Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona presenta “Perifèria de la nit”, la primera gran exposició monogràfica a l’Estat sobre l’artista i cineasta tailandès que Joana Hurtado porta a Barcelona per obrir una temporada plena de cinema i per continuar qüestionant els límits de la institució artística. A través de films, vídeos, environaments i fotografies, una concepció expandida del cinema es desplega de la mà d’aquest autor, l’obra del qual és plena de mites, llegendes, visions i relats, en què la memòria autobiogràfica i la sensualitat s’entremesclen amb la resistència política i estètica. La seva carrera va començar el 1997, i des d’aleshores es presentava a festivals i trobades internacionals de cinema d’autor, però tenia dificultats per entrar als circuits comercials. La pel·lícula “Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives” va significar un veritable xoc estètic i li va obrir les portes. La cinta va obtenir la Palma d’Or del 63è Festival de Cannes. Des de llavors la crítica el descriu com un dels autors “més avantguardistes del cinema asiàtic”. Cadascuna de les tres plantes que ocupa l’exposició presenta un projecte immersiu en què animals i humans, fantasmes i boscos, vius i morts cohabiten en universos intersticials adormits.
Apichatpong Weerasethakul Perifèria de la nit
A cura de Joana Hurtado
Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona
Sant Adrià, 20. Barcelona
Fins al 22 de maig de 2022
Mentre el seu país el censura, la resta del món celebra el seu cinema. Artista tailandès, que combina el cinema amb les instal·lacions artístiques, Apichatpong Weerasethakul (Bangkok, 1970) (anomenat Joe pels seus seguidors occidentals) des de la seva primera pel·lícula, el documental Object at Noon (1999), juga amb el real i la invenció. El seu contingut visual es vehicula no només a través dels circuits cinematogràfics, sinó també de galeries i museus. Reconegut per ser un dels creadors més rellevants del panorama cinematogràfic mundial, és un cineasta sempre aplaudit als festivals i en cercles cinèfils, encara que molt poc o gens conegut pel gran públic.
Contemplatiu, radical, hipnòtic, el cinema de Weerasethakul aposta per convertir cadascun dels seus treballs en una experiència sensorial, allunyant-se del que és racional i de les estructures narratives més o menys convencionals. Sobretot per a l’espectador occidental, acostumat a una forma de llegir imatges de forma successiva, se li fa difícil entendre aquest relat col·lectiu que evoca les maneres surrealistes del cadàver exquisit, en les que diferents narradors ajuden a completar una història formada per capes d’instants i d’intermitències. El resultat és encisador i oníric; a través de diverses veus, el relat es trenca i es reconstrueix, reprenent-se des del punt en què és abandonat pel narrador anterior. La seva obra audiovisual està creada en la frontera que separa vigília i son, visible i invisible, nit i dia, vida i mort, de tal manera que es fa impossible saber on comença i acaba cadascuna. És fruit de les creences animistes que alimenten la cultura popular de la zona on va créixer (Isan, el nord-est de Tailàndia), però també pel fet de recordar i reivindicar els desapareguts durant la brutal repressió anticomunista (entre 1960 i 1980) que el govern tailandès continua silenciant. A l’univers fílmic d’Apichatpong, els éssers vius i els seus fantasmes conviuen en territoris desconeguts a partir de l’estat del somni que -per a ell- esdevé la gènesi de la nostra vida. Com a màquines somnàmbules, s’encavalquen, es friccionen i es reajusten.
Els temes principals que reflecteix inclouen les quimeres, la naturalesa, la sexualitat i les percepcions occidentals de Tailàndia i Àsia. La seva obra, més ambiental que narrativa, tothora convoca les presències invisibles i en la seva obra es fa indistingible la tradició de la modernitat. “Em plantejo les meves pel·lícules com una cosa que rodo per a mi mateix, buscant la millor manera de plasmar a la pantalla les idees que tinc sobre els meus records. Amb sort, el públic podrà recórrer al seu propi temps i al seu ritme per interpretar-les”, diu l’autor. “El cinema és llibertat i em permet comunicar-me, trobar el meu lloc al món”. Per a ell, fer pel·lícules no només és explicar una història: “El cinema és una col·lecció d’instants i d’experiències, és un viatge”.
A través de 25 obres, ja siguin films, vídeos, environaments i fotografies que ocupen tres plantes del Centre d’Art, mostra altres realitats, altres existències, però que romanen ocultes i només es mostren quan es recupera el lligam ancestral. La nit i la foscúria conviden els espectres perquè apareguin i revelin als vius el misteri de la vida. L’entrada a l’exposició és com un cop de puny visual pel vermell que tot ho inunda: Haiku (2009) és un dels set vídeos que formen part de Primitive Project, una de les seves instal·lacions més importants, filmada a prop del riu Mekong, que fa frontera natural amb Laos, especialment sensible per l’estrall del passat. Una peça colpidora és The Palace (2007), petites projeccions que fan referència a gossos abandonats que l’artista associa amb esperits i que esdevenen els guardians espectrals del lloc. En aquesta mateixa planta trobem dues pantalles enfrontades que representen els dos grans vessants de la seva obra: visions efímeres i espontànies d’Ashes (2012) i la poètica plàstica de Sakda, peça creada per al tercer centenari de Rousseau (2012). A la Planta 1 hi ha un altre dels vídeos de Primitive Project, Phantoms of Nabua (2009), on un grup d’adolescents juga amb una pilota amb flames mentre cauen violents llampecs. Aquesta obra comparteix espai amb Blue (2018), on a través d’un impactant joc de superposicions veiem cremar una dona que pateix insomni i una escenografia d’un paisatge. A fora, la llum d’una pel·lícula hologràfica creada per a l’ocasió inunda la sala amb la projecció de Fiction (2018) amb la mà del protagonista que intenta posar per escrit el que va somiar la nit anterior i de Fireworks (Archives) (2014), que exposa les intermitències de la llum i el mecanisme incessant del pas del temps en un parc escultòric al·lucinant. A la Planta 2 s’exposen onze dels seus Video Diaries (2001-2020), fragments de la seva vida personal i professional que, com un diari artístic, són el laboratori i la inspiració per a les seves obres. Aquesta familiaritat quotidiana es troba també a la projecció doble de Durmiente (2021) i async – first light (2017), així com a la Triple Teem (2007), que fan referència a la seva “idea política de la son”: un espai on poder somiar junts. L’exposició acaba amb dues fotografies, Power Boy (Villeurbanne) (2021) i Memoria, Nuquí (2017), que tanquen el cercle recordant les llums calidoscòpiques i l’encès vermell de la Planta Baixa.
L’obscuritat de les seves obres és d’una gran potència subversiva i atàvica, com si l’experiència de la nit ens pogués transformar i reactivar el nostre diàleg amb allò viu. L’interessa molt la manera com la llum dóna forma a les coses i com canvien els objectes quan són il·luminats per llum artificial o llum natural. Hi ha un angle polític que denuncia la repressió governamental, però també un altre de poètic que té a veure amb els records i el procés mental. Igualment, el temps juga un paper molt fonamental en la seva obra en la relació de nosaltres mateixos amb la vida. La seva obra és una invitació a mirar i retorna a l’espectador la seva capacitat d’observació en una noció d’atemporalitat.
Apichatpong va néixer a Bangkok el 1970 i va créixer a Khon Kaen, al nord-est de la Tailàndia, zona situada a la frontera amb Laos, fet que marcarà la presència d’immigració en moltes de les seves històries. Actualment, resideix i treballa a Chiang Mai (Tailàndia). El 1999 va fundar la seva productora Kick the Machine i és membre del Free Thai Cinema (una associació que ha intentat sense gaire èxit frenar els efectes de la censura), l’autor reconeix que el seu treball està subjecte a la censura. El seu cinema beu de la tradició del nord del seu país, on va néixer i es va criar aquest autor que es va graduar en arquitectura fins que va decidir que volia fer cinema. Va ser llavors quan va viatjar als Estats Units, concretament a l’Art Institute de Chicago, per estudiar algunes pel·lícules americanes. Els seus treballs han tingut una destacada presència als circuits artístics i cinematogràfics internacionals: ha guanyat la Palma d’Or del 63è Festival de Cannes amb Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives (2010) en el que tracta un dels temes referents de la seva filmografia: la reencarnació i el Premi del Jurat el 2021 amb Memoria. Ha exposat a la Biennal de Venècia (2019), la DOCUMENTA 13 (Kassel, 2012), la Biennal de Liverpool (2006) i la Biennal d’Istanbul (2001), així com diferents exposicions individuals i col·lectives a centres d’art com la Haus der Kunst (Munic), el Walker Art Center (Minneapolis), el New Museum (Nova York), l’Irish Museum of Modern Art (Dublín) i el Musée d’Art Modern de la Ville de París.
La programació del 2022 de la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona tractarà sobre el cinema més enllà del cinema. Des d’una perspectiva estètica, històrica, política o social, es veuran com artistes i cineastes indaguen en els límits difosos de la imatge en moviment per parlar sobre narrativitat, acció, identitat i cultura, és a dir, sobre la nostra relació amb les imatges, el temps i els espais d’exhibició. Obra i tanca l’any amb els dos cineastes joves més influents i innovadors del panorama internacional, premiats en els festivals de cinema més influents i que també exposen en museus: Apichatpong Weerasethakul i Albert Serra, de qui s’estrenarà en primícia a l’estat espanyol Els tres porquets. També es podran veure dos projectes concebuts específicament per al Centre d’Art, com són les noves produccions de l’artista francesa Marine Hugonnier i la catalana Lúa Coderch. Aquesta última crearà una instal·lació que s’activarà amb la participació del visitant, i que posa en relleu la performativitat de la mirada.
