Arts visuals / Art World

Por a la imatge. La lluita de la Nurseren

L’anomenada “París de Turquia” no té ni museus ni galeries d’art. Tampoc, a la facultat de belles arts, es poden fer sessions d’estudi del cos humà amb models. La (des)programació  d’art i, en general, d’activitats culturals, respon a la por, tan arrelada -i en tan poc temps accelerada- que va més enllà dels perills de la creació i l’exhibició d’art per a convertir-se, directament, en por a la imatge. A qualsevol imatge. I què és una imatge, si no pot ésser vista?

Mersin, Turquia. 8 de març, dia de les dones

L’artista i professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Mersin, Dra. Nurseren Tor, fa una crida internacional per a fer una exposició al carrer que s’anomenarà Melekleri Öldürmeyin!, No mateu els àngels! i que té un molt significatiu subtítol: Mersin International Women Art 2021.

L’artista Nurseren Tor

L’exposició remou consciències: és un memorial punyent en record de les dones assassinades a Mersin per violència de gènere. En el document que acompanya la crida, una explicació del pòsit cultural que ha abocat, durant mill·lennis, no pas Turquia, sinó el gruix de les civilitzacions, a la marginació de la dona, tot convertint-la en objecte de menyspreu i violència. La dona com a objecte, com a no-persona, de qui se’n pot ignorar el nom i el cos, com si fos un ésser diferent, un àngel, tal vegada. A la segona part, un esgarrifós llistat de  les dones mortes: amb llurs noms restituïts, com també les imatges: els seus retrats, somrient, adreçant-se a la càmera, vestides per a una festa o de treball… vives. És sobre aquestes fotos que els artistes són convidats a crear les seves obres. La crida és un èxit: hi responen un centenar d’artistes de Turquia, Grècia, Alemanya, els Països Baixos, el Japó, França, Brasil, el Canadà, els Estats Units d’Amèrica, Etiòpia, Nigèria, Espanya, Síria, Rússia, l’Iraq o l’Índia, entre d’altres. Amb aquest material, Nurseren munta l’exposició, amb enormes reproduccions impreses de tres metres dalçada sobre banderoles penjades al bell mig del carrer, creant un enfilall d’imatges que ens colpegen l’ull.

Tres dies després

L’exposició no hi és: ha estat arrancada. Ningú no en saps res, ni ha vist res. La policia visita la Nurseren. Cap explicació oficial. Tot es perd, tret d’unes poques reproduccions. En privat, algunes autoritats li diuen: Em sap greu que sigui una institució qui ho faci… però el silenci s’imposa.

Imatge  il·lustrativa de l'exposició censurada
Imatge il·lustrativa de l’exposició censurada

Veure la veïna que no veuràs mai més perquè l’ha assassinada el teu company de feina, fa mal. Que aquesta violència s’empari en la degradació dels drets de la dona i s’ensenyi al carrer, on no pots evitar de veure-la, fa mal… a l’Estat. Si s’ha de controlar la imatge, perquè és significant, encara més cal invisibilitzar la més feridora o contestària. En mots de la Nurseren: som a la República de la Por, on la por esdevé silenci i el silenci, llei.

Imatge  il·lustrativa de l'exposició censurada
Imatge il·lustrativa de l’exposició censurada

Que els autoritarismes van a més no és un fenomen local: és present arreu, de la Xina als Estats Units que encumbraren Trump i, a Europa, en l’extrema dreta cada cop més propera a postulats feixistes. És en aquest fenomen sociològic i de degradació dels valors purament humans que s’hi entén el retrocés en polítiques migratòries o el dubte sobre el feminisme, l’anorreament de cultures subsidiàries o la criminalització de col·lectius, colors o llocs. La Turquia del Despotisme és el somni de Vox.

Reculem

Aquesta doble por a la imatge: a allò que diu, per part dels governs i dels poders que el sostenen, i la dels qui la voldrien, però els espanta el poder que té i la repressió que comporta. La por duu al silenci i a la inacció. A la submissió. Ja ni cal que el poder censuri: la cultura, per definició, per humana, respon, contesta, dubta, incita. Sobretot, incita. Cal vigilar-la, i fer-la callar. Si l’art no és sotmès i submís (Realisme socialista, Nacionalcatolicisme… poseu-hi l’adjectiu que vulgueu segons el lloc i el moment), aleshores és sedició i rebel·lió. Si allò que presenta la imatge és alternatiu, esdevé revolució. Si ensenya les vergonyes de l’Estat, el posa al caire de l’abisme de la no-legitimitat. Si ensenya d’altres models, en discuteix la validesa. Si, al damunt, és fet per ghettos, dones, per exemple, advé doblement perillós. Por i perill són les dues paraules més dites per la Nurseren, al costat d’art i humà, perquè en són la contraposició, perquè l’art només pot ser, com les persones, lliure. Insisteix en el terme “destrucció” per a aquest procés en què la vida emergeix de si mateixa, es desenvolupa i es mostra en preocupacions i fuig de si mateixa mentre tot això s’esdevé, i ho associa expressament amb ruïna, perquè, en definitiva, destrucció significa col·lapse.

Control de la imatge. Més enllà de la censura.

Poder és control. I control és por, del qui és vigilat i del qui vigila. L’un, té por de dir, de fer. L’altre, que sigui dit, i fet. És una espiral: com més va, més control. D’aquí l’acceleració de la repressió i l’autocensura, engarbellades l’una amb l’altra; d’aquí que la París turca ara no tingui ni tan sols un museu ni cap lloc on exposar. Els artistes, però, no callen les seves imatges. I si no hi ha on exposar, ocupen els carrers. I s’enceta un joc de permissió i amenaça, de deixar fer però eliminar després, de disculpar-se d’amagat per haver-te prohibit…

DKA4 - Obra de l'artista Nurseren Tor per la mostar DKA
Obra de l’artista Nurseren Tor per la mostar DKA

La Nurseren no es rendeix

Sap que als veïns i veïnes els agradava l’exposició, que els ha fet efecte, que la volen. Apreta les autoritats… i ja prepara un catàleg de l’exposició perduda i un nou projecte, naturalment al carrer, el lloc de la revolució, allà on la imatge no pot ser amagada, sobre els infants, un altre tema punyent i feridor.

Aquest cas no és turc. És humà i, malauradament, ja té dimensió global. O no tenim cantants a la presó i a l’exili? O no calla certa intel·lectualitat davant el que passa, ara, a casa nostra? La llibertat és la causa de la cultura. O que no s’anomeni així. Adonats que l’art ens sacseja, ens educa i ens conforma, més enllà de la solidaritat entre artistes (se n’han fet ressò Freemuse i el PEN), caldria desvetllar la solidaritat, simplement, entre persones i la defensa, aferrissada, de la cultura, si encara volem dir-nos humans.

Marià Marín i Torné
Llicenciat en Geografia i Història per la UB, especialitat en Història de l’Art. Ha dirigit les àrees d’Arts Visuals i del Llibre a l’Institut Català de les Indústries Culturals, de 2003 a 2011. Des de 2012 és el secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Fa recerca en el The Gaudí Research Institute, comissaria exposicions i participa en congressos i màsters d’investigació en art. Ha participat en diverses ponències i publicacions sobre art, el món del llibre, les empreses culturals i la gestió de la cultura, temàtiques sobre les quals fa docència en màsters i postgraus de la UB, la UPF, la UOC i l’AUSPAG. No imagina la vida sense art, música i llibres.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close