Arts visuals / Exposicions

Robert Mappelthorpe, un clàssic de la llum i la foscor

Robert Mappelthorpe (1946-1989) és un dels fotògrafs més influents de finals del segle XX però el cert és no ho és per ser un gran innovador de la tècnica fotogràfica sinó per l’estranya fascinació que ens provoquen les seves imatges. Les fotografies de Mappelthorpe es mouen en els límits de la bellesa extremadament sensible, l’erotisme sense concessions i l’equilibri entre la llum i la foscor. La galeria Senda torna a portar l’obra de Mappelthorpe a Barcelona, en la quarta mostra que li dedica al gran fotògraf nord-americà.

Robert Mappelthorpe. Hunted Obsession
Galeria Senda
Barcelona
Fins al 11 de novembre de 2023

“Robert Michael Mappelthorpe va néixer un dilluns, el 4 de novembre de 1946. Criat a Floral Park, Long Island, el tercer de sis fills, va ser un nen entremaliat, la despreocupada joventut del qual va estar tenyida d’una exquisida fascinació per la bellesa. Els seus ulls tendres captaven tots els jocs de llums, el centelleig d’una joia, els sumptuosos ornaments d’un altar, el llustre d’un saxofon daurat o un camp d’estrelles blaves. Era refinat, tímid i meticulós. Tenia, fins i tot de ben petit, una passió innata i ganes d’apassionar”.

Amb aquest curt paràgraf és com la cantant i escriptora Patti Smith presenta a Robert Mappelthorpe en l’imprescindible llibre autobiogràfic Uns marrecs, en el qual relata els seus anys d’amor, amistat i convivència amb el fotògraf a finals dels anys 60 i principis dels 70 a Nova York. La narració és de fet un viatge iniciàtic, amb l’escenari d’una ciutat vibrant i difícil, de dos joves de gran talent i immensament creatius a la recerca del seu camí i del seu llenguatge artístic propi. Ambiciós, obstinat i seductor, Mappelthorpe, que s’havia format en belles arts, gràcies a una càmera polaroid que li va regalar una amiga va acabar dedicant-se a la fotografia, passant en pocs anys de moure’s només en ambients undergrounds i sense tenir ni un cèntim, a ser un fotògraf cotitzat i cobejat per famosos i l’alta societat.

L’obra de Mappelthorpe o meravellava per la seva bellesa, no exempta de mostrar-se inquietant en alguns moments, o simplement escandalitzava a les ments ben pensants per la seva alta càrrega eròtica i per aproximar al mainstream els ambients ocults sadomasoquistes. El fotògraf tenia la curiosa habilitat de captar escenes que en qualsevol altre context serien considerades pornografia dura però el punt de vista que adoptava tenia la virtut de convertir en còmplice a l’espectador i això les exonerava del voyeurisme insà.

Patti Smith (1978) © Robert Mapplethorpe Foundation

I és que Mapplethorpe es col·loca darrere la càmera amb la mateixa actitud quan té al davant un bonic pom de flors que uns genitals masculins. És just el que diu Patti Smith, que tant el va conèixer i entendre, en la presentació del personatge en el seu llibre. Era refinat i meticulós i això el reflecteix en el joc entre llum i obra del seu fi blanc i negre, la brillantor dels objectes i de les pells, les obertures, els ulls extremadament oberts o tancats dels retratats o la importància que dona a les mans, els braços i les cames, fruit de la seva admiració i coneixement de l’escultura clàssica. Mappelthorpe aspirava, de fet, a esculpir amb la càmera fotogràfica.

Tot aquesta manera de fer, marca de la casa, es pot comprovar perfectament en l’exposició que ara presenta la galeria Senda, que ha comptat amb la col·laboració de la fundació del fotògraf a Nova York. En la mostra es pot veure també com Mappelthorpe porta al seu territori i al límit els gèneres clàssics de la pintura de la natura morta -amb les flors com a protagonistes-, el nu i el retrat. Hi ha només una excepció inaudita: una fotografia nocturna d’uns vaixells amarrats, que podríem considerar la mínima aportació de Mappelthorpe al gènere de les marines. En canvi, les dues imatges d’escultures al carrer presents a la mostra són més aviat una transposició en marbre del seus retrats i nus.

Carolina Herrera (1979) © Robert Mapplethorpe Foundation

L’exposició és un petit repàs, doncs, per l’essència de Mappelthorpe. Els retrats, siguin per encàrrec o no, ens interpel·len i en el cas de personatges tan carismàtics com el músic David Byrne, l’escultora Louise Nevelson, la cantant Grace Jones vestida i pintada com una deessa aborigen per l’artista Keith Haring, la cantant de Blondie, Debbie Harry, que mira desafiant a la càmera, és a dir a Mappelthorpe, o la dissenyadora Carolina Herrera, en donen ganes de viatjar en el temps i l’espai per ser present en aquelles sessions fotogràfiques.

En altres retrats, Mappelthorpe capta la perfecció de les musculatures de models que van ser autèntics muses per al fotògraf, sobretot Ken Moody, a qui retrata com si la seva pell perfecte fos de bronze, o Lisa Lyon, la primera dona que va ser campiona mundial de culturisme, a finals dels anys 70, i que precisament acaba de morir fa només unes setmanes. Extraordinària és també la fotografia de primer pla de les natges enfundades en malles del ballarí Peter Reed, una imatge datada el 1980, que es va utilitzar vint anys després per a la portada dels disc Night Work de la banda Scissor  Sisters i que va ser objecte de censura a les xarxes socials.

Frank Diaz (1980) © Robert Mapplethorpe Foundation

A més de la seva admiració pels gèneres clàssics, l’obra de Mappelthorpe seria molt diferent sense l’influència de la fotografia surrealista, com es percep en alguns retrats com el de Ken Moody agafant una orquídia o el de Patti Smith amb els ulls embenats  o el seu gust per la fragmentació anatòmica com el cèlebre autoretrat que només mostra el seu braç.

Malgrat que ja han passat més de tres dècades des de la seva mort, les fotografies de Mappelthorpe emanen una certa fragància de la Nova York del anys 80 que els hi aporta un encant nostàlgic, però a la vegada són ja autèntiques obres clàssiques de l’art del segle XX.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close