil.” Explica amb la boca petita de qui recorda com va començar una gesta que no s’imaginava mai que faria.
Amb el temps, però, la seu de la fe catòlica penellenca es va anar convertint en un taller més que en un lloc on sentir-te petit. “Al final veus que és una casa, un lloc que l’han fet els humans i que, com tot el que fem, té defectes. Al principi vigilàvem que no ens caigués cap gota i al final penses ‘és que és meu taller, ja ho netejarem’, i ho vam deixar tot perfectíssim”. Parlant, parlant, Puig troba la comparació idònia: “És com un cirurgià que te l’imagines sempre ben blanc i net, i en el fons va amb una serra a serrar ossos. És una mica el mateix. El que aparentment sembla súper ben acabat i fràgil, en realitat és només un edifici. Va ser un canvi de perspectiva”.
Aquesta pèrdua del respecte inicial es deu als 40 dies i a les 12 hores diàries que l’artista es va passar dins l’església. Durant aquest mes i mig el van anar ajudant a pintar tres amics del Konvent que es tornaven per dies, intentant no deixar mai sol l’ideòleg. Puig dormia en un pis molt proper al lloc de treball que l’ajuntament cedeix als artistes que embelleixen el poble. Les dimensions de la capella eren 14 metres d’alt, 20 de llarg i 10 d’ample. De bon tros, el mural més gros que l’artista havia fet mai, van haver de llogar una bastida de dos trams i una grua “que era com una aranya que es plegava i entrava per la porta de l’església”. Tota una experiència. Com també ho era escoltar Radio 3, Extremoduro o “el techno més fosc de la història” entre cristos i verges: “Allà hi sonava de tot i quan la gent entrava els impactava una mica que en aquella església hi sonés Extremoduro”, diu mentre se li escapa el somriure per la comissura dels llavis.
Del Konvent a l’església
Afirmar que el Konvent de Cal Rosal té una influència forta en el projecte Omnipresent no és cap disbarat. Primer, perquè la proposta va arribar a Berni Puig a través del també pintor i muralista Jofre Oliveras, i els dos viuen a la fàbrica de creació de Cal Rosal. I segon, perquè el fet que el Konvent tingui un passat religiós (com el seu nom indica) i que l’imaginari cristià encara hi sigui molt present, ha definit la manera de jugar amb els elements clàssics de l’església de Penelles. Allà s’hi va trobar quadres amb sants, creus, miniatures penjades a les parets, fins i tot un confessionari, i l’artista va voler que fossin allà. “La intervenció pictòrica estava feta amb la idea de conviure amb el que ja hi havia, suposo que perquè al Konvent estic en un entorn amb cristos i verges per tot arreu i la convivència dels dos estils la trobo preciosa”, comenta el bagenc. El sorprenent del cas, és que tant el mossèn com algunes padrines i padrins li van demanar que tragués tota aquesta imatgeria que només feia que acumular pols i donar un toc decadent al santuari.
“No m’imagino una església sense els sants ni les pintures que ja hi ha havia, penso que porten una informació molt important que és històrica, l’únic que he fet ha sigut afegir un altre llenguatge i una altra perspectiva. Crec que si no fos de culte, no tindria tanta gràcia.” Així de convençut es mostra perquè sap que, al Konvent, quan un mural el molesta i l’ha de veure cada dia, li demostra que també és un art saber deixar les coses tal i com estaven. “Estem aprenent a intervenir espais abandonats sense destrossar l’essència del lloc.”
Un altre coincidència sorgida de Cal Rosal és la que ha portat al poeta i escriptor Martí Sales a col·laborar en el projecte. Segons Puig és qui ha posat “paraules boniques” al concepte que s’amaga darrere la intervenció pictòrica. Ho ha fet a través d’un text acompanyat d’un vídeo, realitzat per Joel Badia, que es va reproduir el dia de la inauguració on qui parla és la mateixa església, que diu que ha mudat de pell com una serp. Aquesta cerimònia de presentació d’Omnipresent es va fer el divendres 7 d’agost, tot i que Puig considera que l’estrena de veritat ja s’havia fet aquella setmana quan s’hi va celebrar el primer enterrament. El dia 8, ja s’hi feia una comunió convencional, molt diferent a la que hi havia hagut el dia anterior.
L’artista explica que el dia de la presentació de les pintures, bona part de la creu del Konvent va anar a “ocupar Penelles, a fotre una demostració de força i comunitat molt heavy”. A la mateixa església que Puig havia pintat, on Sales recitava i on el grup Valentina Risi i Bru Ferri –també resident a Cal Rosal– tocava, es podia veure Mossèn Ivan orgullós fent la visita guiada a vuit amics de la congregació que havia convidat. Amb aquest final feliç acabava el capítol de transformació de Sant Joan Baptista de Penelles, que deixa pas a la nova vida d’un edifici que no es mou de lloc, sinó que encara s’arrela més al territori.
