Som al mig d’un agost ferit per una doble crisi esfereïdora: la sanitària, que ens força al distanciament social, i la política, a causa de la podridura de la monarquia espanyola. Mentre els presos polítics romanen a la presó, el rei s’ha fet escàpol; i així i tot, res no atura les vacances d’estiu malgrat la guerra econòmica sobre el sector del turisme global que fan els vells estats europeus i que tindrà uns efectes devastadors i canviants. Al mig de tot plegat, la cultura és la gran sacrificada.
Mentre, rebem el quart lliurament de les postals d’estiu, un mosaic històric, sociopolític i estètic: l’artista Biel Mesquida ens tramet una autèntica proclama a favor d’una escriptura que enllaça el lector amb el sensible, a través de la ruptura dels límits de la percepció i l’exploració de la llibertat verbal. L’artista i assagista Joan Fontcuberta ens parla del contagi i la descomposició de la matèria fotogràfica com a metàfora de la reclusió social a causa de la pandèmia. L’artista Pere Bellés dialoga amb Le Corbusier sobre la perfecció formal i el punt de suport del món. I el cineasta i polític Pere Portabella, lluny de nostàlgies estètiques, s’implica amb el present, en la fràgil caiguda d’Europa, tot apostant a gran risc, des de la militància europeista i feminista, per la renda bàsica universal.
POSTAL DE BIEL MESQUIDA
VULL SER UN ALQUIMISTA DE LA LLENGUA
Mirar i veure, escoltar i sentir, tocar i acaronar, ensumar i recordar, saber i assaborir, cincsentitejar i cervelltremolar.
Rompre els límits de la percepció i atiar les exploracions per atènyer una llengua que no has sentit mai (com si fos una llengua estrangera), una escriptura tan nova de trinca que no l’entenguis (com si fos un trenaclosques), una llibertat verbal absoluta que em dugui a carrerons sense sortida per on encara trob una escletxa per escapar.
Vull escriure la cosa: pròxima i infinita, musical i muda, sencera i trencadissenca, viva, riallera, amarada de coratges.
Som de l’estirp dels gladiadors, com deia mestre Flaubert, i m’atrevesc a tot.
Biel Mesquida
POSTAL DE JOAN FONTCUBERTA
En els arxius existeix una secció anomenada en l’argot dels arxivers “Purgatori”, a la qual van a parar aquells documents en tan mal estat de conservació que convé aïllar-los per a evitar que contaminin els materials sans. Aquest confinament preventiu serveix com a metàfora de l’experiència col·lectiva de reclusió que hem viscut a conseqüència de la pandèmia de la covid-19. Els suports fotogràfics són víctimes de diferents tipus de contagi: els més habituals són els produïts per la floridura, els microorganismes i l’anomenada “síndrome del vinagre”. Tots ells podreixen la substància orgànica del paper, de la gelatina de la pel·lícula i de les emulsions fotosensibles. El procés de descomposició destrueix les imatges transformant les seves ruïnes en fòssils: són les restes del naufragi de la memòria.
Aquesta idea m’ha permès encetar el projecte “Memòria Infectada”, resultat de bussejar en diferents Purgatoris.
Joan Fontcuberta
POSTAL DE PERE BELLÉS
Le Corbusier diu en referència a un dels diàlegs “D’Eupalinos ou l’Architecte” a “ L’Esprit Nouveau en Architecture” que per a ell, que no és filòsof, que és simplement un ésser actiu, li sembla que aquest primer gest no pot ser vague, i que en el mateix naixement, en el moment que els ulls s’obren a la llum, sorgeix immediatament una voluntat: si haguessin dit que tracés alguna cosa sobre una paret, em sembla que hauria traçat una creu, que està feta de quatre angles rectes, que és una perfecció que porta en si mateix alguna cosa de diví i que és, al mateix temps, una presa de possessió del meu univers, perquè en els quatre angles rectes tinc els dos eixos, suport de coordenades amb les quals puc representar l’espai i mesurar-lo.
I jo, mentrestant assegut en un gronxador perpetu, observo el món amb la presència i consciència que un mateix hi participa.
Pere Bellés
POSTAL DE PERE PORTABELLA
He rebut la teva invitació a participar amb unes línies a partir d’una imatge. De fet, des d’una “mirada saturada” per la sobreexposició d’estris instrumentals òptics de fotografia i imatges en moviment dels anys 60 i 70.
Tinc un hàbit molt assumit en relació amb les evocacions dels temps passats. Mai no m’instal·lo en el passat, sinó que sempre me’l miro i observo des del present. Una bona manera d’escapar de les temptacions melancòliques atrapats en la nostàlgia.
Així que des de la distància i implicat en el present, el que les imatges em suggereixen amb força són les de 3 protagonistes que, avui igual que ahir, ja eren activistes apassionades en la cosa publica i el bé comú.
Es tracta de:
Angela Merkel d’Unió Democràtica Cristiana i presidenta d’Alemanya.
Ursula Von Der Leyen, presidenta de la comissió Europea.
Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu.
Assumeixen amb passió el risc, en un futur immediat , de la dissolució de la UNIÓ EUROPEA.
Les seves línies de referència són el text constitucional de Maastricht i la posada en quarantena dels tractats dels estats de la Unió.
Llisquen en mesures que s’acosten a la renda bàsica universal.
L’Europa unida seria decisiva en el context global institucional. No hi hauria cap altre espai similar amb la seva capacitat indiscutible d’arbitratge.
Pere Portabella
