Arts visuals

Renunciar a ser artista o La banalitat de l’art. Dues trobades en el marc de l’exposició de Núria Güell a Fabra i Coats

En aquesta escena d’”Andrei Rublev” de Tarkovsi (1966), el protagonista, un pintor d’icones, pateix una greu crisi creativa que no és altra cosa que una crisi de fe fruit de qüestionar-se quin ha de ser el compromís de l’artista amb la societat.

Teòfans: És hora d’anar-me’n.
Rubliov: Espera. No te’n vagis. Potser et sents malament aquí, t’avorreixes? No, tot va bé. Seiem i parlem. Et diré…
Teòfans: Però si ho sé tot.
Rubliov: Aleshores saps que no tornaré a pintar.
Teòfans: I per què?
Rubliov: Perquè no serveix a ningú. Això és tot.

Amb la voluntat d’aprofundir en els temes que travessen l’exposició de Núria Güell, qüestionar l’autoria i la institució cultural, els dies 24 de novembre i 1 de desembre de 2021, es van celebrar dues ponències que reflexionaren sobre la renúncia artística, perquè, com Andrei Rublev de Tarkovski planteja, quin sentit pot tenir l’art en un món ple de violència?

Parlem de crisi de fe i de crisi artística, de la relació sempre conflictiva de l’artista i la societat. El que deia Adorno, l’impossible equilibri entre la independència i el fait social. Perquè ser artista implica tenir quelcom a dir. I poder “dir” és sempre una prerrogativa. La història de l’art està plagada de personatges, reals i ficticis, que en algun moment han renunciat a la pràctica artística o han comès actes d’iconoclàstia contra les seves pròpies obres: Miquel Àngel, Picasso, Rimbaud…

La primera, Crear dos, tres… molts 11-J, conduïda per Levi Orta, Jesús Hdez-Güero i Raychel Carrió, girà entorn d’un moment molt concret: la renúncia de molts creadors cubans a l’acreditació d’“artista” que havien rebut per part de diferents institucions estatals en resposta a  l’11-J i al nul suport que rebien.  El Jesús, el Raychel i el Levi ja fa més de deu anys que compartiren les aules de la Universitat d’Art de l’Havana ja fa més de deu anys. Actualment, els tres viuen a Espanya, on desenvolupen treballs molt diferents però d’un marcat interès sociopolític. Aquella tarda de novembre, els tres es retrobaren per reflexionar sobre la seva pràctica artística i posar-la en paral·lel amb les revoltes del passat 11 de juliol. Aquesta reunió fou també l’excusa per posar sobre la taula el projecte polític cubà, vist amb recel per una part d’Occident i admirat cegament per una altra.

Avui dia, Cuba respon a un estat que s’ha segrestat el concepte “revolució”, un poder “absolutament fàl·lic i estructurat” (Levi Orta), amb un “estat d’excepció que et cosifica” (Raychel Carrión) de manera que qualsevol acte o gest per part de la ciutadania pot ser sospitós. A Cuba, trobem “un partit únic” amb una política cultural ja iniciada als anys seixanta amb un curt titulat PM, on es retratava el que succeïa en un bar, una imatge que els dirigents consideraren contraproduent. Per als “revolucionaris”, l’home nou implicava esborrar la memòria i fabricar noves narratives, calia demonitzar el passat. Aquest fou l’inici de la gran persecució a poetes i artistes, d’una institucionalització on “els artistes passaren a ser funcionaris de l’Estat” (Raychel Carrión). Aquesta cacera iniciada fa més de cinc dècades, s’ha vist agreujada aquests últims anys, amb artistes totalment cancel·lats i empresonats.

En aquest punt, arribarem a una de les cruïlles més interessants: el paper de la família, perquè, com podem no polititzar un sopar? Una de les maneres més eficients que té el govern d’exercir control sobre la ciutadania és a través de la família, per sobre fins i tot del CDR (Comitè de Defensa de la Revolució). “Per una qüestió afectiva, la família es regula per tal de no molestar. Els afectes són una arma molt poderosa” (Levi Orta). Seguint la mateixa línia, Raychel Carrión  explica que “molts avis han sortit al carrer pels seus nets, perquè van creure que era una qüestió d’humanitat, i aquests conflictes intergeneracionals són els que he volgut plasmar en els meus dibuixos”. Sobre la politització de l’afectiu, Jesús indicà la problemàtica de voler separar el polític del quotidià. A Cuba hi ha un tabú, costa parlar dels avis (o familiars) que van estar implicats en la Revolució. I allò que en l’àmbit familiar és tabú, en el pla social esdevé delicte. Parlar de política amb llibertat és sepultar-se a un mateix. “L’art s’ha convertit en aquell espai on pots dipositar tot allò que no volen escoltar, una plataforma on digerir-ho i convertir-ho en discurs i en imatge”. Per a Levi Orta, “les generacions anteriors entenen el posicionament polític com un atac a la  seva generació, a les seves conquestes, però del que es tracta és de seguir amb aquest llegat propositiu”.

El dimecres 1 de desembre de 2021 fou el torn de Laura Llevadot i Neus Carbonell, reunides per parlar sobre La banalitat del Bé. Inaugurà la tarda la filòsofa Laura Llevadot, que comença recordant les reflexions de Hannah Arendt al voltant de la figura d’Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS encarregat de l’organització de la logística de transports de l’Holocaust, que durant el judici es defensà argüint que la seva participació en l’Holocaust es va limitar a ser un simple executor d’ordres de superiors. Així, Eichman no actuà mogut per un odi profund als jueus, sinó que simplement seguí la llei de la raó. Per tant, el mal no respon a cap maldat obscura. Aquesta idea ens porta irremeiablement cap a Kant i les seves teories sobre el sensible i la raó.

A la mostra, veiem dos vídeos on Núria Güell comenta les seves obres amb un mossèn i una monja. Per als dos, la Núria està construint el bé, el regne de Déu. En aquest sentit, el discurs de l’art no es distancia tant del discurs catòlic tradicional. El concepte d’art comença amb l’estètica kantiana i la contemplació desinteressada d’un objecte. Aquí, “estem en un moment prekantià, premodern”, ja no separem bé de bellesa, quan Kant buida la bellesa del seu contingut i obre la categoria estètica del sublim.

Entre objecte i subjecte hi ha quelcom, és una relació mediada (per la sensibilitat, pel llenguatge). I, en aquest sentit, la bellesa segons Kant està en el subjecte, no hi ha objectes bonics o lletjos. La relació ha de ser sempre desinteressada, més enllà de la seva utilitat i funcionalitat. Hi ha d’haver també un acord entre sentits. Heus aquí el naixement de l’art (o de la idea d’art). En altres paraules: només un objecte alliberat de la funció podrà ser art. Hi ha d’haver també un mercat que li doni valor econòmic. I és aquí on ens distanciem de les belles arts.

En contra, Adorno defensà: el subjecte no és com l’imagina Kant sinó que està preformat per la indústria cultural, que ens prepara per gaudir amb allò que no la qüestiona; per tant, els seus objectes no són mai desinteressats, estan creats per a formar una sensibilitat que rebutgi allò que no s’hi acomoda. L’art, per això, ha de ser sempre negatiu, penetrar en les esquerdes i colar-se per on la bellesa deixa de ser-ho. En aquest sentit, trobem l’art conceptual, aquell que va més enllà de l’estètica. L’art, al ser conscient de ser una categoria, intenta deslliurar-se de les categories estètiques que li són imposades. L’art modern no és bell. No és sensual. El mitjà, la tècnica i la disciplina deixen de ser també categories inqüestionables. Hi ha una resignificació del concepte d’art que no passa per la dimensió estètica sinó que necessita un propi principi d’intel·ligibilitat.  El sublim ens posa davant d’una desproporció, obre una altra possibilitat experiència diferent de la bellesa. Seguint el filòsof de l’Escola de Frankfurt, Deleuze escriu: “La estética sufre una dualidad desgarradora (déchirante). Designa, de un lado, la teoría de la sensibilidad como forma de la experiencia posible; del otro, la teoría del arte como reflexión de la experiencia real. Para que los dos sentidos se reúnan, es preciso que las condiciones de la experiencia en general devengan ellas mismas condiciones de la experiencia real; la obra de arte, por su parte, aparece entonces realmente como experimentación”.

Així, com explica Llevadot, l’obra d’art és aquella que, en tant que experimenta, és capaç de modificar la nostra experiència possible. L’art ha de ser capaç de transformar el sentit comú (format per la indústria cultural). Treballa amb l’element estètic però per modificar l’experiència real. Aquí s’obre una nova possibilitat per a l’art contemporani. Cal, doncs, plantejar la banalitat de l’art. Si l’art treballa amb el concepte de bellesa, és indústria cultural. L’art també esdevé banal si respon a una voluntat de fer el bé, ens remet a quelcom que ja sabem (no mataràs, per exemple), no obre noves possibilitats ni transforma el present.  “L’art ha de ser negatiu”, conclou Llevadot, ha de funcionar com un “dispositiu que amplia i modifica el nostre dret de mirada, la nostra experiència real. Aquesta és la seva  tasca: ampliar el nostre sentit comú estètic.  Si fa això, sempre serà art polític. I és polític si transforma”.

Gisela Chillida Espinosa
crítica d'art, comissària independent i gestora cultural. Juntament amb l'artista Natalia Morales forma part del projecte d'intervencions a l'espai urbà A Line Made by. Des de juny de 2018, és integrant de l'espai de creació i pensament Fase, situat a l'Hospitalet de Llobregat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close