A Oslo han desaparegut dues vegades litografies valuoses del pintor expressionista Edvard Munch: una confusió en un magatzem de DHL.
Oslo, una localització immillorable. Davant per davant del Parc del Castell Reial, en una mansió d’estil modernista, té la seu l’empresa de Pål Georg Gundersen. L’interior sembla un petit museu. A les parets hi ha quadres penjats, tots d’artistes noruecs. Gundersen, de 68 anys, que es va fer ric gràcies a negocis immobiliaris i hotelers, és un dels col·leccionistes d’art més coneguts del país.
Com a col·leccionista d’art, se sent estafat per l’empresa alemanya de correus Deutsche Post, o més aviat per una de les seves filials, que gestiona un magatzem d’art en un polígon industrial d’Oslo. Una zona on pel que sembla es poden perdre obres que valen milions.
El que descriu Gundersen, el que expliquen altres testimonis i el que es pot llegir als documents sembla una novel·la policíaca. Al centre de la qual hi ha tres obres del llegendari pintor expressionista noruec Edvard Munch.
Una d’elles va ser adquirida per Gundersen a començament del 2015: una litografia de la sèrie “Madonna”. El col·leccionista va fer emmarcar la delicada peça i la va fer guardar en un magatzem, on es conservava en un contenidor especial de fusta.
L’home estava orgullós de la compra, satisfet amb la decisió d’haver confiat el seu nou trofeu a una empresa filial de Deutsche Post, DHL Global Forwarding. També va fer emmagatzemar altres quadres sota custòdia d’aquella empresa. Perquè el seu magatzem d’art d’Oslo semblava que garantia una “seguretat absoluta”, com diu Gundersen. Els diaris noruecs l’anomenaven “Fort Knox”.
El que aquell amant de l’art no sabia és que havia comprat un objecte robat. La seva Madonna havia estat robada durant els mesos previs a la compra; i precisament del mateix magatzem on ara la feia guardar. L’havien extret del contenidor d’un altre col·leccionista noruec. Es tractava de Nicolai Tangen, un gestor de fons d’inversió d’alt risc que viu a Londres.
El fet que l’obra havia estat robada ho van descobrir els treballadors de DHL l’any passat. A més, aviat van suposar que el quadre podia estar en possessió –i en un contenidor de fusta– de Gundersen. Van obrir el contenidor, van agafar l’obra, la van sotmetre a comprovació i es van ocupar que el propietari original, Tangen, la recuperés.
A Gundersen, però, no li van preguntar si hi estava d’acord ni va rebre tampoc cap indemnització. Adquirir una obra de la mateixa qualitat actualment costaria com a mínim un milió d’euros, diu el col·leccionista. Per això ha posat una denúncia i al març començarà el procés judicial a Oslo: Gundersen contra la filial noruega de DHL Global Forwarding.
Als anys setanta Gundersen va estudiar uns quants semestres al Berlín occidental; va guanyar la seva primera fortuna important cotxes alemanys de Berlín i Hamburg cap a Noruega.
Gundersen troba que el comportament d’aquesta empresa alemanya és “estrany” i “indignant”. No s’ha d’oblidar, diu, que en aquest mateix magatzem d’art també s’han perdut dos Munchs més d’altres propietaris.
El seu advocat proposa l’acusació de malversació contra un o més treballadors de DHL en el cas de la Madonna. Qui, si no –segons l’escrit d’acusació–, hauria tingut accés a les obres?
A la col·lecció de Gundersen ja hi havia moltes litografies de Munch, i també diverses versions de la Madonna, quan el 2015 un comerciant li’n va oferir un altre exemplar. Un que no podia ser al mercat.
El títol de l’obra, en certa manera, també porta a confusió: la dona, de cabells llargs i despullada, no sembla devota, sinó tremendament seductora. Està envoltada per tres costats per una vora on semblen nedar espermatozous i en un racó hi ha un fetus. Aquesta santa eròtica és una de les representacions més provocadores de Munch i per això, entre altres aspectes, és especialment cobejada pels col·leccionistes.
L’artista va inventar aquest motiu als anys noranta del segle XIX, quan vivia a Berlín, i el va reprendre diversos cops. A més de pintures, va crear una gran quantitat de litografies. El 1902 també va reproduir en color la seva Madonna amb estil de femme fatale. No se sap quantes reproduccions se’n van fer.
Una de les còpies en color va ser oferta a Gundersen. I li va semblar més brillant que l’exemplar quasi idèntic de la seva col·lecció. La intensitat del color, el delicat paper del Japó, l’estat de conservació, tot el va entusiasmar. Va comprar l’obra per uns 780.000 euros i es va desprendre de la còpia menys reeixida.
A la Madonna més bonica li va fer posar el marc de la seva predecessora i la va fer emmagatzemar al contenidor de DHL.
L’edifici on està allotjat el magatzem recorda una mica a una casa de mobles. Des de fora no hi ha cap pista que faci referència a DHL. Però el logotip de l’empresa llueix a la dessuadora d’un treballador que ens obre la porta i que rebutja la petició de l’assessor artístic de Gundersen de visitar les instal·lacions juntament amb una periodista de Der Spiegel. Durant molt temps Gundersen havia fet guardar les seves obres en un altre magatzem on el responsable de la conservació de les peces és el germà de l’home que ens nega l’entrada al magatzem de DHL. El món és un mocador, a Oslo.
I, per altra banda, hi ha les dues altres obres que van desaparèixer a Oslo del magatzem especial de DHL. Dues litografies més de Munch. De tota manera, aquestes encara no s’han trobat a dia d’avui.
Una porta per títol El nen malalt. DHL va adonar-se del robatori a començament del 2015, però l’empresa a què pertanyia l’obra no en va ser informada fins al 2017. L’obra almenys estava assegurada pel seu propietari i sembla que l’asseguradora li va abonar una quantitat per la pèrdua.
L’altra obra es diu La mort a l’hospital. A la primavera del 2017 el propietari –aleshores al caire de la mort per una malaltia– va posar-se en contacte amb DHL perquè volia veure un cop més les seves obres d’art. Aquella trista obra, entre altres, li havia de ser enviada al seu domicili. Però havia desaparegut del magatzem.
La vídua de l’home ens escriu per correu electrònic dient que aquella situació li va semblar “torbadora”.
La història de Gundersen va tornar a fer un gir decisiu a començament del 2019. Aleshores la Madonna de Tangen, el gestor de fons, ja no es trobava al dipòsit. De fet, hauria d’haver estat en un contenidor amb tres obres més. Però el contenidor havia estat obert secretament i aquella peça, la més valuosa, no hi era.
Els treballadors de DHL van repassar les seves llistes, van adonar-se que Gundersen també tenia guardada allà una “Madonna vermella” i que ell havia intercanviat una versió per l’altra. Per compte propi van agafar l’obra i van demanar l’opinió a una experta del Museu Munch d’Oslo. Quan a DHL tothom va estar segur que es tractava de la peça que li faltava a Tangen, el col·leccionista la va poder anar a recollir.
Gundersen diu que es tracta d’un incompliment contractual. Al capdavall, ell pagava a DHL perquè custodiessin les seves possessions, no perquè les entreguessin a algú altre. I recalca que en el seu moment va comprar l’obra de bona fe. La reproducció no apareixia com a robada en cap base de dades. Com pot ser? Duran anys el propietari real, Tangen, no va saber que ja no la tenia.
Tangen tampoc no té bones paraules per a DHL. Això es dedueix d’un mail que va enviar a l’empresa i al seu advocat. Segons el text, a final del 2019 l’empresa va fer córrer el rumor que ell, Tangen, potser mai no havia fet emmagatzemar una Madonna. A ell aquella conducta li va semblar “mancada de seriositat”, “no ètica” i “immoral”. En posar-s’hi en contacte Der Spiegel, Tangen no s’ha volgut expressar sobre la qüestió i ha dit ell no hi pot fer res, que tot plegat és un assumpte entre Gundersen i DHL.
Queda la pregunta de com va accedir Gundersen a la Madonna. I si quan la va comprar hauria hagut de ser més desconfiat. És possible que els advocats rivals afirmin exactament això. L’argument serà si hi va haver més bona fe o menys.
Potser adduiran que Gundersen va ensenyar l’obra a l’assessor artístic i coneixedor de Munch Morten Zondag. I que ell va ser qui dos anys abans havia comprat la mateixa Madonna en una casa de subhastes d’Oslo en nom de Tangen. Com dèiem, a Noruega el món és un mocador.
Zondag diu que ell no podia saber que es tractava de la mateixa obra. El 2013 va executar una oferta en nom de Tangen i diu que amb aquella acció li volia fer un favor, però que no va analitzar l’obra.
DHL potser també s’esforçarà per donar una mala imatge de qui va subministrar l’obra a Gundersen. Al cap i a la fi, va comprar l’obra a un comerciant que es considera un personatge més aviat ambigu. En informacions periodístiques es fa referència, a més de connexions amb importants col·leccionistes, a contactes amb entorns criminals. Això, però, el 1994 probablement va permetre a aquest marxant d’art ajudar a trobar la pista d’una pintura de Munch robada del Museu Nacional d’Oslo.
Aquest comerciant insisteix que no en sospitava res, que va oferir a Gundersen la Madonna per encàrrec d’un marxant aficionat que al seu torn diu que l’havia obtingut d’un antiquari. De tota manera, en una trucada també esmenta que va ser durant molts anys client de DHL. Al magatzem d’Oslo, assenyala, ningú pot entrar-hi tranquil·lament i obrir un contenidor; ha de ser cosa, doncs, d’algú de dins.
Què hi diu, però, Deutsche Post, una gran empresa amb més de 60.000 milions d’euros de facturació? En resposta a Der Spiegel, un dels portaveus de l’empresa diu succintament: “Els casos que vostè descriu són objecte d’investigacions policials vinculades a un procés judicial pendent. Per aquest motiu no ens podem expressar sobre l’assumpte”.
Noruega no té gaires estrelles mundials de l’art, però Munch n’és una. Amb ell els molts nous col·leccionistes del país no creuen haver fet una mala tria.
Algun lladre va pensar el mateix.
Autor: Ulrike Knöfel
Traductor: Arnau Figueras
