Gràfica Anarquista és l’exposició que descobreix imatges del moviment anarquista del 1936 al 1939.
A la plaça Pons i Clerch de Barcelona s’hi troba l’Arxiu Fotogràfic, que actualment treu la pols a les imatges del moviment anarquista durant la Segona República i la Guerra Civil que havien quedat en l’oblit. Espais perduts en el temps; col·lectius moguts per acabar amb el capitalisme i fer la revolució; faccions que reclamen ser escoltades i que ara, després de tant, veuen la llum gràcies a l’exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social. 1936-1939. Seguint el blanc i negre de les fotografies originals; en relleus i impressions en canvas amb tintes pigmentades, l’exposició recorre el fons fotogràfic de l’Oficina de Información y Propaganda creada per la CNT-FAI a Barcelona durant la Guerra Civil.
Gràfica Anarquista es guia per la voluntat de “reivindicar el patrimoni i la part històrica menystinguda i oblidada”, segons explica la periodista i comissària de l’exposició Teresa Ferré. L’objectiu és, doncs, situar i documentar les revistes, diaris, butlletins… Publicacions anarquistes de finals de segle XIX i principis de segle XX, posant especial èmfasi sobre la dimensió gràfica, posat que mai s’ha realitzat un treball que valori el llegat gràfic d’aquest moviment. “A nivell d’imatge es desconeix, quan precisament aquesta tenia un paper important: transmetre missatges en un col·lectiu amb un alt nivell d’analfabetisme”, comenta Ferré, afegint que l’exposició no persegueix l’estètica sinó que valora el contingut informatiu que aporten les imatges.
La tasca de la tria ha estat laboriosa, ja que la Teresa Ferré, juntament amb els seus companys Andrés Antebi, Pablo González i Roger Adam, cadascun aportant coneixements diversos, han treballat de manera col·lectiva per obtenir el resultat volgut. Tot plegat perquè l’exposició no només fa parlar un moviment que havia quedat silenciat sinó que se sobreposa a la concepció social que n’ha quedat. “Sempre que es parla de l’anarquisme i la imatge que se n’ha creat és de violència, assassinats… Per això plantegem una mirada des de dos vessants: La primera, recuperar unes imatges pràcticament inèdites pel que fa als usos dels espais de la ciutat i com es va transformar i l’altra és com ells mateixos, des dels seus mecanismes propagandístics, estaven construint la imatge de la revolució que volien dur a terme per a canviar el món”.
Un moviment generalment pacifista, que explica per què a la sala de l’Arxiu predomina l’alegria i les col·lectivitzacions, mentre que la part del front guerriller no hi és present. Fotografies de la mà de noms com Kati Horna i Margaret Michaelis, militants anarquistes de l’època que ofereixen una mirada avantguardista. Destacar, sobretot, l’hongaresa Horna, que treballa per a l’Oficina de la CNT-FAI i copsa el paisatge de la rereguarda on es troben la població civil, les dones, els ancians, nens i “natures mortes” de la runa i la destrucció a les ciutats. Ferré comenta que han aconseguit aquestes imatges inèdites de dos llocs principals: l’Arxiu de la CNT-FAI dipositat a Amsterdam des de l’any 1939, “on va acudir part de l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana per fer-hi rastreig de la part fotogràfica” i la resta de l’Oficina de Propaganda de la CNT-FAI barcelonina.
D’altra banda, Gràfica Anarquista inclou les imatges informatives del no-militant Pérez de Rozas i la fotografia d’Antoni Campañà, catalanista catòlic -tampoc militant- de qui la CNT-FAI utilitza moltes imatges, cedides per la seva família, apunta la comissària. Un contrast que no passa per alt al l‘espectador, posat que “Campañà fa fotografia de galería, artística i Pérez de Rozas, en canvi, és fotoperiodista. D’aquí que la diferència sigui notable”, apunta Ferré.
L’exposició també deixa lluir les publicacions del moment, admirant la riquesa que arriben a assolir tot i engendrar-se enmig de la guerra. Ferré assenyala que aquesta es deu al canvi de propietaris que es dóna als mitjans de comunicació “quan arriba la revolució l’any 1936, que fa que es requisin i es col·lectivitzin”. En aquest punt, “els anarquistes tenen poder i mitjans de producció i poden fer publicacions de qualitat”, remarca la comissària.
És necessari esmentar Mujeres Libres, una organització anarcosindicalista formada per dones proletàries anarquistes que existeix a Espanya des del 1936 al 1939. D’aquesta, en deriva una revista amb el mateix nom, que resulta ser una eina essencial que les ajuda a desenvolupar la seva tasca, seguint el propòsit de fer una revolució en un entorn ultra masclista. Gràfica Anarquista li dedica un espai que, segons Ferré, captura la seva identitat: alfabetització, alegria d’aprendre; activitats en un espai propi; la contribució a l’espai públic i la unió.
Així doncs, l’exposició descobreix i amplia el coneixement sobre la qualitat de la producció visual i iconogràfica de l’anarquisme deixant rostres, llocs i frases que es graven a la ment de l’observador. N’és un exemple la que es llegeix en una imatge: “Que el pasado se hunda en la nada”. Unes paraules representatives d’una revolució social, com a colofó d’aquesta mostra de l’anarquisme, que volia crear un món nou, abolir el capitalisme i ensorrar l’estat burgès.
