Perpinyà, Londres, Madrid i Barcelona. Quatre ciutats europees que s’han unit, potser sense saber-ho entre elles, per obrir aquesta tardor exposicions vinculades a la dona. Una notícia que no ens hauria de ser estranya l’any 2020 però que desgraciadament encara avui és minoritària.
“Portraits de Reines de France”, Museé Hyacinthe Rigaud de Perpinyà fins al març de 2021
“Artemisia” National Gallery Londres, fins al 24 de gener de 2021
“Sorolla femenino plural” Museo Sorolla de Madrid, fins al 10 de gener de 2021
“Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833 – 1931)” Museo Nacional del Prado, fins al 14 de març de 2021
“Feminista Havies de Ser” Palau Robert de Barcelona, fins al 29 de novembre de 2020
El Museu Jacint Rigau de Perpinyà dedica una exposició als retrats de dues reines de França, Ana i Maria Teresa d’Àustria. Una mostra realitzada en col·laboració amb el Museu Nacional del palau de Versalles, a canvi del préstec d’obres del pintor Rigau.

Lluny dels retrats opulents de la cort francesa d’aquell moment, la mostra presenta una selecció d’obres on les reines apareixen a l’entorn àulic, amb les típiques referències a la seva posició d’estat. També la maternitat, en aquest cas, símbol de la monarquia que hi té un paper important.
Només en un dels àmbits de la mostra trobem una dona retratada per una altra dona. És el cas del gran llenç “Marie-Antoinette assaise, en robe-redingote bleue” d’Élisabeth Vigée Le Brun (París, 1755 – 1842) datat el 1783, només deu anys abans de la decapitació de la reina. Una de les obres cimeres de l’artista francesa on apareix la reina dedicada a la lectura i acompanyada dels atribuïts reials.
La National Gallery de Londres dedica la seva primera exposició monogràfica a una artista a Artemisa Gentileschi (Roma, 1593 – Nàpols, 1654), tot un clàssic de les dones pintores. Una mostra que narra el viatge de la pintora des de la seva formació a la maduresa artística i els èxits, aventures i desgràcies de la seva biografia.
Cartes de l’artista, les seves obres i d’altra documentació relacionada amb ella i la seva família converteixen la mostra en un recorregut que barreja la seva obra amb la seva experiència vital. Un model d’exposició que pot recordar a les ja celebrades al Prado amb Clara Peeters, Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana, les retrospectives de Mela Muter i Olga Sacharoff al Museu d’Art de Girona o la de Lluïsa Vidal al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Un exemple més d’allò que una flor no fa estiu, especialment, en la representació de dones artistes a les programacions d’exposicions monogràfiques als museus d’art.

Madrid també contribueix amb dues exposicions, una al Museo Sorolla i l’altra al Prado. La primera, dedicada al pintor valencià, només referència la dona com a model de les obres de Sorolla. Fora de l’àmbit familiar però només accedint a unes dones que posaven pel pintor, en poques ocasions eren les mecenes o comitents d’obres.
“Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833 – 1931)” és l’exposició més ambiciosa del museu nacional sobre les dones, la seva relació amb l’art, la col·lecció del museu –la majoria de peces són del mateix Prado- i del mateix museu. Una confrontació, que comissaria Carlos G. Navarro, on el museu trenca els esquemes que fins ara han normalitzat l’escassa presència femenina a les seves parets. Un trencament amb els usos i costums del museu. Un nou paradigma de museu, col·lecció i relació amb la societat. En definitiva, un nou posicionament que enfronta el vell amb el nou museu.

Dividida en més de disset àmbits, “Invitadas” és el retorn de les artistes al museu, realitzat per quedar-s’hi. La més ambiciona de les exposicions d’art que podrem veure aquesta temporada 20/21 sobre art i feminisme.
Només el catàleg de la mostra, on òbviament les dones són majoria, serà un volum de referència per aquesta temàtica. Un conjunt de treballs, articles i aportacions que fonamenten la construcció de noves històries de l’art.
La justificació del moviment feminista cap a una igualtat real entre homes i dones és el motiu de ser “Feminista Havies de Ser”. Una exposició comissariada per Natza Farré, pensada per ser una fàbrica de feministes i per trencar amb el masclisme estructural instal·lat en la nostra societat.

No és una exposició d’art tot i que gran part dels recursos, dissenys i formes de transmetre informació, dades i coneixement la converteixen en una de les exposicions necessàries per trencar amb la desigualtat real entre homes i dones: la relativització de la desigualtat, el desconeixement de la salut femenina, la manca de sensibilització en la maternitat, la reivindicació de les “kellys”… Missatges que arriben al visitant a través d’un desplegament de recursos visuals, tècnics i museogràfics, que ja ens té acostumat el Palau Robert, de forma entenedora, impactant i corprenedora.
Els museus, amb les seves virtuts i febleses, com miralls de la societat, així sempre els he definit, han de jugar un paper fonamental en les diferents lluites socials. Un posicionament clar, contundent i ferm davant les desigualtats a què s’enfronta cada dia la nostra societat.