Arts visuals

Quarta biennal L’AndArt: del bosc de Walden al d’Engolasters

On van anar a parar els solcs que deixen darrere seu els avions quan no podien volar? On es van amagar? És una d’aquelles preguntes que només es fan els infants. La canalla i els artistes. L’interrogant és el punt de partida de ‘TheMountainMuseum ofVapourTrails‘, una de les 49 obres que desplega la quarta Biennal L’AndArt als entorns del llac andorrà d’Engolasters.

Quarta biennal L’AndArt
Llac d’Engolasters
Principat d’Andorra
Fins al 15 de setembre

Una zona boscosa, fresca i verda, que aixopluga les respostes a la qüestió que el simposi proposava com a punt de partida: Què passaria si ens haguéssim de confinar a la muntanya?, inspirada pels postulats d’Henry David Thoreau, aquell home que un dia ho va deixar tot per instal·lar-se en una cabana que ell mateix es va construir al bosc de Walden i que el comissari i artífex de la trobada, Pere Moles, cita aquests dies a tort i a dret. “Els pensaments de Thoreau són molt presents en tots els racons de la mostra, en una edició en què destaquem més que mai el paper de l’art com a actor polític i social”, diu. Entre les idees de l’escriptor nord-americà que aquí es reflecteixen, la de caminar com activitat reflexiva i espiritual. Perquè això reclama la biennal del visitant: que passegi per dins de l’art. Som-hi, doncs.

“Et sents a casa, i això és important”, assegura el britànic Bob Budd, en la segona edició en què participa. És ell qui durant les setmanes de confinament mirava aquell cel que no solcaven els avions. El museu d’esteles de vapor està al camí de les Pardines, una agradable ruta a peu pla de menys de quatre quilòmetres, des del camí dels Cortals fins al llac, amb jardí botànic i antiga carbonera per entretenir la curiositat. “Ja sé que la meva és una pregunta ximple, però vaig començar a imaginar què passaria si aquests estels de fum que normalment es dissolen els poguéssim agafar i posar en un museu, que és on conservem tantes coses del nostre passat, coses que són importants per a nosaltres”. Però aquestes empremtes efímeres al cel són belles i alhora símbol de la destrucció del planeta. “Així que seria un estrany museu, on conservar coses negatives”.

Budd és un dels seixanta-cinc artistes participants-s’hi van postular 130- en aquesta edició un xic més modesta que les anteriors: no hi haurà un Saype com el del 2019, que aleshores dibuixava un nou meridià al globus terraqüi, una línia que el travessava format per gegantines mans entrellaçades, de París a Ciutat del Cap passant per Andorra. Ni un Marc Sellarés cridant pels refugiats de la guerra a Síria amb unes figures de 400 metres siluetejades sobre la tartera del Carroi.

L’obra del britànic Bob Budd.

Tampoc no ha arribat encara el moment -Moles busca finançament sota les pedres per aixecar cada biennal- d’atreure les primeres espases que el comissari té en la diana, com el xinès Wei Wei. Però no es quedarà el quart simposi sense una gran intervenció per poc que l’artífex de tot plegat reuneixi els diners: la idea és intervenir el dic de contenció del llac -cent metres de llarg i deu d’alçada- amb un Vaccionari que reculli els termes amb què ens hem familiaritzat a causa de la pandèmia, d’anticossos a serologia, de teletreball a, evidentment, vacuna.

Però tornem del que serà (esperem) al que ja està materialitzat. En una biennal que recorda el confinament hi tenen molt a dir, és clar, els arquitectes. Miquel Mercè té el mèrit d’haver portat el debat sobre què és o no és art fins a la barra de bar poblada pels futbolers més recalcitrants i impermeables a tota creativitat que no incorpori un baló. Ho va aconseguir a la primera edició plantant una simple línia blanca -tela, 220 metres de llarg i 2,80 d’amplada- sobre l’aridesa del Carroi. Un simple gest que va desfermar la polèmica al país, va fer que la policia s’hi atansés i va acabar sent objectiu de més d’una bretolada.

El barri del bosc, de Miquel Mercè.

Enguany ve més tranquil, diguem-ne, i a El barri del bosc suggereix al caminant que ensopega amb el seu conjunt de casetes minúscules –quaranta, per fer-hi present el concepte de quarantena- que imagini com seria viure en edificis que es metamorfosegen amb la natura. “No té cap sentit fer un edifici on la façana nord i la façana sud siguin iguals. Ni per arquitectura vernacular ni per sostenibilitat… Genera inquietud. Ni es pot simplement rotar-los per adaptar-los al terreny: s’ha de pensar sempre a quin lloc estem”. I en uns temps en què les quatre parets que ens aixopluguen han tingut tanta importància, més arquitectes havien de ser presents a la biennal: Pere Espuga n’és un altre. Autor d’edificis com el nou Consell General o la nova Seu de la Justícia (amb un innegable aire de familia tots dos), aquí compareix amb Fora del temps, una de les vuit construccions sortides de la proposta de l’equip organitzador: es van inspirar en el joc de Kapla, que consisteix a aixecar estructures improvisades a partir d’uns minsos materials, apenes unes potes metàl·liques, uns llistons de fusta i uns metres de tela rosa.

La biennal, efímera per definició, ha deixat no obstant petja al país dels Pirineus: de pujada a Engolasters passaran per la rotonda de l’Obac, presidida pel gall daurat d’Emo: s’hi va instal·lar fa ara cinc anys, justament per saludar l’arribada del Tour, que aquests dies passats tornava a fer parada i fonda al Principat. I no és l’au l’única peça que Eladio de Mora ha deixat rere seu al simposi: L’AndArt ha convertit en emblema l’ase blanc que enguany presideix l’accés al recorregut per l’àrea de Feda i casa Xirro, un dels tres àmbits per on es distribueixen les peces i instal·lacions, amb el bosc i el camí de les Pardines, en total, uns sis quilòmetres de passejada.

A l’àrea de Feda –l’antiga caseta del guarda i altres edificis històrics de la companyia que abasteix d’electricitat el país- i el terreny cedit per casa Xirro, doncs, la reflexió artística s’articula a través del joc Kapla, amb obres de factura nacional i d’equips forans, entre els quals dos de procedents del Japó: Koichi Suzuno i Shinya Kamuro signen la GulliverTable, mentre que Keiji Ashizawa i Kenta Hirayama ideen un confortable banc des d’on gaudir de les muntanyoses panoràmiques del país.

En temps de tancaments forçosos la imaginació s’enlaira: no són pocs els treballs que fan referència al viatge en general, a la llibertat de solcar els cels en particular: el francès Do Delaunay rotula la seva instal·lació Si els ocells volessin, somiaria amb ells, amb un singular ocell faquir que descansa sobre un llit de plomes. L’austríaca Angela Andorrer –amb les concomitàncies sonores entre el cognom i el país sempre havia volgut visitar Andorra, explicava el dia de la inauguració, l’1 de juliol- converteix en petits universos les TravelingLeaves, les humils fulles recollides del terra que són la matèria primera del seu món artístic. Les recull, les pinta i dibuixa, les cus, les tracta perquè perdurin; després, les fotografia contraposades al paisatge, microcosmos contra macrocosmos.

Peruans, brasilers i argentins, algun finlandès i libanès, despleguen una diversitat de visions sobre allò que durant els últims mesos hem viscut tots i cada un dels habitants del planeta. Ho recorda Toni Cruz: els seus enormes moais de l’Illa de Pasqua (veure fotografia d’encapçalament) porten mascareta. Així d’interconnectats estem avui que fins a un lloc tan recòndit i geogràficament aïllat ha arribat el virus sense problemes, recorda un escultor que omple d’un singular animalari les Valls i la comarca veïna de l’Alt Urgell: facin una ullada al singular ramat que els dóna la benvinguda a la Seu si arriben des de Ponts.

Travelling leaves, d’Angela Andorrer.

Sobre aïllament, sobre fragilitat, sobre la manera en què l’últim any i escaig ens ha canviat o no, sobre allò que art i natura barrejades suggereixin convida a pensar la biennal. Facin, doncs, com Thoreau: caminin i reflexionin. O simplement caminin i gaudeixin. A voluntat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close