Arts visuals / Exposicions

Rafael Tous: “La Col·lecció Tous encara està oberta”

Just dies abans que comencés el confinament l’any passat, es feia pública la més gran donació d’obres de la seva història al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Parlem de més d’un miler de peces de la col·lecció d’art conceptual català de Rafael Tous (Barcelona, 1940), un referent crucial del col·leccionisme d’art contemporani a casa nostra.

Tous, empresari del tèxtil durant mig segle, no ha estat només un mer comprador d’obres d’art, que en el primer moment -fa gairebé mig segle- ningú tenia intenció d’adquirir, sinó un company més, des de la complicitat, l’afinitat estètica i política i l’amistat, d’un grup d’artistes crucial per entendre l’art dels darrers anys a Catalunya. És un mecenes en tota la regla que no només ha acumulat obres d’art sinó que ha contribuït a l’exposició i difusió en un dels centres d’art més avantguardistes a Barcelona, Metrònom.

Tous se sent molt feliç, que als seus vitals 80 anys, pugui veure la seva col·lecció donada al Macba en una gran exposició, que omplirà bona part de l’edifici de Meier però també la Capella -on s’instal·la obra de Carlos Pazos- i la darrera seu de Metrònom al Born -amb una instal·lació de Jordi Benito- que reobre especialment mentre duri l’exposició, des del seu tancament com a sala d’exposicions el 2006. Durant una conversa amb Rafael Tous, el contagi del seu amor per l’art i la cultura es produeix de manera immediata.

En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual
Comissàries: Antònia Maria Perelló i Clàudia Segura
Museu d’Art Contemporani de Barcelona + Metrònom
Fins al 21 de novembre de 2021

Per vostè, el col·leccionisme és una obsessió?

Sí, i comença a la infància. Quan tenia set o vuit anys col·leccionava tots els petits cartellets de cinema que podia i vaig folrar tota la meva habitació amb aquells papers. Uns anys després, quan van voler pintar l’habitació, la meva mare els va arrencar tots, cosa que em va provocar un disgust tremend. També col·leccionava còmics, postaletes i cromos, d’artistes del cinema de Hollywood, per exemple. Els canviàvem a l’escola però els jesuïtes ens tenien prohibit els cromos de cinema i ho fèiem d’amagat. Després vaig començar a escriure a oficines turístiques del món perquè m’enviessin catàlegs de turisme. Escrivia arreu al Canadà, als països àrabs… En aquella època contestava tothom i així em vaig fer una col·lecció tremenda de catàlegs de viatges. M’encantava mirar-los. Quan va morir el meu germà de la poliomielitis amb 12 anys (jo en tenia 10), m’ho vaig passar fatal i aleshores llegia molt tancat a casa obres de Mark Twain, etcètera, i la meva col·lecció de llibres també va augmentar notablement.

Rafael Tous. Foto: Miquel Coll

Quan va començar a col·leccionar obres d’art?

Em vaig casar als 25 anys amb la Carmen Godia, que ja sabeu que el seu pare era un col·leccionista d’art impressionant. Aleshores l’acompanyava a visitar les galeries d’art de Barcelona. Havia deixat de treballar a l’empresa tèxtil del meu pare a Sabadell i aleshores era director comercial de Burberry. Guanyava diners i quan el sogre comprava una obra important a una galeria, jo aprofitava per comprar una de més petita. Així vaig començar a comprar obra bàsicament d’artistes catalans de finals dels XIX i principis del XX com Casas i Rusiñol. Eren dibuixos i petits olis. Vaig tenir tres fills amb la primera dona però ens vam separar als cinc anys. Aleshores em vaig treure de sobre aquella col·lecció i amb la venda d’aquelles obres que ja no m’interessaven, vaig començar a adquirir obra d’artistes contemporanis que tinguessin un missatge polític. Hi havia molts artistes amb una obra fortament política en aquell moment, encara que molts cops el missatge estava amagat  perquè encara durava el franquisme. Parlo de l’Equipo Crónica, de Daniel Argimon, de Guinovart…

Es va interessar per un tipus d’art implícitament polític per primer cop.

Sí, la separació de la meva dona va venir també un canvi en el meu gust artístic i també una consciència política d’esquerres. Em vaig fer del PSUC, anava a manifestacions amb els meus fills, recordo que m’acompanyava sovint el pintor Josep Niebla. Va ser una bona època.

I d’aquí el pas a l’art conceptual, com va anar?

Molts dels artistes que estava comprant, o es van fer grans o van abandonar aquests temes més polítics. I com per a causa de la feina de la meva empresa tèxtil -que ha durat 55 anys fins l’any passat-, havia de viatjar molt, vaig descobrir l’art conceptual a museus i galeries de fora i comprava molts catàlegs d’aquests artistes. Vaig pensar que algú estaria fent un art semblant aquí i aleshores va ser quan vaig conèixer al Pere Noguera el 1973. Jo volia fer una revista dedicada als artistes joves (que no es va arribar a fer mai) i li vaig demanar que em presentés als seus amics artistes conceptuals. I així vaig contactar amb el Carlos Pazos, el Jordi Benito… i la resta és història. Fins ara els he anat seguint sempre amb els seus treballs. Visitava els seus estudis, els ajudava a muntar obres, els hi feia les fotos i vídeos quan ells no tenien infraestructura tècnica. Vaig contactar també amb el grup que estava a París -en Jaume Xifra, en Joan Rabascall,  Miralda i en Benet Rossell- amb els quals vam fer viatges amb Europa amb un Jaguar enorme antic que tenia que m’havia costat quatre xavos. I també vaig conèixer els que estaven a Nova York: Muntadas, Francesc Torres i Eugènia Balcells.

Els hi comprava obra, cosa que no feia pràcticament ningú i a la vegada, mantenia una relació de complicitat que en certa manera va propiciar la creació de Metrònom, oi?

Sí, vaig obrir el primer local de Metrònom el 1980 al carrer Berlinès, al barri de Gràcia. Metrònom permetia la producció i exposició de les obres del grup. La majoria d’ells no tenien sortida comercial, ni intenció de vendre les obres, ni sales on exposar. Per això vaig obrir Metrònom. Era com una protesta per part meva pel fet que no trobessin lloc per exposar. Molts d’ells també estaven molt preocupats per la seva subsistència, també els que eren fora, i jo els comprava moltes obres, encara que fos des de la distància. D’aquesta manera, es va anar formant una col·lecció molt gran, bàsicament dels divuit artistes que ara estan representats a l’exposició del Macba.

‘Supermercat’ (1976), d’Eugènia Balcells, obra que Rafael Tous va comprar a la sala Vinçon

Quina relació tenia i té amb ells?

Evidentment hi ha una afinitat electiva i intel·lectual amb ells però també una amistat personal que encara continua. Tinc moltes ganes de retrobar-me amb tots amb motiu d’aquesta exposició, quina llàstima pels tres que ja no hi són (Jordi Benito, Benet Rossell i Jaume Xifra). El 95 per cent de les obres de la col·lecció estan comprades directament als artistes, però també he comprat a galeries quan han fet exposicions. Quan vam començar, que exposessin conceptual només hi havia la galeria G i la Vinçon, on vaig comprar la instal·lació Supermercat de l’Eugènia Balcells, per exemple. I també he tingut clara la llibertat dels artistes. No he censurat mai res de cap exposició, ni a Metrònom ni a les exposicions que he portat arreu. També he finançat sempre al 100 per cent les exposicions que s’hi feien en totes les seves etapes.

Encara continua comprant obra d’aquest artistes?

Sempre ho he fet. Els he seguit sempre i quan veig que fan una sèrie nova que m’agrada, la compro. Però, mira, ara durant el muntatge de l’exposició del Macba, vam veure que mancava una peça d’una sèrie del Muntadas. Ell anava a prestar temporalment la seva però vaig saber que a la galeria Joan Prats tenien una còpia, i l’he comprada fa dos dies. Aniré a buscar-la i anirà directament al Macba per ser exposada i allà es quedarà.

Vol dir amb això que la donació del Macba està oberta?

Sí. Si veig una obra o obres que m’interessen i puc contribuir amb el que sigui a ajudar els artistes i a la seva creativitat, ho faré. Un cop passi tot això de la pandèmia i pugui tornar a anar a visitar els seus estudis i quedar amb ells, si veig una obra o tota una sèrie que m’interessa, la compraré. I tot el que jo pugui fer perquè l’obra d’un artista es pugui explicar millor, ho faré. Aquesta és una col·lecció que encara està oberta.

En el fet de col·leccionar, hi ha un plaer personal. I en vostè això és claríssim només veient la passió amb la què parla del tema. Conserva el mateix sentiment de quan era petit i omplia la seva habitació amb els cartellets de cinema?

Sí, perquè la cultura, els llibres i les obres d’art m’han omplert tota la meva vida, apart dels meus fills, és clar! Crec que estic viu i he arribat bé als 80 anys perquè he tingut el cervell ocupat amb aquestes coses. Estic convençut que la cultura ha allargat la meva vida.

I apart del seu plaer personal, ha fet que bona part de tot el que ha col·leccionat a la seva vida, es traspassi a la societat. La seva col·lecció d’art conceptual ha passat a ser pública i pot ser gaudida per tots.

Sí, però saps el que és més meravellós d’aquesta col·lecció i que es veurà clarament a l’exposició? És que no ha caducat absolutament res. Sovint les obres d’art d’altres èpoques es queden antiquades però aquestes obres semblen acabades de fer, això és sorprenent. La instal·lació del Jordi Benito, Les portes de Linares, que ara tornem a exposar a Metrònom, és del 1989 i sembla feta ara i ell ja és mort… Aquesta vigència tan bèstia és difícil de trobar amb altres estils i èpoques. Crec que la gent jove pot quedar molt sorpresa amb aquestes obres, sobretot amb el seu missatge polític i social.

‘Let me be your teddy bear’ (1981), de Carlos

Sempre va tenir clar que donaria la seva col·lecció? En una entrevista del 1999 ja em deia a una entrevista a l’Avui que tenia intenció de donar-la. 

Al Macba, a l’època que era director el Manuel Borja-Villel, els vaig suggerir vendre la col·lecció a un preu molt baix i aquests diners destinar-los a que Metrònom pogués continuar obert. M’anava dient que sí, que sí, però al final no es va concretar res i ell va marxar a Madrid i es va aturar tot. Però fa poc em va agafar una vena neuròtica, imagino que per l’edat, i aquest cop de seguida ens vam entendre, tenint sempre clar que seria una donació. I també de cap de les maneres he volgut que anés a parar a Madrid, sobretot perquè el 95 per cent dels artistes conceptuals són catalans.

A quina obra de la col·lecció li té un especial afecte?

Doncs l’obra que recordo més de tota la meva vida és la primera que vaig comprar al Pere Noguera. És una rajola petita grisa que té enganxada una pinta de ceràmica. Una obra que està inclosa a l’exposició. Em va semblar una peça absolutament poètica. Li tinc molt d’afecte, potser perquè és la primera obra conceptual que vaig adquirir, però la veritat és que m’estimo totes les obres de la col·lecció perquè totes les vaig comprar amb el cor. Mai he tingut la intenció de vendre’m res, ni mai he tingut la sensació que estava fent una inversió econòmica quan comprava. Ni abans ni ara, ni amb cap de les meves col·leccions. Alguns dels artistes ara estan molt cotitzats, mentre que quan jo els hi comprava obres fa quaranta anys, ningú les volia i costaven molt poc. Doncs, malgrat això, mai he pensat de vendre’m res. Ni ho faré. Ara bé, quan jo no hi sigui, els meus fills que facin el que vulguin, que s’ho venguin, que ho conservin, que creïn un espai… No tinc res disposat en aquest sentit.

Per tant, sempre s’ha mogut per gust per l’obra que comprava?

He comprat amb dos criteris: que m’agradés l’obra i perquè volia ajudar l’artista. Aquestes compres han permès la continuació d’una part important del treball d’aquest grup. Jo gaudia de les obres i ells gaudien del pagament en un moment en què no els feia cas ningú.

En aquell moment no els feien cas però actualment l’art conceptual encara costa que connecti amb el públic quan han passat molts anys, malgrat la seva influència en l’art dels artistes joves. Què ha fallat aquí?

Encara els fan poc cas, efectivament. I què ha fallat? Doncs ni la crítica ni els mitjans de comunicació els hi ha fet molt cas. La veritat és que si veig un reportatge sobre Goya en un diari, doncs passo bastant. No perquè no m’entusiasmi Goya perquè no em perdo cap exposició d’ell, però que dediquin tant d’espai a gent que ja no necessita cap tipus de publicitat, és absurd. En canvi es dedica menys espai als artistes d’aquest moment, a gent que està treballant ara i aquí. Quan va morir el Jordi Benito, se’n va parlar poquíssim i ja no et diré del Jaume Xifra. I si es fa una exposició de Joan Rabascall al Macba, només surt als diaris d’aquí. I alguns, sobretot més els que estaven a Nova York, com Miralda i Francesc Torres, van tenir èxit abans a fora que aquí.

‘Let me be your teddy bear’ (1981), de Carlos

S’ha explicat malament l’art conceptual?

És que no s’ha explicat. I tampoc s’ha considerat dins del sistema comercial perquè les galeries guanyen més amb un quadre de finals del XIX que no amb una obra conceptual. Han estat marginats abans i encara ara. Es fan exposicions de tant en tant però massa vegades per només fer-se els moderns.

Actualment poc a poc es comença a parlar de les dones del grup, com recentment amb l’exposició que el mateix Macba acaba de dedicar a la Fina Miralles.

Han estat encara més oblidades, com passa amb la resta d’àmbits de la vida. Sempre he tingut clar que el paper de les dones en aquest grup era crucial però moltes dones artistes, casades amb artistes, ho han acabat deixant, i hi havia gelosies. No han estat prou defensades ni per museus, ni per les escoles d’art ni per les galeries. Però jo em considero feminista. La seva poètica sempre m’ha interessat molt i en els anys de Metrònom vaig exposar moltíssimes. La meva dona actual, l’artista Ana de Matos, defensa molt aquest tema a la seva obra, per exemple.

Com a un dels grans col·leccionistes d’art a casa nostra, com veu el col·leccionisme actualment? Els galeristes es queixen molt que la davallada és molt gran i que no hi ha relleu generacional.

El problema és que hi ha hagut un canvi cultural molt important. Ara tothom ho veu tot a través de la pantalla. Es llegeix poc, es mira tot a través de la pantalla i potser molts en tenen prou en veure una obra d’art a l’ordinador o al mòbil i ja no es plantegen tenir l’objecte físic. El col·leccionisme d’art està desapareixent perquè a la joventut no li interessa tant tenir aquell objecte, només la imatge.

Continua amb la col·lecció de fotografia contemporània?

I tant! Tinc 2.500 obres d’artistes internacionals, però dels millors fotògrafs. El tema que m’interessa sempre és la condició humana, res de paisatges, floretes o bodegons. M’interessa la fotografia social d’arreu del món, imatges que mostren problemes col·lectius amb un missatge polític i social. El destí d’aquesta col·lecció ja el decidiran els fills.

I la col·lecció d’art africà?

Tinc 5.000 obres d’art africà. Ho feia per ajudar a ONG’s, la vaig fer perquè revertís en la gent d’allà. Aquesta col·lecció podria ser perfectament una altra donació però aquí el museu que tenim, l’Etnològic i de Cultures del Món, és molt petit i no té espai per acollir-la. És molt difícil trobar espais públics importants perquè la cultura està molt aturada. Una de les raons és que no hi ha manera que es faci una llei de mecenatge com cal. Aquí no hi ha cap sistema raonable per tenir avantatges fiscals quan fas una donació a un museu com passa a d’altres països. Aquesta donació al Macba no em donarà cap desgravació. Mil cent obres i res de res.

Això no té cap mena de sentit i posa pals a les rodes al col·leccionisme i als patrocinis culturals.

Cap. I és perquè la cultura no els interessa. I no es protegeix que algú es dediqui a col·leccionar, però el que és més greu és que d’aquesta manera no es protegeix a tot el sector cultural ni tampoc al treball dels artistes. Per més inri, tampoc es fa res per la cultura directament des de les institucions públiques. En altres països, hi ha un suport directe a la cultura. Aquí és una desgràcia. I el nivell cultural dels polítics és zero i això a tot arreu. Estic convençut que els moviments polítics, tal com els concebem ara, s’aniran destruint. Veig a la gent jove amb una mentalitat totalment diferent, més centrats en els moviments socials, per exemple.

En tot el que portem de pandèmia, hem escoltat molt frases com “la cultura ens salva”. És cert per vostè?

Em sap greu però en aquests moments, la cultura no està salvant res perquè la gent ja en té prou en intentar sobreviure i ara no pot estar per això. Tinc la sensació que la cultura tal i com l’hem entès fins les persones de la meva edat, no té cap sentit en aquest moment.

Però a nivell personal, com ha dit, la cultura ocupa un lloc primordial. I li brillen els ulls quan parla del tema. Continua tenint projectes en marxa?

I tant! Un exemple de la meva vida quotidiana: continuo comprant llibres a cabassos i llegeixo cada dia de 200 a 300 planes de novel·les de tota mena, però sempre que tinguin qualitat literària [La biblioteca present a tots els racons de la casa de Tous és impressionant també]. I tinc la sort que els meus cinc fills estan tots cinc entusiasmats amb la cultura.  Una de les coses que m’agradaria és tornar a reobrir Metrònom al carrer Fussina. No ho descartem. Ara, de moment, obre temporalment per exposar la instal·lació de Jordi Benito amb motiu de l’exposició. També vull fer un llibre que expliqui tota la història del local perquè estem en procés de digitalitzar tot el material que es va generar, que el conservo tot.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close