Arts visuals

Quan l’arxiu del museu fragmenta la mirada i el món

La seu de Montcada del Museu Etnològic de Cultures del Món acaba d’inaugurar la mostra “Dones. Imatges fragmentades”. Es tracta d’un projecte ambiciós que ha sabut qüestionar el concepte de museu i d’exposició arquetípics des de diferents paràmetres, un exercici necessari que ha permès superar qualsevol frontera establerta: la col·lecció i l’arxiu, l’art i l’artesania, les jerarquies socials, el comissari i el visitant, la mirada antropològica i la mirada creativa. 

En primer lloc, i per primera vegada, el MUEC ha deixat d’exposar peces per donar visibilitat a l’arxiu i ho ha fet des d’un plantejament contemporani en què l’arxiu passa de ser un dipòsit on poder classificar i guardar documents a esdevenir un contenidor d’objectes. En aquest sentit, la fotografia, el suport protagonista de la mostra, és tractada com a text, com a microrelat, però també com a objecte, com a element de contemplació. Així doncs, el conjunt de fotografies del museu i de la Fundació Folch que aquí s’exposen, adquireixen una materialitat híbrida que reemplaça la tridimensionalitat de la peça, però que pren cos en ser contemplada.

En segon lloc, el conjunt no ha abandonat la idea d’exposar obres i per això s’ha optat per posar en vitrines un total de cinc objectes (arracades, càntirs, braçalets, etc.) que ajuden a contextualitzar, a enriquir les imatges i a humanitzar les persones retratades, però que, a la vegada, ressalten els elements més prosaics i quotidians de la col·lecció, tot qüestionant la idea de jerarquia dintre de la col·lecció del museu i la tendència a exaltar els objectes de lluïment. 

Detall d’una de les parets de l’exposició. Fotografia: Jordi Puig

En tercer lloc, no deixa de ser rellevant el fet d’haver abordat les qüestions de gènere des del discurs i plantejar-ho des de la revisió crítica de l’objecte captat i de l’objecte contemplat, en aquest cas dones de tot el món, per reivindicar la identitat individual dels cossos retratats i la desfeta dels arquetips. I és que les dones retratades que omplen les dues sales temporals del museu són dones que se senten mirades, però també dones sense context perquè les imatges que se’ns presenten no ens mostren les històries, les converses, les preocupacions que hi ha al darrere, sinó tan sols un retall parcial de l’univers femení, fragments de món incapaços de reconstruir la totalitat d’un microcosmos singular i complex.

Vinculat a aquest punt, és agosarat veure com el projecte ha estat capaç de reflexionar entorn de les expedicions colonials a partir de les nocions de viatge, recorregut, mapa i quadern com a punt d’arrencada de les col·leccions del museu i ho hagi fet des d’un posicionament democràtic, amb la representació de dones d’arreu del món entre 1954 i 1975, en un periple horitzontal en què les imposicions geogràfiques deixen de tenir sentit i en què es presenten a un mateix nivell Conca i Katmandú. 

Dona amb el vestit tradicional, anells de nas, orelleres, collarets i polseres. Katmandú, Nepal. 1960. Foto: August Panyella. Còpia digital. Museu Etnològic i de Cultures del Món. 4121

A la vegada, els retrats escollits han facilitat la possibilitat d’interpel·lar l’espectador tot convertint-lo en un agent actiu capaç d’articular una multiplicitat de relats a partir de les petites històries que s’hi exposen. La triple mirada —la dels fotògrafs, la de les dones retratades i la dels visitants— es confronta per donar pas a un relat de dones que ni són boniques, ni són exòtiques, sinó que són individus que apunten a la càmera per connectar amb nosaltres des de la mirada. Lluny dels cinc bustos inexpressius i hieràtics de l’entrada, els fragments de realitat que es presenten en les noranta-cinc imatges exposades, són fragments de realitat amb personalitat pròpia. 

Bustos de dones provinents de diferents cultures realitzats entre 1937 i 1973 propietat del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Fotografia: Judith Barnés

Finalment, cal destacar la manera com s’ha desplegat la doble naturalesa del comissariat en conjugar la mirada antropològica amb la mirada artística. Ainize González, coordinadora d’exposicions al Museu Etnològic i de Cultures del Món, i Mercis Rossetti, artista especialitzada en fotografia i imatge, han fet possible un discurs reflexiu al voltant de la imatge i de la mirada. D’aquesta manera, si les trenta-tres imatges escollides per González reclamen un context que doni vida i situï les persones retratades que se’ns presenten, les seixanta-dues imatges fragmentades que ha triat Rossetti eliminen el context, la noció d’espai i de temps, en el moment en què l’efecte zoom genera noves imatges. Aquesta intervenció ha donat pas al projecte artístic ‘La memòria de les aranyes’, un encàrrec que fa el MUEC i que ha acabat articulant un teixit de detalls fotogràfics en blanc i negre que es configuren com una constel·lació. Amb la càmera com a trofeu i amb la violència que suposa el fet d’apropiar-se de la persona retratada, el fotògraf esdevé aquí una aranya que crea una teranyina de records, la memòria d’un temps concret. Per mitjà d’una revisió del fons i del constant intercanvi i diàleg entre les comissàries neix una mirada confrontada, una successió d’imatges fragmentades que apel·len al passat immediat per ressituar-nos en les problemàtiques dels temps presents.

Oberta fins al 12 de març de 2023, i gratuïta fins al 16 d’octubre, “Dones. Imatges fragmentades” ha fet possible articular un projecte que beu de l’univers micro per mirar el conjunt macro, des de l’avui, des de la contemplació precisa i conscient d’un món que ha de nodrir-se del discurs plural i de la mirada fragmentada. En definitiva, una exposició marcada per la presència forta d’un gènere que no se sent dèbil davant de l’objectiu de la càmera.

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, ha treballat durant deu anys a la Fundació Joan Brossa i actualment viu al núvol de la Fundació Antoni Tàpies com a coordinadora de l'Any Tàpies. Ha col·laborat amb diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra seria "Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre", de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close