Arts visuals

Raphaëlle Ricol: lliure de tot

Raphaëlle Ricol es va formar en el disseny gràfic. Més tard, després d’un any de malaltia, sotmesa a una riuada mental d’imatges, es va dedicar a la pintura. En aquest sentit, és autodidacta. Els quadres que ofereix reflecteixen aquest tipus de llibertat i brutalitat, però també la barreja de gèneres i capes significatives que opera en la seva obra. Tant els temes (jocs de cartes, carreres de cotxes, bateria de rock, quadres clàssics), la forma (acrílic, oli, tremp, llis o aplicat en traces gruixudes) com els formats varien. Experimentem un efecte de desorientació. Hi ha una diversitat important, sense cap principi rector real. En l’art, és necessari un principi? La coherència està en un altre lloc, en la intenció. Dues exposicions recents, una a Perpinyà al centre d’art A cent metres del centre del món, l’altra a la galeria Patricia Dorfmann Paris, permeten entendre la seva obra, representada ara a les col·leccions més grans: De Galbert, Pinault…

Primer, les referències a la pintura i la seva història. A través del joc de cartes hi ha una aproximació a quadres icònics. Els jugadors de cartes de Caravaggio i Georges de la Tour esdevenen personatges més o menys contemporanis, en actituds tramposes remasteritzades: una mena d’aparells amb miralls al cap, multiulleres (Les Mécaniques, 2022), encenedors, etc. La raça humana fa trampes tant com abans, però d’una manera diferent. A Ricol l’apassionen els jocs de cartes i els trucs de màgia. Ens preguntem si no hem de veure una al·lusió al paper mateix de l’artista com algú que fa trampa? La síndrome de l’impostor aguaita! Diversos quadres tenen com a tema el billar (Billard vert, 2022; La boule blanche, 2021). Pensem en Van Gogh. L’artista ho confirma. Però la consciència de la relació és posterior a la realització de les pintures.

Vista general de l’exposició en la galeria Patricia Dorfmann.

En altres moments, trobem les cites a l’art contemporani: Damien Hirst, Jeff Koons i Maurizio Cattelan estan convocats en tres quadres que recullen cadascun d’ells obres d’aquests artistes estel·lars. En una mena de mashups que enfronten diverses peces en un llenç, Ricol fa un homenatge ambigu saturant l’espai, modificant les proporcions i fent xocar universos. L’efecte sacseja. Prenem Maurizio, 2022. Hitler de genolls (referència a Him, 2013, venut 15 milions d’euros) en postura de pregària, està fos amb un plàtan enorme (en referència a The comedian, 2019, plàtan enganxat a la paret i que s’ha unit a les col·leccions del Guggenheim) que sembla allargar el nas. Doble referència a la mentida del nas que s’allarga en Pinotxo i les reminiscències sexuals del plàtan. L’al·lusió sembla confirmada quan endevinem un plàtan més petit que surt de la bragueta del personatge, a través de les seves mans creuades. El coll allargat i els ulls miralls poden fer pensar en Modigliani. Som pintors, ens agrada pintar, sembla dir Ricol.

Raphaëlle Ricol, Maurizio, acrílic sobre tela, 130 x97 cm, 2022.

A París, dos quadres enormes s’enfronten, amb una temàtica molt musical. La Ricol, amb dificultat auditiva des del naixement, indica que percep vibracions. Ella volia produir, diu, pintures sonores. Un bateria histèric (Batteur, 2022), amb els ulls al·lucinats, aixeca baquetes enormes en un moviment brutal. Els tambors i els plats estan sobreescalfats. Tot està atrapat en un remolí de l’infern. Per zones sòlides amb tocs desiguals i imperfectes, apareix un efecte de saturació. No és suficient? Ricol afegeix la carrosseria d’un cotxe al sostre. El motor participa en la cacofonia. Estem al límit. La pintura és típica del desig de l’artista d’arribar fins al final amb l’efecte desitjat. A l’altre quadre, enfront, hi ha una visió d’un escenari de rock, on músics al·lucinats sacsegen el seu cos, histèrics. La diversitat de tècniques és extrema, com les impressions que produeix. Ricol sembla que no té límits, ni tabús. Crist esdevé un personatge amb una cara somrient amistosa, amb una samarreta de punt, braços musculosos i un halo simplificat (Jésus, 2022). Estem entre Zurbarán i Bob Esponja.

Raphaëlle Ricol, Damien, acrílic sobre tela, 130x97cm, 2022.

Sense cap voluntat sistemàtica, ni cap projecte crític explícit, Ricol produeix així un conjunt de pintures saturades d’imatges d’alta i baixa referència, tractades amb enfocaments lliures. Efectes de sample, com si estigués utilitzant, canviant la tonalitat, augmentant aquesta o aquella característica, converteixen les pintures en universos familiars i singulars alhora. Es pensa en el moviment del surrealisme, al qual s’ha comparat sovint (Stéphane Pencréac’h, Léopold Rabus) però també en Neo Rauch o Geneviève Figgis. Més enllà d’això, l’actitud irreverent, digna de Picabia en gran forma, dona vida a cada peça. Somriem, donem un cop, cada cop. No ella, que confia produir en el patiment, de vegades al límit. Ens parla de la seva vida, dedicada gairebé exclusivament a la seva obra. La seva relació amb la religió, amb l’art. Percebem una hipersensibilitat, de la qual evidentment no esperem menys d’un artista, però que no és tan habitual.

Raphaelle Ricol, sèrie “Vitesse”, oli sobre tela.
Sébastien Planas
Realitzador nascut el 1975. Director del Filaf (Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film) de Perpinyà. Membre del jurat de Cinema dels Premis El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close