Arts visuals / Exposicions

Ràfols Casamada. La poesia de l’art

El 1923 va néixer Albert Ràfols Casamada i per aquest motiu es duen a terme una sèrie d’exposicions en diferents llocs de Catalunya per celebrar el centenari del seu naixement, entre elles “Ràfols Casamada. De la rialla Del crit. Elegia del retorn” a la galeria Joan Prats. Així mateix, la resta de mostres que s’han pogut contemplar fins ara han estat  a la Nau Gaudí de Mataró amb obres pertanyents a la Col·lecció Bassat de la que “El temps de les arts” se’n va fer ressò; la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, la galeria Eude de Barcelona i més endavant al Museu del Càntir d’Argentona, entre altres llocs. L’obra de Ràfols Casamada encara ens segueix enlluernant pel seu cromatisme, el concepte d’espai i per l’expressionisme de les seves propostes.

Ràfols Casamada. Un home fidel als seus orígens

L’any 1978 va exposar per primera vegada a la galeria Joan Prats i fins al moment de la seva mort es va mantenir fidel a ella alternant amb altres espais de la família Muga, com van ser Joan Prats-Art Gràfic, especialitzada en obra gràfica i la seu de Nova York. Per tant és obvi que la galeria participi activament en aquest centenari.

De tota la generació de pintors catalans de la segona meitat del segle XX, incloent-hi els membres que van pertànyer a Dau al Set amb Tàpies al front, a més de Clavé, Hernández Pijuan, Guinovart, Alcoy, Todó o Vallés, entre altres, la presència de Ràfols Casamada ha estat essencial per entendre millor l’art d’avantguarda del nostre país. És possible a nivell mediàtic que la seva figura no hagi tingut tant de ressò com en altres artistes, però la seva manera de ser, senzilla i discreta, també hi ha contribuït, però de totes maneres el reconeixement ha vingut de la mà de diverses retrospectives celebrades a la Fundació Miró i MACBA de Barcelona, Palau Solleric de Palma de Mallorca, MEAC de Madrid i IVAM de València, tanmateix a nivell internacional trobo a falta la realització d’una gran antològica.

Almenys les diferents exposicions del centenari de Ràfols Casamada, que a més coincideixen amb les de la seva companya de tota la vida, Maria Girona, de la qual la Fundació Vilacasas li ha dedicat una excel·lent mostra, han permès adonar-nos de la seva polivalència creativa, no només des de la seva faceta de pintor sinó com la de poeta visual, promotor cultural i docent. Per això les altres exposicions a Eina o a Caldes d’Estrac serveixen per valorar i enaltir aquestes tasques que han estat tan importants com la pròpia pintura.

Com tots els artistes que van anar a París gràcies a la beca que oferia l’Institut Francès, va contribuir a la seva formació, ja que la pintura que veia a la capital francesa era ben diferent de la que es feia a Barcelona, i per això les primeres obres que coneixem d’aquell moment es movien entorn del neodadaisme cas de Schwitters, on predominava el collage i l’assemblatge,  el neoplasticisme de Mondrian, el constructivisme de Torres García, l’art povera i el pop-art. Totes elles allunyades de les directrius provinents de les seves  arrels familiars, ja que el seu avi i el seu pare també foren pintors. El fet de pertànyer al Grup Els Vuit, on la influència del noucentisme era ven evident   i del Cercle Maillol, ja indicava el camí on volia dirigir-se.

No serà fins a la dècada dels 70 que la seva obra pren un nou camí com és el de l’informalisme, dins de l’apartat espacialista, els referents dels quals foren Rothko, Motherwell i Newman, entre altres. En el seu cas la importància del color en les seves teles i papers és ben evident, ja que el color dins de l’art contemporani, sobretot durant  la segona meitat del segle passat, ha estat un element essencial per entendre i comprendre millor alguns aspectes relacionats amb els objectes o inclús la mateixa figura humana, però això no significa que vegi innecessari o superflu representar-los, sinó que omplir el quadre mitjançant diverses gammes cromàtiques on es pugui endevinar un paisatge determinat a partir de la disposició del color sobre la superfície de la tela, obliga als nostres ulls que es vagin educant per poder entendre i captar millor les seves propostes.

Ràfols Casamada: S-T 1959

Ràfols Casamada. De la rialla Del crit. Elegia del retorn
Comissaria: Rosa Pera
Galeria Joan Prats
Balmes, 54 Barcelona
Fins al 27 de gener 2024

La comissaria de l’exposició és Rosa Pera que havia dirigit i fundat Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona els anys 2008-2012, i que ha elegit una trentena de peces pertanyents al període 1959-1999, però a les que hi ha afegit altres obres d’artistes contemporanis creant un diàleg entre les pintures de Ràfols Casamada i els treballs de tres artistes conceptuals: la valenciana Mar Arza (Castelló, 1976), Pere Llobera (Barcelona, 1970) i la jove barcelonina Anna Irina Russell (1993).

Segons la comissaria el títol de la mostra prové d’uns versos del mateix artista en què va intervenir dibuixant a sobre d’ells, “recomponent una composició prèvia, pel mig, el traç, la paraula i l’espai entre tot això, fent volar els significats que cerquen encaixar d’una altra manera allò preestablert”.

La peça més antiga de l’exposició és un acrílic de grans dimensions sobre tela que no porta títol de l’any 1959 i on es percep perfectament la influència de Nicolas de Staël, on destaquen unes grans taques blanques que ocupen quasi bé tota la composició, i la més nova és un guaix  i carbonet sobre paper de1999 titulat La copa (Papers d’abril 11), on els elements figuratius que hi apareixen ja indiquen un canvi notable en el seu quefer creatiu. Enmig d’aquestes dues obres s’exhibeix una escultura, disciplina gairebé desconeguda dins de la seva producció artística, com és Pilar (1974) de fusta policromada, amb una base triangular de la que sorgeix una columna blava coronada per un rectangle del mateix color. Encara que sigui de 1974 em recorda els objectes abstractes que realitzava Torres García.

Hi ha dos collages de 1966 i 1978 damunt fusta i cartró respectivament, que ja indiquen la seva atracció pel neodadaisme i que denoten el seu un interès pel color i l’espai, i per tant ja indiquen el camí que seguirà fins trobar el seu propi espai creatiu que servirà per definir i aclarir la seva aportació a l’informalisme català.

Ràfols Casamada: Angle amb ratlla verda (1), 1977

A les peces dels 80 i 90, com per exemple, Ayax (1982), Door (1983), Reiten, reitne, reiten (1988), Salm (1991) i Marge Rosa (1992), el concepte d’espai passa a un primer pla ocupant un lloc preponderant a nivell compositiu, originant que el buit adquireixi cada vegada més importància. A nivell cromàtic les gammes utilitzades son variades: neutres, roses, verds, blaves, grogues, ocres… Totes elles simbolitzen situacions personals, moments viscuts, on s’aprecia perfectament la idea de calma, equilibri, i sobretot silenci, originant que cadascuna de les obres tingui un marcat component intimista.

Ràfols Casamada: Door, 1983

Les temàtiques són diverses, però la finestra i alguns objectes determinats col·locats en forma de bodegó o fruiter que semblen surar per l’espai, són els principals protagonistes, però sempre disposats de manera esquemàtica, a mena d’esbós. Aquestes estructures geomètriques creen una atmosfera molt particular.

El mateix Ràfols Casamada comentava que “el pintor és un descobridor de relacions de formes i colors, d’espais i signes. Aquestes relacions constitueixen la base de la creació plàstica”. Aquestes paraules defineixen perfectament la seva manera de pensar i treballar. Ara bé, no voldria obviar la seva contribució a la poesia visual, que també té una gran importància en el seu esdevenir creatiu, ja que no es poden dissociar una de l’altra, degut a que ´son dos concepcions d’una mateixa realitat -la del propi artista-, plenament creatives i que plasmen un univers íntim i subjectiu del pintor-poeta”. Per a Miquel Martí Pol la poesia de Ràfols Casamada “té la gosadia de moure`s en un pla en què el sentiment sembla superat per la sensació”.

Ràfols Casamada: Salm 1991

Com hem comentat abans, hi ha tres artistes que dialoguen amb algunes de les obres exposades de Ràfols Casamada. La peça més gran és de Pere Llobera situada al mig de la sala central de la galeria. Es tracta d’una pintura en tècnica mixta sobre lli que penja del sostre. Segons Rosa Pera es tracta d’una peça “imponent, contundent i densa que m’he imaginat des del primer moment aèria, sobrevolant discursos, conjectures i protocols: lliure, juganera i amenaçant, com un cometa que podria ser un drac i del que no acabem de saber ni l’origen ni el destí, perquè és impossible calcular la seva trajectòria”.

De Mar Arza hi ha diverses obres, entre elles dues escultures de porcellana i marqueteria de paper ubicades a la paret, així com alguns poemes inclosos en papers pintats i d’Anna Irina Russell  Tangram I. Una tela sense tractar i cotó sintètic disposada al terra  com si es tractés d’un matalàs, però en realitat és un joc en el qual les peces s’acoblen. La diferència amb un joc real és que aquesta “peça tova i monumental, composta per fragments no acaben d’encaixar mai”.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close