Arts visuals

Quan les paraules se’ns gasten. La poesia visual d’Ariadna Torres

Ariadna Torres, poeta i experimentadora de paraules i d’imatges, aposta per tot allò que té a veure amb la reinvenció dels mots. El seu treball, presentat recentment a Manresa, va ser becat per la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central en el seu projecte Contemporanis 2021.

“Passa que a vegades les paraules se’ns gasten”, comentava Joan Brossa referint-se a la seva poesia visual. Passa que, quan se’ns gasten, cal semantitzar-les de nou. Com qui diu, reinventar-les. Una bona manera és confiar-les a la imatge, bo i assumint la dosi de risc, de plaer i de joc que això suposa. És la sensació que tens quan entres en la poesia visual d’Ariadna Torres.

Perquè hi ha una nova generació de poetes que es mouen de la paraula a la imatge, del so a l’escriptura i de la imatge fixa a la imatge en moviment. Així ho fa aquesta poeta nascuda a Manresa l’any 1982. Premiada en més d’una ocasió —el darrer reconeixement, aquest any, ha estat com a finalista del I Certamen Internacional de Poesia visual “Un cop d’ull”, convocat des de les Balears—, aquest mes de novembre ha presentat la seva segona exposició. Si l’any 2018 ja va exposar una primera mostra de poesia visual a la Llibreria Papasseit de Manresa, recentment hem pogut veure el seu treball a la Sala Plana de l’Om d’aquesta ciutat. Ha estat l’única seleccionada en la tercera edició del projecte Contemporanis, que ofereix un espai expositiu a joves creadors de Manresa en una iniciativa impulsada des de la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central, una plataforma independent que, des de 2014, promou l’art visual a les comarques centrals. Ariadna Torres hi ha presentat “Súbdits”, una exposició de petit format que posa en joc nocions com servitud, obediència, servilisme i dissens en el món d’avui. Una mostra que recull i consolida la bona direcció iniciada en l’exposició anterior.

Obra d’Ariadna Torres.

Hi hem pogut veure compassos que tracen rectangles i rellotges de sorra que han esgotat la sorra. Revolucions que adopten la forma de la monotonia i llibretes de pauta atrapades en un fil ferrat. Aixetes de broll impossible i fletxes que apunten a elles mateixes. De totes, la imatge que respon al títol de la mostra ens interpel·la d’una manera directa: un martell és sostingut pels mateixos claus que l’aixafaran. Uns claus que s’hi apropen d’una manera inevitable, sabent que no és possible no fer-ho. Una imatge que funciona com una declaració d’intencions i que remet, com un corol·lari, a la noció del Leviatan, aquest monstre bíblic invocat per Thomas Hobbes al segle XVII per pensar la naturalesa del poder en els naixents estats moderns: un poder a qui cedim les nostres llibertats a canvi d’una suposada seguretat. És justament aquesta renúncia voluntària allò que ens atorga la condició de súbdits.

Amb la contundència del concepte, els poemes visuals funcionen a la manera d’un concepte llençat al món, i materialitzats en fotografia de manera impecable, “Súbdits” ens fa transitar per diferents orografies de la paraula. Cal llegir detingudament els títols de les obres, que acoten la idea. Però Ariadna Torres també té un peu en l’objecte intervingut i en la imatge fílmica. En la mateixa exposició hem pogut veure un treball volumètric i polisèmic amb tres lletres, R, E i S, i que culmina en un vídeo. Damunt d’un fons negre, tres gotes d’aigua on es projecten aquestes tres lletres es van desfent a temps real. Una peça hipnòtica, performàtica i tautològica que té molt a veure amb el contingut de tota la mostra. De la mateixa manera que el no-res es diu desfent-se, en la modernitat tardana, allò que ens fa súbdits és, precisament, la nostra servitud voluntària.

Però Ariadna Torres és d’esperit experimentador, com ho mostra la seva incursió en el cinema, amb dos curtmetratges d’assaig visual En el més ençà (2012) i Flux (2014). El primer treballa també idees com la dissidència i la rebel·lió a través dels objectes del mobiliari urbà i de gestos alliberadors com el plaer pel vi. I el segon, realitzat amb el conegut fotògraf manresà Joan Villaplana Xarpell, que aquest any 2021 ens ha deixat, recupera un subgènere del documental dels anys vint conegut com a city simfony i que es va donar quan alguns pintors avantguardistes es van voler iniciar en el llenguatge cinematogràfic. Combinant imatge fixa i moviment, la simfonia urbana documentava la vida urbana en ciutats com Nova York o Berlín, com Torres ho ha fet a Manresa.

Quan les paraules se’ns gasten, cal alliberar-les de nou. Així ho fa la poesia visual d’Ariadna Torres, una poesia imbricada en la imatge que transita, quasi de manera natural, des del joc semàntic a la crítica política i des del concepte fletxa a l’escultura semàntica. Caldrà veure cap on creix aquest treball compromès amb la paraula i el sentit; un treball que, ens atrevim a apuntar, ha nascut per quedar-se.

Cristina Masanés Casaponsa
Formada en filosofia a la Universitat de Barcelona i en estudis de gènere a la Universitat de València, escriu per a diferents institucions culturals i ha estat curadora de projectes expositius per a diversos museus. Col·labora amb articles d’opinió, art, divulgació històrica i territori a Sàpiens, Descobrir, Revista de Girona, Alberes i Mirador de les Arts. És autora de llibres d’assaig biogràfic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close