Què ha passat amb en Jaume Plensa? L’artista considerat com la jove promesa de l’escultura catalana dels vuitanta, el gran creador internacional, amb obra pública de primera com la “Crown Fontain” de Chicago: com és que ha escollit un repertori tan poc genuí per a vestir darrerament alguns dels espais més simbòlics de la seva ciutat natal (Liceu, les escultures exteriors a la Pedrera)? Aquella ciutat que no li ha fet cas durant tants anys, però que ara potser haurem d’acabar dient que n’hi està fent massa.
Les cues a l’exposició del MACBA (2018) o la iniciativa veïnal per a salvaguardar l’obra Carmela (2016), feien pensar en una reconciliació de l’artista viu més internacional barceloní amb la seva ciutat natal, després de dues dècades sense exposar-hi. En aquell moment alguns vam valorar aquelles dues accions. Teníem la sensació que l’obra de Plensa havia baixat de contundència respecte als seus inicis fulgurants, però que també calia conèixer de prop la seva obra contemporània per poder-la jutjar amb propietat. Ens va interessar, així, la lectura que en Ferran Baremblit va endegar al MACBA sobre el treball de Plensa, evitant la seva obra més efectista, i posant en relleu aquells espais de conflicte que retronen al nucli de la seva creació: els interrogants, els dubtes, les incerteses, els silencis, les tensions existencials i espirituals.
A l’escultura pública de Carmela davant el Palau de la Música (2016) s’hi mostrava una altra cara del seu treball: un dels seus rostres monumentals, fins llavors inèdits a la ciutat, en què l’escultor plasma la idea de bellesa silent en tota la seva majestuositat formal. A Carmela li manca potser aquell “fibló crític” que Cirici demanava a l’art, però és innegable que estava —està— ben falcada a l’espai i sobretot ben amidada a un entorn social, amb una càlida història de comunitat, promoguda per l’associació dels veïns del barri de Sant Pere, que aconseguí amb el seu clam perllongar la permanència de l’escultura.
Però alguna cosa ha canviat darrerament en la relació de Plensa amb la ciutat. A les portes del Liceu s’ha trencat aquest lligam tan fràgil i necessari entre l’artista i la comunitat, en un projecte fet sense concurs públic i a redós del ciutadà. Perquè és tan ciutadà el que paga l’entrada com el que dorm al ras a l’escalf de les arcades de la institució. L’artista té una responsabilitat política, sense la qual perd contundència i sentit el seu treball. Les portes de la cultura sempre han d’obrir, mai tancar. Les portes del Liceu ens tanquen en la seva fredor, en la seva repetició, i en la manca d’un missatge simbòlic genuí. Les portes de Plensa funcionen tan sols quan romanen obertes, coronant el sostre de l’interior, allà on passejants, rodamons o wagnerians poden vaguejar en el lliure somieig.
A les intervencions exteriors que Plensa ha escollit per a l’exposició de la Pedrera (Plensa. La poesia del silenci) hi trobem també diferents dissonàncies. Les obres estan per tot: al terrat, als patis, al carrer. Però més Plenses no fan més Plensa. La sobreexposició de conjunt li treu impacte al singular, especialment si el singular no aporta amb relació al conjunt de la seva obra. El rostre gegantí de Flora és un rostre més de Plensa. La distinció no rau en la mida. El contingut no ens sorprèn, no ens renova. Si ens incomoda és per la seva escala cultural exagerada, més aviat americana. És l’antítesi de la mirada interior espiritual que es pretén, la qual, si existent, és en tot cas de dimensió velada, amb un cert pudor, abans que grandiloqüent.
L’universal terrat de Gaudí, tan escultòric, tan tel·lúric, no amalgama tampoc bé amb el to eteri de Silent Music, en una altra obra déjà-vu de l’artista. Més del mateix amb la figura alçada de Day/Night, que neix dels versos del gran poeta Vicent Andrés Estellés: “No t’han parit per dormir / et pariren per a vetllar”. La potència inquietant del missatge hauria valgut per deixar la peça, única tota ella, com a vigilant sentinella de la metròpoli.
Plensa parla massa sovint d’espiritualitat, de recolliment, però el seu treball a l’exterior massa sovint també en els darrers anys ens ha transmès el contrari. Havíem tingut alguns símptomes en desafortunades intervencions públiques recents a Madrid (El árbol de la vida, Julia). La vibració espiritual és possible avui, i fins i tot podríem admetre que és també necessària: el soroll del món és més eixordador que mai, i necessitem una mirada artística encalmada i silent, però no perquè ens deixi impertèrrits, sinó perquè ens desperti.
Diria que l’obra de Plensa funciona molt millor ben recollida a petita escala, com en moltes de les obres que juntament amb Javier Molins han seleccionat per l’interior de l’exposició de la Pedrera. La grandesa d’un artista es mesura per la capacitat que té de sorprendre’ns i interpel·lar-nos a partir de les seves obsessions nuclears de sempre, i aquesta qualitat la trobem en diferents obres singulars i sensibles de la mostra: la mà ingràvida de Together (2016), la inquietant bellesa del rostre de Rui Rui’s Words (2021), les transicions cromàtiques de Sitting tatoo (2008) o la frondositat escultòrica i textual de l’homenatge a César Vallejo VIII (2008). A l’exposició hi ha també peces historiogràficament rellevants, com la primera en què Plensa incoporà les lletres en homenatge a Shakespeare (1989), o el primer cos de lletres (Tel-Aviv Man XX, 2008).
Els artistes i els espais necessiten ser curats, sempre, i especialment quan l’obra dialoga amb la ciutat. Per què ens pensem que aquesta ciutat té un dels millors repertoris d’escultura contemporània a l’espai púbic? Perquè es va confiar en una curadora independent, sensible i amb criteri com Glòria Moure, l’elecció del bo i millor de l’obra de Juan Muñoz, Rebecca Horn, Kounellis, Oldenburg i un llarg etcètera entre els que hem d’incloure una obra ferma del mateix Plensa a la Rambla del Born. Així que ara que s’acosten eleccions i que més d’un partit tornarà a entonar el nom de Plensa per a vestir la ciutat que sàpiguen que el que l’artista ha mostrat darrerament a l’espai públic ciutadà no és el camí; que un altre Plensa és possible. Que la seva obra, per la transcendència de l’autor, perquè és un barceloní universal, perquè ha portat el nom de la urbs al món, mereix ser atesa, revisada, però sobretot curada, quan es mostra als ulls de la ciutat. Curem en Plensa i la ciutat, per bacus!
