L’escultura és aquella gran desconeguda. Deia Barnett Newmann que l’escultura és allò amb què topem quan ens distanciem per veure una pintura. Què té l’escultura de muda, cega i sorda, que encara ens pot atraure en un moment que l’art s’ha convertit en quelcom numèric i narratiu en l’era de la informació?
Veure una exposició de dos gegants de l’escultura al tombant del segle XIX al XX com Rodin i Maillol, “cara a cara”, al Museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà que encara segueix formulant preguntes entorn de l’home, la vida, la mort, el sexe, el passat i el present, no deixa de ser un punt de reflexió estimulant sobre la presència de l’home sobre la terra.
Rodin/ Maillol, face à face
Comissari: Àlex Susanna
Museu Hyacinthe Rigaud
21, rue Mailly
Perpinyà
Fins al 3 de novembre
Les afinitats electives entre ambdós escultors es fixen estèticament per diferències més que per similituds i, malgrat la distància generacional de vint anys que els separen, l’admiració és mútua i l’amistat personal confirma un interès per una disciplina vinculada inicialment a la comanda pública que ells aconsegueixen que tingui un valor per si mateixa, una prova més de la seva modernitat.
Auguste Rodin (París, 1840-Meudon, 1917) i Aristides Maillol ( Banyuls de la Marenda, 1861-1944) es van conèixer a l’entorn de 1902 per mitjà del marxant Ambroise Vollard. Rodin ja havia fet una gran retrospectiva al pavelló de la plaça d’Alma el 1900, que el situava darrere les grans antològiques de Courbet i Manet. Poc després, Rodin comprava a Maillol l’escultura d’una petita banyista i el promovia per a la comanda del monument a Zola, que ell es negava a fer. A partir de 1904, la relació directa entre ambdós escultors es consolida. L’aposta de crítics com Octave Mirbeau o de col·leccionistes com el comte de Kessler acaben de creuar la relació entre els dos artistes i encara avui les memòries de Henry Kessler al llibre Journal. Regards sur l’art et les artistes contemporains, 1889-1937, publicada en fragments al final del catàleg aporten llum a la lectura que l’exposició planteja dels dos artistes.
Podria semblar que el fet d’ajuntar la personalitat del parisenc Rodin amb Maillol, l’escultor de Banyuls i la Catalunya Nord, és per ajudar a aquest últim. Res més lluny de la realitat, perquè els dos artistes fan una defensa aferrissada de l’escultura com a disciplina que sintetitza la relació més humana del cos amb la matèria i l’existència. Ho explica perfectament l’obra La Terre, grand modèle (1896) de Rodin, present a l’exposició.
Rodin trenca amb l’academicisme i mesura les pulsions humanes, entre Eros i Thánatos, una escultura flamígera, que parla de la desesperació de l’home modern, de l’angoixa, de la nerviositat dels temps moderns, amb una pàtina romàntica de rerefons i l’explosió d’un món psíquic, que troba en l’amor físic una compensació real. Le Baiser (1895) seria una expressió d’aquest fet, però també altres escultures que mostren dones damnades per l’amor lèsbic. L’allunyament del model fred acadèmic i l’acostament de Rodin al model natural crea una relació directa entre art i vida, a voltes conflictiva en les seves comandes perquè es creu que el seu naturalisme es trampós, resultat de motlles extrets del natural.
Rodin s’acosta més a la nerviositat vienesa, a Egon Schiele i a Gustav Klimt, a les obres inacabades de Miquel Àngel, a aquella frase d’Hugo von Hofmannsthal a les cartes a Lord Chandos, quan diu: “El que és modern consisteix en mobles vells i noves nerviositats”. Una de les seves obres inacabades més famoses és Iris. messagère des dieux (1890), un cos femení sense cap que alça una cama enlaire mostrant el sexe obert, una obra que va inspirar sens dubte l’ Étant donné (1946-1966) de Marcel Duchamp i que té un precedent immediat en L’origine du monde (1866), de Gustave Courbet, si bé en Rodin el moviment latent en l’interior del cos marcarà el flux de la vida que vol exterioritzar.
Àlex Susanna, comissari de la mostra, compara en el seu assaig al catàleg dues obres de Rodin i Maillol, La porte de l’Enfer , encàrrec que el primer rep el 1879 i Mediterranée (1905) del segon. Representen dues maneres de fer a l’extrem l’una de l’altra. Ens recorda que per a Rodin l’escultura és poesia, però també que Rodin considera Dante no solament un poeta visionari, sinó també un escultor. Però que té Maillol de rellevant? També és un antiacadèmic, que trenca amb l’impressionisme de Rodin i aposta pel pes de la gravetat, el silenci i la immanència. Com diu André Gide, l’escultura de Maillol “és bella, no significa res; és una obra silenciosa”, que no respon a res més que a “la manifestació de la bellesa”. Un altre crític rellevant, Carl Einstein, anota: “La importància històrica de Maillol […] resideix en la clarificació de la plasticitat, en la seva separació de l’impressionisme pictòric. Maillol retorna vers els corrents més antics i medita les exigències més pures de la tradició plàstica, evitant els efectes de l’escriptura pictòrica i les complicacions d’estil tardà, que resulten tots dos d’una barreja de pintura i escultura”. Maillol fa una relectura heterodoxa de la tradició hel·lènica, el que es veu molt bé a l’obra Torse du boxeur (1930), model de kuros grec del segle XX.
Malgrat l’oposició estètica entre ambdós escultors, a vegades coincideixen, no solament en l’interès pels models femenins, sinó també en el naturalisme dels models masculins, com per exemple a L’Âge d’airain (1903-1904) de Rodin, en què pren com a model el soldat Augusste Neyt, mentre Maillol pren el corredor Gaston Colin per a Le Cycliste (1907). L’exposició també compara el treball del tors en ambdós artistes, que marca la fragmentació i desarticulació del cos en l’escultura en un moment donat. D’altra banda, dedica un apartat a l’estatuària publica i als conjunts escultòrics, com Les Nymphes de la prairie (1930-1937), de Maillol, i Les Trois Ombres (1902), en què Rodin repeteix la mateixa figura.
Un complement impagable són les fotografies que el galerista i fotògraf Eugène Drouet (1867-1916) va fer dels tallers dels dos escultors, models inclosos. Tot el que és expansió, foc, expressió i angoixa expressada en gest i moviment flamíger en l’escultura de Rodin és concentració, silenci, gravetat, immanència, un retorn a l’arqueologia mediterrània, al silenci de la pedra, al primitivisme hel·lènic i al que perviu malgrat el pas del temps.
Rodin i Maillol, dos escultors, però també dos poetes, que cerquen la modernitat des de costats oposats. Si Rodin, amb La porte de l’Enfer expressa la nerviositat moderna en un relleu que marca el pas de l’ impressionisme pictòric en l’escultura, Maillol expressa amb Mediterranée (1905) la malenconia per un passat dins d’un cub imaginari perfecte. Dues posicions que parlen simbòlicament del buit (Rodin), per l’expressió de l’ interior de l’esperit humà: sentit de pèrdua, i del ple (Maillol), per l’ acumulació de la tradició escultòrica com a metàfora de l’existència humana sedimentada al llarg del temps. Ambdós afirmen amb l’escultura l’autonomia i solitud alhora de l’home modern.
