Arts visuals / Exposicions

Ramon Calsina. L’enigma de la pintura

Fa dos anys es va celebrar a la galeria Art Petritxol l’exposició “Ramon Calsina (1901-1992) Inèdit“, on es van poder contemplar, entre altres, una sèrie de litografies sobre planxa de zinc realitzades a mitjans dels cinquanta, que en aquell moment no es van poder editar per qüestions econòmiques i, per tant, van quedar inèdites. Ara, aquestes litografies juntament amb pintures de diferents èpoques s’exhibeixen a la Sala Parés, amb el títol “Univers Calsina“, a  mode d’antològica, comissariada per Sergio Fuentes. La mostra forma part de “Memòria”, una sèrie d’exposicions que es fan cada any per celebrar el 140è aniversari de la galeria, que és considerada com la més antiga del nostre país (1877-2017). L’any passat es va mostrar “Paisatges. Un recorregut pictòric: 1877-1977“.

Univers Calsina
Comissari: Sergio Fuentes
Sala Parés
Petritxol, 5. Barcelona
Amb la col·laboració de la Fundació Calsina
Fins al 12 de desembre de 2021

Tanmateix, coincideix l’exposició amb el 120è aniversari del naixement de l’artista, un dels més rellevants i enigmàtics del segle XX. La Fundació Calsina també col·labora en aquest esdeveniment cedint algunes de les peces, a més d’altres col·leccionistes privats. Per al seu comissari, aquesta antològica vol “recuperar i revalorar aquest creador, injustament menystingut a les darreres dècades, i en moltes ocasions, oblidat per la crítica i els historiadors, i també maltractat pel mercat”. Aquesta situació no ens ha d’estranyar, ja que també succeeix amb altres artistes.

Precisament l’any 1984 un grup d’intel·lectuals catalans van signar un manifest al diari Avui reclamant la rellevància que tenia l’obra de Calsina i proposant que se li dediqués una exposició retrospectiva. Finalment, es va dur a terme a l’antiga Caixa de Pensions de Barcelona, promocionada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Per aquest motiu, el periodista i cronista de la ciutat, el barceloní Sempronio, es referia a Ramon Calsina com “el Llanero Solitario”, personatge radiofònic i televisiu nord-americà de mitjans dels cinquanta.

És possible que la circumstància que el seu treball no seguís les tendències de l’època i es mantingués fidel als seus postulats, a més de no relacionar-se massa amb el món artístic del moment, hagi estat la causa principal d’aquest oblit. Ens hauríem de qüestionar si la circumstància de no estar adscrit a una tendència o estil determinat —tal com va passar amb altres pintors com Giorgio Morandi, Georges Roualt o Marc Chagall—, podria ser el motiu d’aquest desconeixement. Darrerament, s’ha pogut recuperar el seu nom gràcies a la Fundació Calsina, a través de diverses iniciatives culturals, com per exemple les exposicions. L’any 2015 el Museu de Montserrat, va mostrar “Calsina. Remembranza”.

Ramon Calsina. Pintor, vitraller, dibuixant i cartellista

Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992) era fill de forners del barri obrer del Poblenou
—aquest fet de la seva infància apareix en moltes de les seves obres. Ell mateix comentava que  “la meva adolescència em va marcar  molt. A casa meva érem forners. El treball ho absorbia tot. Hi vivíem lligats. Recordo que, quan anàvem a casa del meu padrí a Vacarisses per la matança del porc, era un alliberament. M’emocionava quan veia pins…”. Es va formar a l’Acadèmia Baixas i a l’Escola de Belles Arts Llotja de Barcelona, on va aprendre la tècnica de les vidrieres. Més tard, hi seria professor en la  modalitat de color, composició i procediments pictòrics. Va treballar també com a vitraller, dibuixant i cartellista. Els seus dibuixos es van publicar a L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i la revista alemanya Der Querschmitt. Va fer cartells per a l’empresa de publicitat francesa Les Belles Affiches.

El 1929 va guanyar la beca Amigó Cuyàs que li va servir per viatjar per Espanya. Durant la seva estada a Granada va conèixer el músic Manuel de Falla i Federico García Lorca. Hi ha algunes obres d’aquell moment que s’exposen a la Parés. A l’any vinent es trasllada a París, on va viure un any i mig. La seva primera exposició individual va ser precisament a la Sala Parés, als 32 anys, que va tenir molt èxit. Mentrestant, va crear els decorats i els cartells de diverses obres de teatre. L’any 1965 guanya el Premi Ynglada Guillot de dibuix. La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi, dos anys abans de la seva mort.

Univers Calsina

Sergio Fuentes ha dissenyat l’exposició cronològicament, sent una de les peces més antigues la famosa La càrrega de la policia a la Rambla (1930), que recorda la que va pintar Ramon Casas, trenta anys abans. Calsina,  mentre passejava per la Rambla barcelonina, va ser testimoni d’una càrrega policial. En canvi, la de Casas, encara que no es tractava d’una escena real, feia referència a la repressió que es va viure a finals del XIX, en plena època de la revolució industrial. Possiblement, la diferència entre les dues obres és que Calsina ho planteja des d’una òptica menys violenta, o sigui no tan realista, sinó que l’acció de la policia era la de desallotjar a la gent, on també apareixen uns globus que s’enlairen. Podríem afirmar que en una mateixa escena conviuen la crítica social i la ironia.

Ramon Calsina. La mort roja, 1956.

Hi ha el cartell original de l’exposició que va fer a la Sala Parés el 1933, després de tornar de París. No va tenir una gran acollida, ja que es van vendre poques obres. J. A. Maragall i Noble definia la seva pintura com ”una realitat deformadora, construïda a partir d’una paleta fosca, trista i en ocasions dramàtica”. En el cartell es veu un home que porta un barret en una posició quasi impossible, ja que té el cap a terra i al seu costat hi ha unes ulleres. És com si l’artista veiés el món al revés.

A Ramon Calsina li interessaven diversos temes, des de la natura morta i el paisatge, passant per les escenes de la vida quotidiana, els oficis, el món del teatre i la tauromàquia. Tots ells des d’una visió entre irònica i surrealista, o més ben dit, d’un realisme entre oníric i màgic. Ell mateix sent la pintura des d’un vessant “truculent amb elements freudians i significacions sexuals”. De totes maneres, prefereixo definir la seva obra com a simbolista en lloc de surrealista. Per això, Sergio Fuentes assenyala  que el seu treball sobresurt per  “l’atractiu i suggeridor dels temes, pel sentit ocult i els missatges inèdits oberts que, com un joc o una endevinalla es plantegen i desafien a l’espectador”.

A l’entrada de l’expos ició hi ha el quadre El cec de l’acordió (1969), que produeix un gran impacte visual. Representa un cec tocant un acordió mentre ens està mirant, encara que ell, en realitat, no ens pot veure. De fet, es tracta d’un exemple de persona que, amb una minusvàlua ben evident, mostra una actitud positiva, com també ho han fet altres músics en diferents èpoques. Quant al tema del retrat, hi ha dos olis: un d’un adolescent i un altre on veiem una jove molt elegant que recorda la manera de vestir de les dones de l’alta societat anglesa del segle XIX, com si volgués fer una picada d’ullet al passat.

Hi ha algunes obres on també la figura femenina és la protagonista. Sol anar  vestida amb una faldilla ampla com si estigués embarassada, però el que més ressalta d’ella són les seves mans. Unes mans que no guarden proporció amb el seu cos. Les podríem relacionar amb alguns dels personatges que apareixen en les primeres etapes de Joan Miró, on els peus eren enormes representant l’arrelament amb la terra. A més, també sorgeixen uns nadons que suren per l’espai, com si fossin ocells. Però no són els únics que transiten per l’espai, sinó que, a més, hi ha uns determinats objectes: plats, setrills i tasses. Aquestes escenes recorden algunes pintures de Marc Chagall quan representava les parelles surant per l’aire, com imatges que s’aparten de qualsevol lògica racional. A l’oli El rostit (1975) veiem perfectament aquesta situació, on una nina està caient (també podria ser un nadó), mentre al seu costat hi ha una dona que porta una safata amb un rostit. Al darrere seu hi ha una sèrie d’objectes a manera de decorat teatral.

Ramon Calsina. El rostit, 1975.

Ramon Calsina Garcés, referint-se a l’obra del seu pare, destaca que el seu món “ens és proper, quotidià, on pot entrar tothom sense massa explicacions ni guies i sentir-s’hi identificat, perquè, sota una aparença de duresa i sàtira, hi ha tendresa i amor i, més encara, el desig de trobar respostes transcendents”. Això és precisament el que veiem en obres com Tirant l’art (1974), on dos homes estan portant una barca, o almenys ho sembla, ja que no hi apareix, però se sobreentén, ja que es veuen altres barques a la platja.

Les litografies de la sèrie “Inèdit” mostren el Calsina més irònic i sarcàstic. Sap plasmar amb tota fidelitat aspectes i situacions viscudes en alguns dels seus viatges per la Península durant la dècada dels cinquanta, com és el cas de Oooole ! (1955-1957), en què es veu un torero tocant la guitarra amb la boca ben oberta, on li entra la paraula “oleee” en lloc de sortir-li. A la part superior de la guitarra hi ha la cara d’una dona amb una mantellina al cap. Altres litografies fan referència a l’àmbit de la tauromàquia, com una natura morta, on apareix el cap d’un torero o un toro amb cara humana que està mirant unes escultures amb els busts d’uns toreros. Són escenes plenes d’una ironia punyent.

Altres temes que apareixen en les litografies les veiem a Maquinisme (1955-1957), que recorda el personatge de Buster Keaton a El maquinista de la general, ja que mostra un treballador d’una fàbrica davant d’una màquina, on també sorgeix una aixeta. L’aixeta és un objecte que sovint veiem en les seves obres. Així mateix, va il·lustrar llibres famosos com El Quixot de Miguel de Cervantes, Les narracions extraordinàries d’Edgar Allan Poe i algunes novel·les de Charles Dickens.

Ramon Calsina. Bodegó de les figues, 1960.

En moltes de les seves obres apareixen aspectes relacionats amb la seva infantesa al barri del Poblenou, a través dels terrats de les cases, les fàbriques, els mercats, les botigues el món dels forners és habitual en les seves composicions on s’aprecia una ironia molt especial— i el mar, que configuren el seu univers més personal. 

En els dibuixos i gravats observem una certa relació amb l’expressionisme alemany d’inicis del segle passat, donant protagonisme a la caricatura satírica i grotesca, que les publicacions on havia dibuixat plasmen fidelment. Es tracta dels mateixos personatges que solen aparèixer també en les seves pintures. Tots ells tenen unes formes arrodonides, situats en espais quasi teatrals o cinematogràfics, que, a causa del contrast de llum i ombra, creen un ambient especial, sobretot per la lluminositat que es desprèn en diferents punts de l’espai, encara que els buits tenen el mateix protagonisme.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close