En temps d’exilis, pandèmies i individualitats escorades, quina és la nostra llar? La llar és, per definició, l’habitatge, el refugi. Ho són les cases, però també els carrers, les ciutats, els països i, fins i tot, el planeta Terra. Tots ells són entorns físics genèrics que remeten a una dimensió metafísica pel que esdevenen llocs mentals a partir dels que es defineixen identitats, individuals i col·lectives. A més que participen de la construcció d’imaginaris i, per extensió, de la memòria vinculada a un temps concret.
Quina és la nostra llar?
Comissari: José Miguel G. Cortés
Institut Valencià d’Art Modern, IVAM
Guillem de Castro, 118. València
Fins al 31 de gener del 2021
L’exposició ‘Quina és la nostra llar?’ presentada per l’Institut Valencià d’Art Modern en col·laboració amb el Museo Nazionale delle Arti del XXI Secolo de Roma reuneix dotze instal·lacions d’artistes d’arreu del món que ens fan pensar quina és i on es troba la nostra llar.
En paraules del seu comissari, José Miguel G. Cortés, la mostra es presenta com si es tractés d’un palimpsest on cada una de les instal·lacions constitueix un fragment de l’experiència de llar des de la seua materialitat, aqueixa que tenim davant nostre a les sales de l’IVAM, apuntant directament al coneixement que sorgeix de juxtaposar diferents visions carregades d’uns condicionants polítics, socials, culturals i/o econòmics determinats. Ja al vestíbul del museu es troba Faradayurt, la iurta de Jana Sterbak (2001), construïda sobre un doble aïllament que subratlla la idea de seguretat de la llar. Però Mario Merz prompte transgredeix aquest primer atribut de la llar en l’obra de Senza titolo (Triplo igloo) (1984-2002) que reivindica com a espai mental. És a partir de la morfologia de l’iglú que pensa com “les formes arquitectòniques i els seus materials condicionen els nostres actes més quotidians”, expliquen els organitzadors de la mostra.
A l’entrada de la galeria 5 s’ubica l’obra més pop de totes, es tracta de la reproducció de 1987 de la Fun House de Richard Hamilton, John Voelker i John McHale (1956). Una mena d’instal·lació distòpica en què l’alta i la baixa cultura es donen cita en estret lligam amb la tecnologia, la música i el cinema. El resultat és la creació de diferents espais donats a l’experimentació sensorial dels i de les visitants.
El cas de l’obra For the Benefit of All the Races of Mankind de Kara Walker (1999) resulta esclaridora pel que fa a la dominació dels espais, en aquest cas del racisme nord-americà en temps passats, i a la vegada tan presents. Una problemàtica malauradament universal que també tracta William Kentridge a Preparing the Flute (2004-2006). La peça pren com a base els decorats de l’òpera La flauta màgica de Mozart per a oferir una visió sobre el colonialisme, vessant, per altra banda, transcendental per a entendre la història de la humanitat.
L’espai de la llar comporta, necessàriament, la seua delimitació física creant una disjuntiva entre allò privat i allò públic. No obstant això, de la transgressió de l’espai públic en parla Sleepers de Francis Alÿs (2001). Una sèrie de fotografies ubicades en la Ciutat de Mèxic en què les protagonistes són les persones sense sostre, venedors ambulants i captaires per a qui els racons de la ciutat es converteixen en la seua llar constituint, tot plegat, la ciutat que molta gent no desitja veure. Des del vessant de la separació entre espais, en aquest cas sobre la frontera, reflexiona Teddy Cruz a la instal·lació Cultural Traffic: From the Global Border to the Border Neighbourhood (2010). Construïda a partir de 300 cons de trànsit que formen un pavelló circular, i a la vegada apunten amenaçadors l’espectador. Són cons però bé podria tractar-se de filferro, però en tot cas són elements dissuasius que tenen com a única funció marcar els límits, en aquest cas d’aquells que no pertanyen a una determinada llar.
De la llar com un espai d’opressió tracta Infinite Cell de l’artista xilè Alfredo Jaar (2004), un homenatge a l’escriptor i intel·lectual Antonio Gramsci condemnat a onze anys de presó des d’on va escriure Cartes a Tatiana Schucht. La dimensió poètica també impregna l’obra de Jaar qui reflexiona sobre les derives psicològiques i de pensament crític que es desprenen de les barreres físiques que tant bé exemplifica l’espai d’una presó. Si més, d’aquest plantejament sorgeix un raig d’optimisme gràcies als espills que “ens alerten de la capacitat d’evasió i d’imaginació que té el pensament i que cap cel·la pot tancar”, expliquen els organitzadors de la mostra.
Finalment cal destacar l’arxiu fotogràfic de Gabriele Basilico. Un compendi de paisatges urbans on racons de Nàpols, Roma, Beirut, París, Buenos Aires, Milà, Berlín o València conformen una imatge del planeta Terra. Escenaris llunyans físicament però propers per definició. Crida l’atenció que es tracta de llocs buits, però bé per la familiaritat d’alguns indrets, bé per la incidència tecnològica i arquitectònica pressuposada a l’ésser humà, s’endevinen les seus petjades.
En definitiva un recorregut per diferents formes arquitectòniques, experiències espacials i de pensament que en paraules del seu comissari “ens fan més conscients no sols de la nostra fisicitat, sinó també dels propis hàbits i violències, desitjos i somnis tenint en l’horitzó la llar.
