Arts visuals

“Reencantaments”: reinterpretant el passat a través de l’art contemporani

Podem sanar les ferides del passat mitjançant una reinterpretació crítica contemporània? Quina lectura fem dels objectes del passat en l’actualitat? Aquestes són algunes qüestions que planteja l’exposició “Reencantaments” al Museu Etnològic i de Cultures del Món – Institut de Cultura de Barcelona. Nou artistes contemporanis aporten les seves visions en conversa amb les col·leccions històriques del museu. Agnes Essonti, Chenta Tsai Tseng, Chiara Camoni, Domènec, Lydia Ourahmane, Nikki Luna, Patricia Domínguez, Regina de Miguel i juntament amb Ruta de autor, demostren com els objectes museístics de la reserva, que tenien un ús necessari per a la comunitat en l’antiguitat, ara poden experimentar una vida renovada.

Delicats o complexos, artefactes custodiats als museus que sovint el seu recorregut ha passat per algun tipus de violència colonial o d’intercanvi injust. Clémentine Deliss, antropòloga i comissària, exposa al seu llibre “The metabolic Museum” que quan va ser directora del Weltkulturen Museum de Frankfurt va posar en pràctica la resignificació o la revisió de les col·leccions del museu. Deliss parla de donar vigència als objectes perquè els seus significats no són fixos sinó que van perdent-se (ara aquestes peces estan fora del seu context) i avui dia altres artistes li poden donar un altre sentit. Abans, però, l’antropòleg Paul Rabinow ja en donava un abast performatiu, sobretot basant-se en la idea que no hi ha res que tingui un significat universal i per sempre. A més, a través de l’acte de remeiar, Rabinow experimentava “amb maneres alternatives de mostrar, descriure i interpretar un passat sensible o violent al qual no es pot tornar”.

Aquestes van ser les premisses que van posar en marxa l’exposició “Reencantaments. Artistes dins les col·leccions etnogràfiques”, tal com explica la seva comissària, Rosa Lleó: “Vaig partir de tot aquest tipus d’antropologia o etnologia crítica, a més de teoria de pensament decolonial, a través de textos que parlen de maneres de pensar en la restitució des d’un punt de vista no literal, perquè retornar objectes està a un nivell més polític i és molt més complex, i pensant a partir de la rèplica, la imaginació, el joc, la xarxa de contactes…”. Així és com la present mostra promou una nova experiència en què cada artista ha revelat un enfocament particular cap als objectes seleccionats que fins ara es trobaven dins de les reserves del museu, partint de la idea que els objectes estaven congelats. “Si tu treus un objecte del seu context, d’una tribu per exemple, ja no té aquesta potencialitat màgica o ritual” assenyala Lleó, que proposa per aquests elements un significat pensant en el seu valor avui dia. 

"Ruta de autor" de la parella artística composta per Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares, el visitant pot tombar-se al 'chinchorro' ©Gunnar Knechtel
“Ruta de autor” de la parella artística composta per Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares, el visitant pot tombar-se al ‘chinchorro’ ©Gunnar Knechtel

L’exposició comença des d’una perspectiva poc usual, a través de Ruta de autor de la parella artística composta per Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares, el visitant pot tombar-se al chinchorro (nom col·loquial que rep una hamaca de teixit en xarxa a Veneçuela) amb la voluntat de canviar la visió, observant i escoltant; canviar el ritme i que el públic es relaxi per fer esvair aquella tensió que acostuma a haver-hi en els espais expositius, mentre diverses veus ens apropen als diferents usos i testimonis d’aquesta xarxa penjada. 

D’altra banda, Patricia Domínguez, una artista que es dedica a explorar les connexions digitals i espirituals entre les espècies en un món cada vegada més dominat per les corporacions, ha concebut un altar com a mitjà per a la curació de la societat neoliberal contemporània. En aquest sentit, diverses camises s’entrellacen a tota l’estructura, amb la finalitat de contribuir a la recuperació d’una societat que ha perdut el contacte amb l’àmbit espiritual i amb la naturalesa. Així, es planteja la reflexió sobre la utilitat d’aquests objectes en l’actualitat i com podrien contribuir al benestar col·lectiu.

En canvi, Nikki Luna ha escollit una col·lecció de joies tribals del museu per a expressar una crítica sobre la falta de representació de la veritable realitat filipina. Tal com apunta la comissària de la mostra, “a les Filipines, hi ha una realitat urbana on moltes dones també llueixen joies d’or”. A més, Luna crea aquestes peces amb una intenció crítica cap a la història de la colonització, amb l’esperança de construir realitats noves i inclusives que tinguin en compte les conseqüències del passat.

Nikki Luna ©Gunnar Knechtel
Nikki Luna ©Gunnar Knechtel

També, Regina de Miguel ha escollit uns collarets i cinturons força adornats amb objectes de procedències paganes i religioses, juntament amb una part d’un vestit tradicional provinent de La Alberca (Salamanca). Miguel en presenta una interpretació acompanyant-la d’una obra audiovisual i una composició sonora.

Des de finals del segle XVII, a Europa s’ha practicat una forma d’orientalització d’objectes, transformant-los en souvenirs amb aparença xinesa. Tot i que pot semblar sorprenent, aquest fenomen es coneix com a estil chinoiserie. Chenta Tsai Tseng, també conegut com a Putochinomaricón, ha triat diverses peces de ceràmica del Museu del Disseny-DHUB que no tenen cap relació amb la filosofia o la cultura oriental. Aquests objectes exemplifiquen com les perspectives occidentals predominants, influïdes per visions colonials, tendeixen a simplificar i estereotipar les riques complexitats culturals de la Xina mitjançant conceptes orientalistes.

Per altra banda, durant el mes de juny del 2023, un grup de persones es van reunir per collir plantes, flors i llavors al parc de Montjuïc, a prop d’una de les seus del museu. La finalitat de l’artista italiana Chiara Camoni era aprendre i crear conjuntament l’obra que ara es pot veure en la present exposició. Durant la trobada es va debatre sobre la sequera a Catalunya i la urgent crisi climàtica que ens enfrontem; es van buscar pigments per utilitzar-los com a tints naturals en les sis làmines de seda i es va dedicar la resta del dia a fer les composicions i esperar que s’assequessin. Finalment, van començar a aparèixer les primeres formes enigmàtiques: figures antropomòrfiques o tòtems que emergeixen de la saviesa ancestral i local que es transmet a través d’aquesta col·laboració comunitària. Aquesta obra està vinculada amb un univers de cultura rural, feminista i amb la voluntat de rescatar les tradicions.

Chiara Camoni. ©Gunnar Knechtel
Làmines de seda de Chiara Camoni. ©Gunnar Knechtel

La fotografia també forma part d’aquesta mostra on Agnes Essonti presenta una imatge capturada durant la primavera del 2023 on es pot veure una estatueta que s’erigeix sobre un paisatge del Camerun. La fotògrafa va encarregar a l’escultor senegalès Ibrahima Seidy que reproduís una peça que forma part de les col·leccions del museu. Així, Essonti retorna a les arrels de la seva família camerunesa i reafirma la seva identitat com a dona de la diàspora.

Agnes Essonti ©Gunnar Knechtel
Agnes Essonti ©Gunnar Knechtel

A més, a partir d’una minuciosa investigació dels registres d’inventari, Domènec ha fet pública una col·lecció d’estatuetes que van pertànyer a l’exposició de les Filipines realitzada al parc d’El Retiro de Madrid el 1887. Aquesta exhibició, que incloïa un “zoo humà” amb habitants autòctons de la colònia espanyola en aquell moment, tenia com a objectiu principal preservar l’esperit nacional. El projecte de l’autor reflexiona sobre la naturalesa de les exposicions universals, percebudes com a mecanismes concebuts des de la metròpoli per mostrar les cultures subjugades com a curiositats i exotisme. 

Domènech ©Gunnar Knechtel
Domènech ©Gunnar Knechtel

Finalment, seleccionats personalment per l’artista Lydia Ourahmane, es poden observar diversos objectes sense la seva informació contextual. És aquí on emergeixen reflexions que abasten des de l’ontologia fins al qüestionament de les estructures i paràmetres institucionals.

Cal afegir que la tria de “Reencantaments” està formada per artistes que ja tractaven aquestes temàtiques en la seva obra i que provenen d’unes comunitats i contextos en què se senten identificats. El Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC) fa un pas significatiu per convidar-nos a reconèixer les seves peces, de gran valor patrimonial, mitjançant aquesta exposició excepcional que es podrà visitar fins al 29 de setembre.

Laia Marín
Desenvolupa la seva tasca professional entre Barcelona i Tarragona, la seva ciutat natal. Especialitzada en l'àmbit de la comunicació cultural i patrimonial, ha gestionat l'estratègia de comunicació global de diversos projectes culturals institucionals d'organitzacions com el Patronat de Turisme de Tarragona, Ajuntament de Tarragona o el castell de Tamarit. També ha treballat al programa radiofònic "El Celobert" de Lluís Gavaldà, el Festival Internacional de Fotografia SCAN Tarragona o Tarraco Viva, entre altres. A més, ha exercit com a docent. Actualment, forma part del planter d'El Temps de les Arts.
És llicenciada en Dret, Postgrau en comunicació online i gestió de xarxes socials (UAB) i màster en Transformació Digital (USAL).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close