Fins el 5 de novembre es pot veure al museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà, una magnífica exposició retrospectiva de l’escultor gironí Ricard Guinó, qui va desenvolupar una formidable carrera a París treballant les més variades tècniques escultòriques i materials com el marbre, terracota, fusta, bronze, així com la ceràmica y les arts gràfiques i decoratives. L’exposició mostra unes dues-centes obres de totes les seves etapes, dona rellevància al període que va col·laborar amb Renoir, però evidencia la força creativa de l’obra pròpia.
Guinó va començar la seva formació a l’ebenisteria del seu pare i a l’escola d Arts de Girona, on es relaciona amb artistes i literats de l’època, que ell va retratar com el bust de l´escriptor i artista Prudenci Bertrana i la figura sencera de l’escriptor Miquel de Palol, de factura modernista, obres que podem veure a l’exposició.
El 1906 va a estudiar a L’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Eusebi Arnau, on desenvolupa un art mediterrani, de síntesi clàssica, proper a Maillol, qui veient les seves possibilitats, li demana que sigui el seu ajudant. Així, Guinó el 1910 marxa definitivament a París, treballa juntament amb Maillol en la creació dels nusos monumentals de les Estacions a la vegada que crea la seva pròpia obra escultòrica. També practica el dibuix, la ceràmica i comença una exploració de la policromia.
En les primeres exposicions d’escultures, dibuixos i baixos relleus, crida l’atenció de marxants com Ambroise Vollard, qui el 1913 li proposa col·laborar amb Renoir, traslladant el dissenys d’ aquest artista a l’escultura que ell no podia fer directament degut al seu reuma deformant. Una col·laboració que dura cinc anys i que l’exposició en mostra una part important. Aquestes obres giren entorn de tres eixos temàtics: el mitològic, del qual es pot veure el relleu de El Judici de Paris, i tot un cicle que explora la figura de Venus i que culmina amb la monumental Venus Victrix. Un segon grup d’obres giren entorn de retrats d’amics de Renoir, com els medallons esculpits de Cézanne, Monet i Rodin. Y per últim,hi ha un cicle de creacions en homenatge a Aline Renoir, morta el 1915, sola i amb el seu fill, basades en una pintura de Renoir.
Al mateix temps que traduïa els dissenys de Renoir amb plena llibertat, Guinó realitza les seves escultures. La dona, nua, harmònica, mediterrània, serà el centre de la seva producció escultòrica. Així La grande Baigneuse,1915 amb una línia de composició retorçada, remarca els volums d’un cos que juguen amb llums i ombres. Com en d’altres obres, hi ha la versió en marbre i en bronze que proporciona visions diferents de color i textures.
També va realitzar diversos retrats de Renoir en diferents tècniques, formats i materials, dels quals se’n pot veure uns quants a l’exposició. El 1919, a la mort de Renoir , Guinó va rebre l’encàrrec de fer una escultura destinada a la seva tomba. A partir de llavors, Vollard va continuar promocionant l’obra escultòrica de Renoir sense mencionar la coautoria amb Guinó, que queda completament relegada a l’anonimat. Vollard també va posar traves a la pròpia carrera de Guino.
El 1919 també va ser un any especialment dolorós per Guinó perquè la seva companya i model Eulalie Verdier va morir de grip. El mateix any inicia una sèrie de nus monumentals inspirats en Eulalie, sobre bugaderes i banyistes. El 1925, Guinó obté la nacionalitat francesa i el seu nom passarà a ser Richard Guino i l’any següent es casa amb la seva companya i model Gabrielle Borceix amb qui tindrà dos fills. En aquests anys crea amb molta sensibilitat un cicle de maternitats molt expressives, que tradueix en diferents materials. El tema de la infància també adquirirà molt relleu, a l’exposició hi ha diversos bustos on capta amb gràcia les diferents expressions infantils. Sense oblidar els temes mitològics com el de Leda que treballa en diferents suports com escultura de petit format i també en un magnífica relleu de fusta.
Paral·lelament continua explorant els recursos de la ceràmica, el 1922 comença una col·laboració amb la Manufacture de Sèvres que durarà fins als anys 50.A més, s’ implicarà en el disseny de mobles i també en la creació d’escultures aplicades a l’arquitectura.
Després de la segona guerra Mundial,s’instal·la amb la família a Antony, als afores de París, les dificultats derivades de la guerra, a més d’una família per mantenir, fan que la seves creacions en ceràmica passin de ser purament decoratives a utilitàries. Però mai abandona el dibuix de temàtiques variades, paisatges, retrats etc.
Als anys 60, Guinó juntament amb el seu fill -també escultor Michel Guino-, emprenen accions legals per obtenir els drets de coautor de les obres que Guinó va fer en col·laboració amb Renoir. El 1971 la coautoria va ser reconeguda i ratificada definitivament de manera pòstuma el 1973.
Guinó, no havia tornat mai més a Catalunya on era un perfecte desconegut. L’ historiador de l’art Francesc Fontbona va llegir a El Noticiero Universal la notícia d’aquest reconeixement de coautoria i un cop comprovat que es tractava del mateix escultor d’origen gironí, va aconseguir localitzar-lo i entrevistar-lo a casa seva a Antony. Potser la confessió més punyent d’aquesta entrevista, que repassa els aspectes més importants de la seva trajectòria artística, és el seu desarrelament de Catalunya, Guinó, després de seixanta anys allunyat de Catalunya, li costava seguir una conversa en català, mai va tenir amics catalans a França, tampoc se sentia francès. Per ell, el concepte de pàtria era una cosa superada, més aviat se sentia europeu.
L’article resultat d’aquesta entrevista va ser publicat a la revista Serra d’Or el novembre de 1972, il·lustrat amb fotografies fetes pel mateix Fontbona. Un article semblant sobre aquella trobada, encapçala el catàleg d’aquesta exposició.
El catàleg, molt complert, és fruit d’una investigació científica dirigida per la conservadora del museu Pascale Picard i feta en col·laboració amb diversos historiadors de l’art francesos i catalans. A més de l’article del Dr. Francesc Fontbona, hi ha l’aportació de la professora de la UB,la Dra. Cristina Rodríguez Samaniego que escriu sobre els primers anys de formació de Guinó a Catalunya. Ella mateixa parlarà sobre aquest tema el proper sis d’octubre en el marc d’un cicle de conferències que organitza el mateix museu entorn de la figura de Guinó.
És una exposició molt ben presentada i il·luminada, el recorregut permet gaudir dels diferents punts de vista de les escultures amb comoditat. També està molt ben explicada en carteles que, ¡llàstima! només estan en francès, s’ha perdut una bona ocasió – més que justificada degut a la procedència catalana de l’artista- de practicar el bilingüisme que en teoria és vigent en aquesta regió.
