Arts visuals

Rivera-Millares, un diàleg entre dos dels cofundadors del grup El Paso

L’exposició Rivera-Millares. Ètica de la reparació que presenta la Galeria Mayoral aplega una tria d’obres d’aquests dos artistes realitzades entre 1957 i 1972, en les que es palesa la utilització de materials industrials a la recerca de la tridimensionalitat i de l’objecte escultòric, en un treball artesà de la matèria. Mentre Millares emprava fragments de xarpellera i tela de sac, Rivera treballava amb trossos de malles metàl·liques i filferros, ambdós propers als ready-made i a l’arte povera.

Rivera-Millares. Ètica de la reparació
Comissari: Carles Guerra
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286. Barcelona
Fins al 23 de juliol de 2021

A la dècada dels cinquanta, a l’Estat Espanyol es van donar les condicions mínimes per establir contacte amb l’exterior i iniciar una certa projecció del seu art. La irrupció de grups artístics va donar resposta, des de diferents postulats formals d’expressió abstracta, a la llibertat artística. El grup El Pórtico (1947-1952) a Saragossa fou la primera manifestació grupal abstracta de postguerra, a la que seguirien Dau al Set (1948-1952) a Barcelona, La Escuela de Altamira (1948-1950) a Santillana del Mar, Parpalló (1956-1961) a València i El Paso (1957-1960) a Madrid, entre d’altres. Tots ells van contribuir decisivament al reconeixement internacional de l’art espanyol, superant l’aïllament dels anys quaranta i la seva influència va ser notòria per afavorir la renovació plàstica.

A l’esquerra, obra de Manuel Rivera Metamorfosis (Máscara), 1961, realitzada amb tela metàl·lica i filferro. Cortesia Galeria Mayoral

Especialment, els artistes informalistes catalans i el grup El Paso van connectar amb l’experimentació de l’abstracció que es va desenvolupar a Europa i als Estats Units, alhora que manifestaven les seves discrepàncies amb un sistema polític dictatorial que feia vint anys que coartava la seva independència. La proximitat entre el comportament artístic d’aquests dos grups d’artistes ha provocat que sovint s’identifiqui la seva obra com a «art informal» o «informalisme», una designació del crític francès Michel Tapié que el 1952 havia publicat el manifest L’Art Autre. Però cal dir que El Paso estava més proper a l’expressionisme abstracte dels nord-americans, mentre que els catalanes estaven situats en l’òrbita de l’informalisme matèric dels europeus. Compartien, però, una relació conflictiva amb l’entorn social i estaven convençuts que des de l’art podien transformar consciències; igualment bevien del mateix vitalisme existencialista sorgit de l’impacte de la Segona Guerra Mundial. La combinació d’aquests elements fugia de la realitat visual per manifestar experiències i emocions de l’artista, en explorar l’espai del quadre produït per la pròpia matèria. La generació dels artistes informalistes va ser la primera que durant la postguerra va proposar una alternativa innovadora respecte als moviments d’avantguarda anteriors a la Guerra Civil espanyola. També van ser els primers que van obtenir reconeixement internacional, fins i tot fora de les fronteres europees. El fet que al voltant de 1957, just en el moment d’exaltació de l’informalisme a Espanya, el règim franquista iniciés una política d’obertura i liberalisme econòmic va tergiversar la seva lectura. En aquest sentit, quan el 1955, en el marc de la tercera i última Biennal Hispanoamericana d’Art, el govern franquista es va adonar que les tendències informalistes exportaven una imatge de modernització de país, no van dubtar a utilitzar-les per beneficiar-se’n. En aquells anys és quan es produeix un gran salt a la visibilització exterior: Rivera i Millares, juntament amb Saura, Canogar, Feito, Tàpies i altres de la seva generació, amb la presència a la IV Biennal de São Paulo (1957), la Biennal de Venècia (1958) i la New Spanish Painting and Sculpture del MOMA de Nova York (1960). 

Manuel Rivera. Composició 8, 1957. Tela metàl·lica, filferro i metall sobre bastidor. Cortesia Galeria Mayoral

Mentre que l’avantguarda internacional d’aquests anys defensava un art combatiu que trencava els arquetips habituals de l’estètica, alguns creadors espanyols com ara Manuel Rivera (Granada, 1927-Madrid, 1995) i Manolo Millares (Las Palmas de Gran Canaria, 1926, Madrid, 1972), van optar per indagar les possibilitats de la matèria pictòrica i escultòrica fora dels límits del quadre, en aquell canvi experimentat per la plàstica espanyola envers la data simbòlica de 1957. Aquesta fita històrica marca el final de la postguerra espanyola en el panorama polític, econòmic i social, així como un canvi de rumb en el cultural i artístic. Cal subratllar que aquests artistes participen d’uns trets d’arrel hispànica que els vinculen amb la vena tenebrosa, la tradició barroca, l’Espanya negra, i amb el pensament dramàtic d’alguns poetes i artistes com ara El Greco, Ribera, Velázquez o Goya.

L’exposició Rivera-Millares. Ètica de la reparació estableix un diàleg entre ambdós artistes que van coincidir en la fundació del mític grup El Paso –juntament amb Saura, Canogar, Feito, Juana Francés, Antonio Suárez i Pablo Serrano, i els crítics Manuel Conde i José Ayllón- i conflueixen en l’experimentació de materials pobres i humils, vinculats als ready-made; en l’exploració de la tridimensionalitat i la corporeïtat i en la integració de les ombres projectades com a una extensió etèria de la materialitat, en connexió amb el concepte espacial de Lucio Fontana. El comissari Carles Guerra diu en el text del catàleg: ”Amb fil i filferro, Millares i Rivera unien, respectivament, els fragments de la xarpellera i de la malla metàl·lica. Per mitjà d’aquest acte reparador, proper a la sutura d’una ferida, ambdós artistes s’endinsaven en un procés de ‘cicatrització’, metàfora d’un alliberament contra les forcs de la nit”.

L’obra de Manuel Rivera (Granada, 1927 – Madrid, 1995) es va decantà aviat per una indagació al voltant de les possibilitats del relleu i la matèria. Aconsegueix el seu punt àlgid el 1957 quan descobreix les possibilitats compositives de les malles metàl·liques, subjectes a un bastidor, de clara vocació tridimensional. Amb aquest procediment, que desenvoluparà al llarg de la seva carrera, havia aconseguit incorporar a les seves obres l’espai, el buit real que s’entreveu a través de les trames. En la sèrie Metamorfosis, iniciada el 1958, va introduir una important novetat tècnica, l’ús d’un bastidor més gruixut o d’un suport, que li donava la possibilitat d’utilitzar dos plans paral·lels de teles metàl·liques. D’aquesta manera obtenia peces tridimensionals en què les xarxes, segons el propi autor, es convertien en un dispositiu per aconseguir formes amb uns plantejaments constructivistes que evocaven les teranyines. Són composicions en les que s’aconsegueixen multitud d’efectes espacials i lumínics, il·lusions visuals i vibratòries, que els confereix la qualitat de moviment i les relacionen directament amb experiències de l’art òptic-cinètic. Aquestes sensacions es veuen reforçades a partir de 1961 amb la introducció del color, per oxidació i pintura, que proporciona a les malles tonalitats suaus i variables. El nom de la sèrie fa referència precisament a aquesta capacitat de transformació i constitueix un homenatge a Kafka i a l’exposició s’hi mostren exemples molt representatius realitzats entre el 1956 i el 1972.

Vista de l’exposició Rivera-Millares. Ètica de la reparació. Cortesia Galeria Mayoral

Per la seva banda, Manolo Millares és un dels grans continuadors de la fúria negra de Goya, d’aquell buit existencial del que molts creadors s’han nodrit per transformar la misèria humana en obra d’art. El seu missatge de dramatisme i de dol és un dels més impactants de l’art del segle XX amb una iconografia brutal que denuncia les barbaritats i l’opressió. El 1950 participa en la fundació del grup canari Ladac (Los arqueros del arte contemporáneo) que segueix el camí traçat per l’Escola d’Altamira -amb els membres de la qual va establir una gran amistat- alhora que s’ocupa de la direcció dels quaderns d’art Arqueros, una col·lecció de monografies sobre artistes contemporanis. El 1954 fou quan inicia l’ús de la xarpellera com a suport, inspirant-se en el món aborigen canari de les mòmies guanches. Ja a Madrid, el 1955 es produeix la ruptura i comença a encarar-se amb l’expressionisme abstracte: descobreix les possibilitats plàstiques de l’arpillera i les tels de sac -una matèria tosca que talla, fereix, forada, esgarrinxa, sargeix i sutura- amb grans costures i cosits. Proper al treball dels sacchis (sacs) de l’artista italià Alberto Burri (1915-1995), els dos estableixen un diàleg entre la construcció i la destrucció, en parlar de dolor com a base de la seva estètica. Millares va titular algunes de les seves obres com Homúnculos, despulles que, ultra reflectir simbòlicament la situació de l’home contemporani, adquireixen valor universal com a emblema de violència. Quant al color, a l’emprament del negre i el blanc en dramàtica oposició, afegeix el vermell sangonós i blanquinosos grafismes gestuals per accentuar i constrènyer buits i plens. Les obres datades entre 1959 i 1971 representades a l’exposició ens evoquen cossos informes i aixafats a base de grans replecs, regruixos tàctils lligats amb cordes com si fossin mòmies o detritus humans que al·ludeixen a la guerra i la mort. 

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close