Arts visuals

Porcioles, ganxos de carnisseria i cintes de cel·luloide, a la Fundació Brossa

La Fundació Joan Brossa acaba d’inaugurar una nova etapa com a Centre de les Arts Lliures amb una programació d’arts visuals, arts en viu i pensament i una vocació clarament transversal i sempre amb el llegat i la inspiració de Joan Brossa com a far. L’edifici de La Seca ha unificat espais per convertir-se en un espai multidisciplinari entre arts visuals i escèniques, dirigit per un equip format per Marc Chornet, director d’arts en viu; Maria Canelles, directora d’arts visuals, i Sheila Eroles, directora de producció. Pel que fa a les exposicions, el Centre ha obert amb cinc propostes: una nova presentació de l’obra de Brossa, a cura de David Bestué; una instal·lació de Lola Lasurt, i tres mostres dins del cicle Postbrossa, amb obres d’Antoni Pinent, Pedro Torres i Ça Marche.

Joan Brossa. La serp viva. Comissari: David Bestué. Fins al 31/7/2023
El Ganxo. Lola Lasurt. Fins al 15/5/2022
Postbrossa. Antoni Pinent. Pedro Torres. Ça Marche. Fins al 20/02/2022
Fundació Joan Brossa. Centre de les Arts Lliures
Barcelona

L’escultura Record d’un malson (1989), una obra creada per Joan Brossa per a l’espai públic de Sant Adrià del Besòs i que va ser retirada del carrer per la imatge que donava de l’exalcalde de Barcelona, Josep M de Porcioles i per la seva crítica a l’especulació urbanística, és una de les obres que es poden veure a l’exposició semipermanent d’obra brossiana que obre la nova etapa de la Fundació del poeta. L’obra de Joan Brossa és ben viva i inspira els artistes actuals tant de manera directa com indirecta, cosa que queda ben clara en les tres propostes expositives que han inaugurat el Centre de les Arts Lliures, una nova etapa en el desplegament d’activitats de la Fundació Joan Brossa. El poeta i la seva obra visual, literària i teatral esquitxen les cinc exposicions amb què s’ha obert el centre, tant, per exemple, en la nova presentació de l’obra brossiana que ha plantejat l’artista David Bestué, com en la instal·lació de Lola Lasurt que rememora dues obres teatrals de Brossa, així com l’homenatge al cel·luloide que presenta l’artista Antoni Pinent.

David Bestué s’ha encarregat de la primera presentació de l’espai permanent que el nou centre dedica a l’obra de Brossa. Aquesta petita mostra —que s’allargarà durant gairebé dos anys— ha tingut en compte que fa relativament poc de la gran exposició de Brossa que es va poder veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona el 2017.  Amb aquest repte, Bestué ha fugit de presentar globalment l’obra brossiana i, en canvi, s’ha centrat en tres temàtiques concretes. El Brossa més connectat amb la realitat que l’envoltava és el primer àmbit de l’exposició i aquí és on s’ha situat Record d’un malson, obra que s’exposa habitualment al Museu de la Immigració de Sant Adrià i que mostra el cap de Porcioles sobre una cadira. “Aquest és el Brossa més polític i compromès”, assegura Bestué, que també ha dedicat un apartat de la mostra a la importància de l’escriptura en l’obra brossiana. “En les seves Suites les lletres es permuten, cosa que també fa amb altres obres a una altra escala com la gran obra al Velòdrom d’Horta Poema visual transitable en tres temps”. Finalment, la tercera temàtica de l’exposició és l’ús que Brossa fa de l’escriptura en els àmbits de l’il·lusionisme i el teatre.

Precisament la instal·lació de Lola Lasurt, El Ganxo, una altra de les exposicions inaugurals, es nodreix de l’esperit de Brossa pel que fa a les arts escèniques. L’artista, que ha recollit el testimoni que li va passar Laia Estruch amb la instal·lació Ganivet a la Fundació, s’ha basat en dos espectacles creats en ple franquisme crítics tant des del punt de vista estètic com polític: l’òpera El Ganxo, del gran amic de Brossa Josep Maria Mestres Quadreny, del 1957, i la peça teatral Assemblea general, de Pilar Enciso i Laura Olmo. Aquesta darrera obra va ser representada en forma de faula el 1975 al Teatre Romea per part del Grup de l’Esquella Teatre. És a partir de les fotos de Pau Barceló d’aquella representació, conservades al Museu de les Arts Escèniques, que Lola Lasurt ha fet una sèrie d’olis sobre tela que pengen de la sala en uns ganxos mòbils de carnisseria. També ha recreat el vestuari de l’obra amb les disfresses dels animals que apareixien a l’espectacle. En canvi, Lasurt no ha inclòs referències estètiques directes de l’òpera El Ganxo a la instal·lació, però sí l’esperit de l’obra de Mestres Quadreny: “Són dues obres estèticament oposades: El Ganxo era una obra d’avantguarda i basada en l’automatisme i l’absurd i Assemblea general era realisme social”.

Imatge de sala de l’exposició de Lola Lasurt

D’altra banda, la Fundació també ha inaugurat les propostes guanyadores d’aquest any del cicle Postbrossa, dedicat a la reinterpretació de l’obra de Brossa per part d’artistes contemporanis. És aquí on se situa el descobriment més interessant de la reobertura de la Fundació: l’exposició ISBiC, QR CODE / FILMS i altres sèries en procés, d’Antoni Pinent (Lleida, 1975), que es tracta de la primera mostra individual a l’Estat espanyol d’aquest artista i comissari d’exposicions, exdirector de la programació de cinema XCèntric del CCCB. Pinent fa gala en aquesta mostra de la seva obsessió pel cinema i sobretot pel cel·luloide (Isbic són les sigles de I still believe in celluloid, ‘Encara crec en el cel·luloide’), material protagonista de la majoria de les seves obres, amarades de poesia i màgia. La màgia que li permet construir codis QR amb petites cintes de cel·luloide que es transformen en el mòbil en imatges en moviment.  Ho fa amb les imatges pioneres del cavall en moviment d’Eadweard Muybridge, per exemple, o amb els primers dibuixos animats de Popeye i Mickey Mouse.

Imatge de sala de l’exposició d’Antoni Pinent

Totes les obres de Pinent estan plenes de referències, entre elles les del mateix Brossa com la A majúscula invertida construïda amb cel·luloide. L’artista, que es confessa “fan” de Brossa, ha integrat a la mostra dues peces que no són seves: un poema-objecte de Brossa amb unes ulleres amb cel·luloide i la butaca del cinema Aquitània —antiga Filmoteca— on Brossa s’asseia pràcticament cada dia. Després d’una dècada vivint fora d’aquí, a Venècia i a Los Angeles, Pinent explica que mai fa pel·lícules amb càmera, acostant-se així a la prehistòria del cinema. “La meva mirada, però, no és nostàlgica, l’únic que vull és donar una altra vida al cel·luloide”, assegura.

Dins del Postbrossa, l’artista Pedro Torres ha construït la instal·lació )cº , a partir d’un poema visual de Brossa amb dos cercles que es desplacen. Es tracta d’un espai fet amb làmines i neons, farcit de petits detalls amagats que l’espectador pot dedicar-se a buscar i que s’anirà movent al llarg de l’exposició. Per la seva banda, el col·lectiu Ça marche exposa la videoinstal·lació Los figurantes, que s’endinsa en l’imaginari popular dels contes orals, qüestionant la imatge de la infància.

Imatge de sala amb obres de Joan Brossa en exposició

Enmig de la protesta de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) pel fet que la Fundació Brossa no ha convocat concurs per a la direcció del nou Centre de les Arts Lliures, el president del patronat de la Fundació, Vicenç Altaió, ha defensat el model de gestió de la institució: “És un model transversal i horitzontal; de fet estem assajant noves formes de gestió on les decisions es prenen col·lectivament. El cicle Postbrossa es basa en una convocatòria oberta a artistes, per exemple. Això sí, no descartem, però, que més endavant convoquem concurs per a la direcció”.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close