Pilar Dolz (Morella, 1945) és probablement una de les gravadores valencianes més notables del segle XX. Avantguardista, lluitadora i insubornablement feminista, la també copropietària de la Galeria Cànem ha esdevingut un referent, tant per la seua vàlua com a galerista com pel seu domini de la tècnica del gravat. Una exposició retrospectiva al Museu de Belles Arts de Castelló, que es va clausurar fa uns dies, és l’excusa per apropar-nos a la seua figura. “M’he enamorat de l’ofici de gravar. Potser excessivament”.
Pilar Dolz descompta les setmanes que li queden per emprendre viatge cap a la fira ArtsLlibres de Barcelona. Després, si tot va bé, arribarà el torn de Santander. Allà on els fils de l’art es mouen, la seua figura és coneguda i reconeguda. Han estat moltes dècades d’anar d’ací cap allà, amarant-se d’art, de tendències, de nous llenguatges artístics. D’arriscar-se; d’apostar fort; d’equivocar-se, en ocasions. ArtLisboa, ArtMiami, SoloProject Basel, ARCO… i després, sempre de tornada a Castelló de la Plana, on l’any 1974, tot just quan el franquisme donava les darreres rampellades, va obrir les seues portes la Galeria Cànem, la primera galeria que, a la ciutat, va fer una aposta decidida per l’art d’avantguarda.
Han passat 48 anys i, tot i el canvi d’ubicació, allà segueix. “Els galeristes, a Espanya, tenen sempre una mica d’herois, de predicadors en el desert. Això, en la perifèria, sol ser el doble d’heroic”, escrivia Juan Manuel Bonet, exdirector de l’IVAM i del Reina Sofia, a propòsit de Cànem. “Si la tancara potser ningú no se n’adonaria; però jo no sabria què fer amb la meua vida”, admet Dolz asseguda en la rebotiga, custodiada per una pila de catàlegs d’artistes de totes les disciplines.
El Temps de les ArtsRafae l’ha convocada per parlar de la galeria, sí; i de la vida; i, sobretot, de l’exposició que tot just aquest 1 de maig tanca les seues portes al Museu de Belles Arts de Castelló. La seua faceta de galerista és, a hores d’ara, ben coneguda. Però no menys important és la seua vocació artística que ha quedat plasmada a “Pilar Dolz i l’ofici de gravar”, una exposició comissariada per Antònia Vila que recorre la producció artística d’algú que ha fet del coneixement tècnic una màxima vital. “Havia de ser una exposició i ha acabat sent un homenatge!”, adverteix Dolz, després d’acompanyar-nos en una passejada entre xilografies, gravats calcogràfics, litografies i serigrafies. N’està, diu, “altament satisfeta”.
Hi ha les litografies de reixes, dels anys moribunds del dictador i els aiguaforts de finestres entrebancades, que al tombat de 1976, començaven a deixar passar la llum; també les litografies de parets de pedra seca que solquen la seua terra nadiua, i uns gravats al burí de fenàs, canyes i jonqueres finíssims, deliciosos. I també un exemplar de Document de Morella, un conjunt de gravats amb què Dolz va il·lustrar els textos que Vicent Andrés Estellés dedicà a la ciutat emmurallada. Si de cas, Dolz hauria volgut incorporar també a l’exposició els davantals que fa servir cada volta que es tanca al seu taller. “També en ells, en les marques que hi deixo, hi ha art”, assegura.
Una xiqueta entre moixaines
Anem, però, al principi de tot. És a dir, a Morella, on va nàixer la protagonista el 1945. Filla d’un tractant d’animals (això és, que es dedicava a la compra i venda d’animals), admet que, en aquella casa de família extensa, mai no li va faltar de res. “El meu avi ja volia tenir una filla i va tenir cinc xics. Així que, quan vaig arribar jo, vaig ser una xiqueta consentida, molt consentida”, admet.
A l’escola de les monges, diu, no va aprendre gaire cosa, però ja va demostrar una certa inclinació cap al dibuix. Era traçuda amb els colors aquarel·lats que el seu pare li duia dels seus viatges més enllà dels Pirineus. Passada l’adolescència, doncs, va anunciar els pares que volia iniciar-se en el món de l’art. L’eixida natural per a algú que havia crescut als Ports era Barcelona, on la colònia morellana era ja ben nombrosa. El 1964 es traslladà a la capital catalana per ingressar en l’Escola Massana. “A casa ho van acceptar perquè estaven convençuts que, en un tancar i obrir d’ulls, tornaria a casa”, relata, divertida. Els pares, però, anaven errats. La jove Pilar gaudia de la ciutat i de la llibertat que li donava estar lluny dels seus. A la Massana, primer, i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, després, Dolz va descobrir un univers que l’entusiasmava. La idea primigènia d’acabar fent publicitat, disseny gràfic o estampació de teles es va esfumar. Ella el que volia era fer art i més concretament gravat. Fou a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, on, definitivament, s’inclinà per aquesta disciplina.
També hi influí el fet de quedar-se embarassada. A Barcelona, Dolz havia conegut un castellonenc, Rafael (Falo) Menezo, fill d’una nissaga de farmacèutics i metges molt coneguda a Castelló. “Una de les poques coses útils que vaig aprendre a les monges va ser mecanografia. Li vaig proposar a Falo de passar-li la tesi a màquina i, mira, una cosa dugué a l’altra. Jo pensava que allò seria una cosa temporal, com tantes coses a la vida, i avui dia encara estem junts”, riu en referir-se a qui ha estat el seu còmplice.
El cas és que Dolz va pensar que, en el seu estat, el gravat era una tècnica físicament assumible. I s’hi va capbussar. “Una premissa essencial de la meua trajectòria és que les obres han de tenir, com a màxim, la mida del meu cos. M’agrada tenir el control absolut sobre el procediment: la pressió, la força…”. Per a ella, aquell és un treball artesanal, de contacte i coneixement profund dels materials. Experimenta, prova, encerta, erra. Marxa a Perusa, primer —quan la seua filla tot just acaba de fer quatre mesos— i, després, a Urbino, per perfeccionar els seus coneixements i, allà, queda captivada per l’inquiet moviment feminista italià. Alguna cosa se somou per dins. A mesura que llig sobre l’opressió de la dona, s’acumulen els interrogants i les inquietuds. Ella mateixa, potser sense ser-ne conscient, amb aquelles estades desafia els cànons de la maternitat imperants a l’època.
A principis de la dècada dels setanta i a l’Estat espanyol, hi ha una gran efervescència artística. Han sorgit Estampa Popular i l’Equip Crònica. El gravat és percebut, en aquell moment, com una tècnica cap a la democratització de l’art. El 1972, fa la seua primer exposició, en el Cercle Mercantil de Castelló. Hi ha xilografies i gravats en coure i zinc, aiguatintes de resina i cera, litografies… Joan Fuster és l’encarregat d’escriure les paraules introductòries del catàleg. “Sempre hi ha un moment o altre, en l’evolució —la creixença— d’un artista que els problemes de l’ofici deixen de ser estrictament d’ofici, i es projecten sobre exigències més profundes o més generals. I mal senyal quan no passa això —escriu el savi de Sueca—. L’art, per definició, és una habilitat. Però no només una habilitat. De vegades, genial, i ben sovint, no genial. Ara genial o no, una habilitat no pot viure d’ella”.
Cànem
El 1974, Dolz abandona la seua vida itinerant entre Barcelona i Itàlia per establir-se a Castelló, on el seu marit, per mandat familiar, havia de prendre les rengles de la farmàcia. Era, a primera vista, una opció temporal. Al carrer Major, Dolz munta el seu estudi. Mentrestant ella i la seua parella, juntament amb un grup de col·legues, decideixen obrir un lloc de trobada i opten per una galeria d’art. En la nòmina de promotors hi havia Gonzalo Blay, Álex Querol, Alberto Oller, Víctor Menezo i, qui anys després seria alcalde de la ciutat, Daniel Gozalbo. “Allà fèiem de tot: cinefòrum, presentacions de llibres, col·loquis…”, explica Dolz. El final de la dictadura començava a albirar-se en l’horitzó i sota la grisor del franquisme els moviments socials anaven articulant-se. “El dia que va morir Franco, estava prevista la inauguració d’una exposició d’Andreu Alfaro que, òbviament, vam acabar ajornant”.
L’arribada de la democràcia va provocar que molts dels promotors de la galeria s’enquadraren en les incipients formacions polítiques. Falo Menezo i, especialment, Pilar Dolz prengueren les rengles de Cànem, que a aquelles alçades ja estava completament inserida en el circuit galerístic que, arreu de l’Estat, es consolidava: Val i 30 a València; la Petite Galerie, a Lleida; Pelaires, a Palma; Alcoiarts, a Altea… L’aposta de Cànem per l’avantguarda quedà patent des de bon inici: l’exposició inaugural va anar a càrrec de Manolo Boix, Artur Heras i Rafael Armengol. D’aquella primera època són les exposicions d’Arcadi Blasco, Joan Brossa o Albert Ràfols-Casamada.
Mentrestant, però, Dolz no abandona la seua producció artística. Al contrari. A principis dels vuitanta decideix aprofundir en els seus coneixements tècnics. El 1983 marxa a París per ingressar en l’Atelier 17 de Stanley William Hayter, segurament un dels grans mestres del gravat de la segona meitat del segle XX. Allà descobreix noves experiències gràfiques sobretot en el color, com quedarà plasmat en la seua obra posterior. “París fou una experiència molt enriquidora, però també molt dura”, relata. Els coneixements adquirits els aplica, els anys següents, en el seu estudi. Les col·leccions d’aiguaforts d’“Herbes i tiges” i “Paisatges i colors” són el resultat d’aquella estada parisenca.
Artesania: un art major
Una mostra de tot plegat s’ha pogut veure aquestes darreres setmanes al Museu de Belles Arts de Castelló. Que la mostra es diga “Pilar Dolz i l’ofici de gravar” té una intencionalitat molt clara. “Per a mi és molt important el treball dels artesans. Hi hagué una època en què es valorava molt la teoria i no es valorava l’ofici, perquè es considerava que era cosa d’artesans. Jo, en canvi, vull que es valore el treball artesà”, diu Dolz, que ha exposat a Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra, Suècia, Polònia o Japó. “M’he enamorat de l’ofici de gravar. Potser excessivament”, afegeix. Admet que hi ha poques coses que li satisfaguen més que veure el resultat després de retirar la matriu del gravat. “Hi ha un element d’atzar en totes les obres. Hi ha un crític d’art molt bo que diu que no hi ha bellesa sense atzar. Jo crec molt en l’atzar. M’agrada que hi haja sorpresa”.
Ens ho explica mentre passegem pels carrers cèntrics de Castelló. Fa passes curtes, però camina ràpid, molt. Sembla com si no hagués bufat, fa quatres dies, les espelmes del seu 77è aniversari. Pilar parla enèrgica. Gaudeix d’explicar, de contar; la conversa avança i retrocedeix en el temps i fa la sensació que es podria allargar per dies i dies. “A mi em fa una mica de vergonya totes aquestes atencions, però Falo sempre em diu que les he d’acceptar, i jo, tot i que soc d’anar a la meua, sempre hi acabo cedint”, explica.
De reconeixements no li n’han faltat. Fins i tot en temps del Partit Popular l’Ajuntament de Castelló la nomenà Dona de l’Any. Fou el 2005. “Jo no hi volia anar, però Matilde Salvador em va dir que anara i que aprofitara la plataforma que em donaven. Em vaig quedar ben a gust en el parlament”, riu. Més recentment, el 2016, ja en temps botànics, la Generalitat li atorgà el Premi Isabel Ferrer, guardó que s’entrega pels volts del 8 de març. “Em sento excessivament reconeguda”, diu Dolz. La seua voluntat és mantindre la galeria oberta perquè al capdavall aquesta és la seua vida. “Fa un temps van vindre unes xiques que fan teatre al carrer perquè buscaven referents, dones que haguessin tingut èxit. I jo els vaig dir: ‘Tenir èxit no pot ser mantindre oberta una galeria que cada mes perd diners. Ací Falo i jo hem invertit tot el que tenim. El meu vertader èxit, com diu el meu germà, ha sigut dedicar-me a fer el que em donara la realíssima gana. I bé, crec que dins les limitacions que m’he trobat (viure un munt d’anys en dictadura, naixent dona en un país patriarcal,…) he pogut fer el que volia. Si això és tenir èxit, jo n’he tingut, gràcies, també, a que he tingut gent al costat que m’estima i creu en mi. Però sempre sense por i tirant pel dret”.
UN BURÍ CONTRA EL PATRIARCAT
Art a banda, la biografia de Pilar Dolz està travessada per la lluita en favor de les dones. De la discriminació històrica que patien les dones, en va prendre consciència en les seues estades a Itàlia. Allà, deslliurats del jou que a l’Estat espanyol suposava la dictadura, començaven a circular textos i se celebraven xarrades on es qüestionava obertament la posició de submissió de les dones. L’anomenada segona onada del feminisme estava en marxa. Obres com La política sexual, de Kate Millet, o La dialéctica del sexo, de Shulamith Firestone esdevenen llibres de capçalera de moltes dones al món occidental.
Dolz no pot estar d’amarar-se de tot allò i, de tornada a Castelló converteix la Galeria Cànem i el seu taller en un lloc de trobada per a les col·legues que, com ella, han començat a fer-se preguntes. Allà s’organitzen xarrades, s’hi involucren els moviments veïnals i fins i tot els moviments catòlics. Al capdavall, estava tot per fer. S’organitzen, doncs, tallers d’autoexploració o sex-help. “La realitat era així de trista: és que ni tan sols no sabíem com eren els nostres genitals!”, explica Dolz. Ella aprofita les seues estades a l’estranger per fer arribar a Castelló Nos corps, nos vies, un llibre d’autodescobriment del cos femení. Lligen les aportacions de Wilheim Reich sobre llibertat sexual i orgasme; els estudis de Masters i Johnsons sobre les diferències de la resposta sexual masculina i femenina. A les seues trobades a la galeria, es parla de plaer i de sexualitat i s’aparquen les culpes. I s’aprèn, també, sobre els mètodes de contracepció.
Mentrestant, comencen a articular-se a l’Estat els primers moviments feministes. A Castelló, Dolz en formarà part. El 1976 naix oficialment el Col·lectiu Feminista de Castelló, on s’aixopluguen una vintena de dones. Es presenten a elles mateixes com un “col·lectiu feminista, polític, independent i de classe” i fan per estendre el seu missatge més enllà dels seus cercles. Les seues idees les plasmen a Lilit, una revista precària però molt voluntariosa, on es parla de tot allò del que el patriarcat no volia que es parlara. “Van ser temps de molt d’aprenentatge i molt de debat”, rememora Dolz, que va participar amb les seues companyes en les diverses trobades que es van organitzar, com ara les Jornades Catalanes de la Dona de 1977 o les Jornades de la Dona del País Valencià. “Soc una feminista clàssica i radical”, assevera.
