L’exposició Richard Learoyd, comissariada per Sandra S. Phillips, aplega 51 fotografies i recorre els deu darrers anys de la producció del fotògraf britànic; el moment més àlgid de la seva trajectòria. El recorregut de la mostra és més temàtic que cronològic per incidir en la manera d’abordar els diferents gèneres que practica. La Fundación Mapfre presenta una magnífica retrospectiva amb obres provinents d’importants col·leccions públiques i privades; una selecció en la que es traspua la intensa experimentació que hi al darrera.
Richard Learoyd (Nelson, Regne Unit, 1966), és un dels fotògrafs contemporanis més reconeguts actualment, atès que ocupa un lloc únic en la pràctica de la fotografia contemporània. La seva característica diferencial recau en el mètode que utilitza per realitzar les fotografies a gran escala i perquè res és fortuït. La particularitat és el resultat d’un procediment artesanal, fet amb un dels mitjans fotogràfics més antics: la cambra obscura; una tècnica que ofereix fotografies –en color i blanc i negre- totalment úniques, sense la possibilitat de fer-ne còpies com és el cas de la fotografia tradicional, perquè no hi ha negatiu.
Richard Learoyd
Fundación Mapfre
Casa Garriga Nogués
Fins al 8 de setembre
La seva obra manté vinculacions amb el passat i té referències amb la història de la pintura, tant pel que fa als temes com a la tècnica, justament pel recurs emprat. Després de composar la imatge i haver decidit la posa que ha d’adoptar la persona model –vestida o nua– aquesta se situa davant la lent i la llum que es projecta sobre el subjecte està directament enfocada sobre el paper fotogràfic col·locat en la part posterior de la càmera– sense una pel·lícula negativa. Aquest mateix paper és el que exhibirà com a resultat final. Les fotografies fetes amb aquest instrument són tan grans com la pròpia càmera i requereixen que l’individu es mantingui immòbil durant tot el procés amb llargs períodes d’exposició. L’exigència de l’artista és tant alta que normalment fa varies exposicions per anar ajustant disposició i il·luminació.

En aquestes imatges, està replicant la manera com funciona l’ull per perllongar l’experiència de la mirada i recrear un espai per a la intimitat. Learoyd s’ha nodrit de la creació d’altres artistes com dels nusos d’Ingres o dels retrats de Degas, igualment s’ha imbuït del treball dels fotògrafs victorians com ara Charles Lutwidge Dodgson (conegut com a Lewis Carrol) o Julia Margaret Cameron; enfocaments, vestuaris i escenaris que recorden l’eco atemporal i l’exploració de les emocions humanes dels mestres clàssics. Com observa Susan Sontag: “El pintor construeix, el fotògraf descobreix”.
Fabricada per ell mateix del format d’una habitació, aquest dispositiu es basa en principis òptics primitius que li permet captar dels seus models, natures mortes o paisatges el que resta més amagat; una intensa i misteriosa connexió emocional que provoca un vital impacte visual i amb una qualitat insòlita de llum i color. Per altra banda, l’òptica moderna és capaç de reproduir amb una sorprenent claredat, els detalls més imperceptibles i també eliminar la textura de la pel·lícula. A banda dels retrats, d’una gran profunditat meditativa, psicològica i introspectiva i d’una aura de misteri que els apropa a la qualitat pictòrica, també fotografia natures mortes amb animals i objectes, tot i que s’escapen dels plantejaments clàssics. Són fotografies de vides que han quedat detingudes en el temps: les imatges d’animals morts (aus suspeses de fils, el cap d’un cavall decapitat o la conjunció de dos òrgans cosits i penjats presentats com el cor d’un peix) resulten inquietants i sorprenents. De la mateixa manera, branques o fruites que semblen acabades d’arrencar i situades damunt de pedestals queden banyades per una atmosfera particular d’exquisida languidesa. Les obres més abstractes i ambigües de totes són les dels miralls ovalats; uns primers plans que recorden voltes celestes.

El 2013, després d’haver estat deu anys treballant en interiors, es va plantejar un nou repte tecnològic i va dissenyar una càmera mòbil per portar a l’exterior. Aquest nou pas li ha permès fer noves imatges -fora dels seus límits anteriors- sobretot d’entorns naturals i d’escenaris on la guerra ha deixat la seva empremta per examinar el procés destructiu que han patit. Bàsicament en blanc i negre, ha fotografiat el camp anglès, la vall de Yosemite, a Califòrnia, territoris de l’Europa de l’Est o el paisatge lunar volcànic de l’illa de Lanzarote, tothora amb la mateixa càrrega inquietant i d’incertesa. També s’ha centrat en retratar cotxes cremats d’Estats Units o alguna balena en descomposició que utilitza com a metàfores de ruïna, desaparició, devastació o destrossa.
Richard Learoyd ha esdevingut un alquimista que transforma el món real en un univers de somnieg. I per fer-ho, aplica una metodologia de desvetllament, essent capaç de captar el secret, de suggerir la part més oculta de la realitat. És per això que les seves imatges ens atrauen poderosament perquè ens transporten a uns nivells als que nosaltres no hi tenim accés: escorcollen l’inintel·ligible. Són una estranya combinació entre la idealització i la referència de la realitat, entre la realitat i la ficció, amb una visió del món absolutament personal i misteriosa.
L’excepcionalitat dels seus procediments tècnics dona com a resultat una obra que demana una detinguda i pausada contemplació per part de l’espectador, lluny del consum vertiginós de les imatges actuals, banals i excessives. De la mateixa manera, el temps d’elaboració és molt lent, ja que com el mateix artista diu: “Per a mi una bona fotografia resulta d’un procés de presa de decisions en lloc d’un procés d’edició”; unes imatges que ens demanen una actitud contemplativa, transcendint la immediatesa frenètica en la que avui es fotografia i s’observa el món.
