Espereu uns dies per anar a Cadaqués. Molt millor amb les primeres llums de setembre, quan hagi baixat la turistada. D’aquell poble que convidava a quedar-s’hi, com van fer els Duchamp, Richard Hamilton i Rita Donagh, John Cage, Mary Callery o Lanfranco Bombelli, per dir només alguns noms, ja no en queda res, ni el mar, convertit avui en una densa autopista de vehicles marins. “Duchamp acudia a Cadaqués en qualitat de respirateur”, escrivia el crític Roland Groenenboom, condensant l’esperit d’un temps i una manera d’entendre la pràctica artística i la modernitat en un adjectiu bronquial.
El futurisme vermell de la cadira d’Olivier Mourgue per a 2001: Una odissea de l’espai de Kubrick. Les icòniques cadires dissenyades per Gerrit Dietveld al 1924 com un homenatge a Mondrian. Una de les figures grogues meravellosament orgàniques de Jean Arp. El paisatge intervingut en vermell de Dieter Roth. Algunes fotografies dels gitanos del barri de La Mina de Barcelona, fetes l’any 2001 per Hannah Collins. Les tríades de colors de Jaspers Johns i les exploracions cromàtiques dels practicants de l’art concret. Tot, en vermell, groc i blau. Ho trobareu a la històrica galeria Cadaqués, un espai que connecta d’una manera física i directa amb el Cadaqués dels respirateurs, aquell on, als anys cinquanta, va arribar Marcel Duchamp.

“Vaig començar a treballar a Cadaqués perquè vaig acabar avorrint-me de no tenir res a fer tret d’asseure’m al sol. Sovint, aprofitava les vacances per escriure. Al pis de sobre de casa meva l’anomenava ‘l’estudi’, tot i que no hi vaig fer gaire obra; el que feia sempre era preparatori”. Així recordava Richard Hamilton els seus estius respiratoris a Cadaqués, lloc on havia arribat a través de l’amic Duchamp. Va ser Hamilton també un dels artistes que més va exposar a la galeria Cadaqués, aquesta antiga fàbrica de sardines que, al 1973, l’arquitecte Lanfranco Bombelli va convertir en un espai d’art.
La cosa va començar un estiu d’una manera ocasional i esporàdica per recollir diners per pagar la regeneració de l’antic espai laic del cementiri del poble, abandonat i cobert de runa durant el franquisme, per enterrar-hi al seu amic i col·laborador, l’arquitecte Peter Harnden. Però aquest espai expositiu va ser tan ben rebut que aviat es va professionalitzar i va passar a programar de manera permanent. Bombelli, l’arquitecte, grafista, editor i també artista mig italià i mig suís, va tenir l’habilitat relacional i el bon criteri per portar l’avantguarda artística internacional al Cadaqués dels respirateurs. Les exposicions a la seva galeria fins a meitat dels anys noranta, quan va tancar per problemes de salut, van portar noms claus de la modernitat com Hamilton o Cage a Cadaqués abans que a Barcelona o a Madrid. D’aquells anys, en va quedar una col·lecció, amb molta obra gràfica però també objectual, que denota el seu interès per l’art concret, per l’edició i pel disseny. Una col·lecció gestionada avui i ampliada pel també col·leccionista Huc Malla, que l’any 2003 va reobrir la galeria Cadaqués fent allò que un espai ja emblemàtic demanava: no tocar res i mantenir-ne l’esperit.

Amb una llarga llista d’artistes –quasi quaranta, que no són pocs– Red, yellow, blue és una exposició composada en temps de confinament a partir del fons extens de la galeria. El títol remet als colors primaris, aquells que, des de Newton i la física del color, aquella que entén el color com a pura llum, considerem fonamentals per arribar a composar l’infinit cromàtic. També des de Newton sabem també que el color no és una propietat fonamental de la llum, sinó la resposta fisiològica de l’ull humà a la llum.

Kandinsky ja va composar, al 1925, un quadre amb un títol que feia referència als colors fonamentals: Groc, vermell, blau. Però l’exposició de Cadaqués parteix de Jasper Johns i del seu treball amb els colors primaris, que al 1963 ja va titular una litografia com a Red, yellow, blue. D’aquest americà, s’exposen tres obres dels anys setanta: una de les seves dianes, un cartell i una de les litografies de la sèrie After Untitled, elaborades totes tres amb vermell, groc i blau.
L’exposició, amb obra de paper, fotografia i alguns objectes, es construeix per colors, és clar, amb tres àmbits monocroms dedicats al blau, groc i vermell i un quart amb obres que exploren la idea de tricomia. En conjunt, i sempre partint d’una col·lecció d’art ja existent, suposa un exercici de revisió del segle XX a través de la meditació cromàtica d’alguns artistes fonamentals tant de les primeres avantguardes (amb obres de Jean Arp, Man Ray i Marcel Duchamp) com de noms mítics de la segona meitat del segle vint (des del pop europeu de Richard Hamilton, el pop americà de Ron B. Kitaj, el conceptualisme de Sol Lewitt o a la llibertat experimentadora de Dieter Roth), fins a artistes consolidats a les darreres dècades de segle com Hannah Collins o Alfredo Jaar. Però la col·lecció té també un ull posat en els artistes catalans ja clàssics (amb Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa), en els conceptuals (Carlos Pazos o Perejaume) i en els més recents, com Rosa Tharrats o el cineasta Albert Serra. I per descomptat, en els noms vinculats a Cadaqués, com l’escultora Mary Callery o el mateix Bombelli.

Una de les “debilitats” de Bombelli era l’art concret, aquest exercici de la línia, el color i la superfície centrats en la seva estricat capacitat plàstica. “Res és més real que una línia, un color, una superfície”, escrivia un dels seus fundadors, l’holandès Théo Van Doesbourg, i en el manifest fundacional de 1930, el grup declarava: “El quadre ha de ser totalment construït amb elements purament plàstics: és a dir, plans i colors.” A la galeria Cadaqués també s’hi exposa obra d’alguns noms significatius d’aquesta tendència europea rendida a la plàstica, com Richard Paul Lohse, Bruno Munari o François Morellet, amb els seus encaixos de geometria i cromatisme, les exploracions amb de la idea de negatiu i positiu, i la seva declaració d’amor a tot allò que és estrictament pla i concret.

A banda de l’evident unitat cromàtica de l’exposició, és aquesta fidelitat a la plàstica allò que uneix el treball d’una tan llarga llista de noms aplegats a la galeria Cadaqués. Només alliberat de la representació, el segle XX ha pogut entendre i practicar el color com una pura exploració formal. Red, yellow, blue es situa en aquesta tessitura, alhora que respira vincles i complicitats orquestrades al voltant d’aquella capacitat respiratòria que tenia el Cadaqués de fa anys.