Manuel Borja-Villel torna a Barcelona amb la tasca de reestructurar el sistema museístic i refundar el Mnac, aprofitant l’ampliació que duplicarà la seva superfície.
De l’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) es parla des del 2012, quan Pepe Serra va ser nomenat director. Des de llavors Serra no ha parat de denunciar la manca d’espai i de reivindicar la necessitat de poder exposar tota la col·lecció per connectar-la amb la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Si en els darrers anys el projecte no ha avançat, no ha estat per falta de programa, sinó de voluntat política i de fons. Ara, quan falten sis anys per a la celebració del centenari de la construcció del Palau Nacional l’any 1929, Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya i Natàlia Garriga, consellera de Cultura, decideixen donar un nou impuls al projecte, amb el fitxatge de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1956), com a ‘súper’ assessor en temes museístics. L’exdirector del Museu Reina Sofia de Madrid, una de les veus més autoritzades de la museologia internacional, no tindrà funcions executives, sinó la tasca de repensar tot el conjunt dels museus catalans i el “big bang” del qual sortirà la seva proposta serà el Mnac, que té la col·lecció d’art romànic més important del món.
El Temps de les Arts l’ha entrevistat al seu nou despatx del Palau Moja.
Des de la seva arribada ja no es parla d’ampliar el Mnac, sinó de refundar-lo. En què consisteix exactament la seva feina?
L’encàrrec inclou diferents accions: comissariat de propostes expositives amb l’objectiu d’internacionalitzar l’art català, organitzar debats sobre l’evolució del sistema museístic, crear estructures en xarxa, alternatives i no jeràrquiques i sobretot acompanyar l’ampliació del Mnac amb la mirada a la celebració del centenari, el 2029. Refundar el Mnac és una oportunitat única i un deure ètic i polític. El problema dels museus és que tenen més obres de les que poden exposar i col·leccionar no hauria de significar acumular. És el moment de canviar, de reconfigurar l’estructura del museu i de relacionar-nos amb el públic des d’una perspectiva empàtica i no paternalista. Refundar vol dir repensar i fer-ho de manera diferent. Aquest és un procés que el museu ha iniciat fa temps, aporto la meva experiència i el meu treball a una proposta més general que té a veure amb l’ecosistema museístic català. El meu treball consisteix a obrir diàlegs, combinar sinergies existents, establir connexions amb altres agents i llocs i promoure la creació de dispositius i genealogies alternatius. Sempre basat en el treball col·lectiu.
En els darrers anys el Mnac ha fet grans canvis com la renovació de la col·lecció d’art modern, la recuperació de figures no canòniques, la construcció de la col·lecció de postguerra i l’obertura a la creació contemporània. Què entens per refundació?
Hem de passar del museu enciclopèdic al museu social. El museu enciclopèdic crea categories i etiquetes, proposa una visió única, prioritza el domini, el poder i el benefici. El museu social prioritza la vida per sobre del poder. Estem vivint un canvi d’episteme, un moment de crisi sistèmica i ecològica sense precedents, de desigualtats, guerres culturals i xarxes socials que contribueixen a crear noves subjectivitats. Han agafat força noves epistemes afrodescendents, indígenes, feministes i tecnològiques, que no només afecten l’estètica sinó que impliquen una nova consciència. Encara que museus com els britànics tornen algunes de les obres robades a l’època de l’Imperi i ajuden a construir museus als seus llocs d’origen, en realitat estan exportant el seu sistema, és una mena de neocolonialisme. En el primer Art Basel després de la pandèmia, hi havia moltes obres d’afrodescendents, però els col·leccionistes eren tots blancs i l’enfocament artístic era occidental, i llavors on és el canvi? El poder es perpetua. A Espanya l’extrema dreta està plantejant una guerra cultural (de la qual Borja va ser víctima vegeu l’article) i l’esquerra és incapaç de reaccionar. Les institucions culturals i artístiques estan sent atacades i han de fer sentir la seva veu.
Com duràs a terme una tasca tan complexa, sense funcions executives?
La meva acció és d’un altre tipus: consisteix a pensar, assessorar, qüestionar, trobar esquerdes i moure’s entre les fissures. Si el sistema museístic fos un univers, jo seria el que s’ocupa de la matèria fosca, que passa pels forats negres. Vaig ser director durant 35 anys primer de la Fundació Tàpies, després del Macba i els últims 15 anys del Reina Sofia, si hagués volgut continuar hauria tornat a presentar la meva candidatura. Després de l’experiència de la Biennal de Sao Paolo sé que em vull dedicar a prefigurar el nou museu. Això vol dir pensar en com arxivem, cataloguem, comprem i exposem i també qui posseeix les col·leccions i els museus. Ja he parlat amb diversos directors i tinc la intenció de tirar endavant projectes amb Valentín Roma (La Virreina Centre de la Imatge), Enric Puig (Arts Santa Mònica) i Imma Prieto (Fundació Tàpies).
Quina és l’especificitat de la situació catalana?
Ens trobem davant d’una realitat museística molt diferent de la de París o Londres amb els museus imperials i de la burgesia il·lustrada o fins i tot de Madrid on tenim el gran museu de la monarquia, el Prado, i el de la transició, el Reina. Aquí la modernitat neix gràcies a l’impuls i l’esforç d’artistes com Picasso, Miró i Tàpies, la qual cosa vol dir que és una modernitat fragmentada, que es reflecteix en una xarxa de museus, asimètrica i molt complexa. A més, Catalunya té una tradició de discrepar sense violència i amb respecte. És en aquest context on vaig rebre l’encàrrec de replantejar tot el sistema museístic català a partir del Mnac que està a punt de duplicar la seva superfície expositiva. Cada museu té el seu director i els seus equips, la meva funció és ajudar-los a dur a terme aquest replantejament dels museus.
A la pràctica, com s’aconseguirà aquest canvi de paradigma, del museu enciclopèdic al museu social?
Posaré un exemple amb una de les obres més conegudes del Mnac «La batalla de Tetuan» de Marià Fortuny. Tal com es presenta, ofereix una visió romàntica de la guerra, l’estetitza i la relega al passat, mentre vivim una guerra global latent, obliga certes veus al silenci i no contextualitza el paper colonial d’Espanya i Catalunya. Hem d’ampliar el debat, trobar una altra manera de llegir l’obra, des d’una perspectiva no eurocèntrica -per exemple pensant en les comunitats de dones del Rif també repudiades pel Marroc-, donant veu a les que no en tenen, qüestionant la història, el territori i la memòria. No n’hi ha prou amb l’arxiu, cal adquirir altres formes de recordar d’altres cultures i això també implica el debat sobre la conservació o no dels monuments de determinats personatges històrics. Tot això s’ha de veure des de la primera exposició, que ha de generar debat, tensions i propostes.
