Arts visuals

Roc Isern i la seva fotografia d’arquitectura

Al darrer número de la revista “Barcelona Metròpolis” –el 129, del gener del present 2024- s’hi encarten, com ja s’ha fet altres vegades, tota una suite unitària de fotografies creatives que formen un conjunt que no “il·lustra” literalment cap article concret de la revista, però sí que es remet al tema central de la publicació, que és la ciutat de Barcelona. Ve a ser com una exposició individual d’un fotògraf que en lloc de produir-se a una galeria d’art es substancia a les pàgines, prou ben estampades, d’una publicació periòdica.

Són setze fotos d’edificis i carrers barcelonins –bé que en un cas és de l’Hospitalet de Llobregat, gran ciutat que de facto fa conurbació amb Barcelona-, i si la majoria es tracta de construccions més o menys recents, també hi trobem admirables, però gens estranyes, versions d’edificis modernistes i en un cas d’un carrer de la Barceloneta.

El seu autor és Roc Isern (Barcelona, 1973), a qui no tenia el gust de conèixer i que es veu que és molt actiu a Instagram, cosa que a mi se m’havia escapat pel fet de no estar donat d’alta en aquesta xarxa social. El temps dóna pel que dóna, què hi farem!

Són fotos impressionants en la seva aparent senzillesa que en realitat amaga una feina prèvia de preparació molt acurada. Demostren que amb una objectivitat total, sense artificis, però sí amb una acurada i silenciosa gestió de la llum, un fotògraf pot trobar una expressivitat enorme i esdevenir un artista indiscutible. Ell afronta els seus temes amb un rerefons geomètric constant, que tanmateix resulta enormement creatiu. Pot “retratar” les cases triades amb total frontalitat, però també amb visió diagonal o bé en contrapicats espectaculars. Fins i tot, en l’esmentada foto de la Barceloneta –carrer De Meer- juga amb el reflex sobre un gran toll d’aigua de tota la visió perfectament simètrica del carrer, de manera que invertint la foto trobarem el mateix conjunt reproduït en un efecte mirall pràcticament idèntic, on lògicament el vianant que camina cap a l’espectador a la dreta de la composició –únic element que trenca la simetria de la imatge-, en la inversió hi camina a l’esquerra, és clar.

Carrer de Meer, a la Barceloneta

Gairebé sempre hi sol haver l’accent de la figura humana en un escenari aclaparadorament arquitectònic, i el més habitual és tanmateix que aquesta figura en lloc de trencar la simetria, com en el cas del carrer De Meer, l’accentuï. En la fotografia de l’Hospitalet –plaça d’Europa- l’element no arquitectònic és un avió, que passa just pel mig de la composició, en la intersecció de la vertical de la paret que en el contrapicat fuga cap al cel, amb la llenca horitzontal d’aquest cel que s’hi creua amb total perfecció: aquell avió situat al bell mig de la imatge fotogràfica, i que vull creure que és real i no afegit amb fotoshop, adquireix una dimensió gairebé diria que filosòfica.

Isern també extreu una plasticitat sorprenent dels edificis modernistes, com ara de la casa Brias de la Gran Via de les Corts Catalanes, del 1903, un edifici obra de l’argentí Julián Garcia Núñez –deixeble de Domènech i Montaner- ben poc reivindicat fins ara malgrat ser una obra ben remarcable. La frontalitat absoluta de la foto d’aquesta casa lluny d’esdevenir un document gràfic anodí o simplement reproductiu constitueix una nova expressió artística en sí mateixa. I el mateix podríem dir del petit edifici entre mitgeres del carrer de Pàdua, que és obra de Jeroni Granell i Manresa, també de l’any 1903, com consta en un esgrafiat de la façana, ben visible a la fotografia. El nom dels arquitectes dels edificis que fotografia Isern ell no el posa, els afegeixo jo, perquè l’obra artística de gran envergadura que son aquestes fotos de fet resulten una gran creació en col·laboració fotògraf-arquitecte, malgrat que en aquests darrers exemples es tracti de “col·laboracions” entre creadors separats per més d’un segle de distància.

Casa de Jeroni Granell Manresa, del carrer de Pàdua

Tot el que es pugui dir per escrit d’aquest conjunt tanmateix serà patètic, ja que tan sols és una pobra descripció literària d’una realitat contundent que només es pot expressar per via visual. I aquesta és la grandesa de les arts plàstiques, que constitueixen un llenguatge propi intraduïble, cosa de la que te n’adones especialment quan intentes explicar-lo amb paraules.

Les fotografies d’Isern ara “exposades” a la revista dirigida per Milagros Pérez Oliva son majoritàriament exteriors, però en l’interior de la part nova de la casa Vicens, que clou la sèrie, la creativitat, l’equilibri i la cura extrema en la composició de la foto es tan reeixida com en els exteriors, i a més el fotògraf s’hi permet incloure, pujant l’escala, molt discretament, un personatge masculí fosc i amb barret que remet a l’imaginari de la pintura surrealista de Magritte.

Si busquem a Roc Isern per les xarxes veurem molts més exemples d’aquest tipus de fotografia arquitectònica que fa, de Barcelona i d’altres indrets de món, que contràriament al que sol passar en la fotografia d’arquitectura feta amb creativitat artística, resulta cent per cent apta també per il·lustrar l’obra dels arquitectes que el fotògraf pren com a temes. Es tracta doncs d’una simbiosi total de fotografia de màxim nivell artístic, que pot alhora servir totalment per acompanyar un estudi sobre arquitectura. Aquesta simetria funcional, potser no és buscada pel fotògraf artista, però sigui com sigui  existeix, i no és gaire freqüent.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close