Rosana Antolí (Alcoi, 1981) pren el pinzell al taller de son pare Manolo Antolí (1953). Com una enamorada, sent l’emoció del jove artista al començament i gaudix dels goigs i patiments del món de les arts. Aviat, l’inert del dibuix la constreny. Temps i moviment manquen en eixe instant congelat que ella ha triat. Encara més, ella vol vore que el receptor és influït i influïx en l’obra d’art. Ella vol una narració.
Procura defugir la pintura estàtica a l’ús. Dibuixa a tinta The First Dinner (2012) i hi projecta una mà que es meneja però això no és prou. No hi ha narració, els assistents no reaccionen… Es decidix a investigar. Vol progressar artísticament.
Ella es rumia el «jo» com a derivat del «nosaltres». Té la voluntat de cedir un lloc al grup de treball i s’endinsa en la pintura performativa. Revisita les obres del nouveau réaliste Yves Klein (1928 – 1962) a Londres. Ell havia estat dels primers a fer pintura performativa, com ara Anthropométrie de l’Époque Bleue (1960). Rosana fa una lectura feminista i realitza Yves Klein Reply (2015). En Klein hi manca la llibertat: ell havia dit a les models què havien de fer. Ella preferix que siguen les persones les qui decidixen què fer. Per exemple, en My Animal Print (2012), l’única condició que té la ballarina és que no pot eixir-se’n del cercle. Quan balla, deixa les seues petjades a l’interior pel pigment negre que duu als peus. Involuntàriament, la ballarina acaba per eixir-se’n. Rosana vol anar més lluny.
En la recerca de la interacció amb el receptor, Rosana ix de les galeries i acudix a l’espai públic. Emocionalment activista, es fa avant amb l’artista argentina Noesasí. Duen a terme la performance No ha lugar: 30000. La imposibilidad de borrar la memoria (2014), un homenatge als 30000 desapareguts durant la tirania que colpeja l’Argentina entre 1976 i 1983. Durant 48 hores, conviden els vianants a contar i numerar les pedres una a una. Pedra que conten, pedra que llancen al riu Suquia de la Còrdoba argentina. Així feren amb els cossos dels 30000 desapareguts en el seu moment, llançar-los al riu al llarg dels 8 anys de terror. La finalitat és prendre consciència del número 30000 i comprovar com repercutix l’esdeveniment ideat per Rosana i Noesasí. El nivell de l’aigua creix 2 cm, les pedres numerades fan el seu recorregut i, de quan en quan, algú les retroba. L’obra és més que un moment d’evasió.
On comença l’obra i quan acaba? Participem en ella els qui la visitem? Hi influïx la nostra predisposició? L’artista alcoiana s’ho planteja en l’exposició Quan les línies són temps (2015 – 2016) a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona. En Rosana, podem considerar l’obra d’art com un esdeveniment espai-temporal. Apareix al món, en la realitat, subjecta als antecedents i a l’esdevindre. Repercutix en cadascun de nosaltres d’alguna manera. Podem pensar que l’obra d’art no és un mer parèntesi en la vida real. Tanmateix, hi ha una altra qüestió més profunda que ocupa Rosana amb un interés especial: el continuu moviment que falla en els humans, l’eternitat. La tensió de l’instant abans de sucumbir atrau l’alcoiana. Hi ha qui diu que pesa: 21 grams (2003). Rosana es planteja repetir o allargar contínuament eixe instant per tal d’evitar la caiguda, la destinació fatal.
Un bon dia, Rosana troba al Mediterrani el seu talismà: la medusa Turritopsis dohrnii, la medusa immortal. És l’ésser viu que té el loop, la repetició infinita, l’etern bucle. Com que l’animal no té òrgans, només poden estudiar-lo pels seus moviments, un aspecte força relacionat amb la pràctica artística de Rosana Antolí. De fet, en 2016, enceta un projecte que conjuga amb el seu esperit nòmada: arreplega els gestos més habituals de cada indret que visita. Vol desemmascarar la coreografia de cada societat. Per mostrar aquest tret d’identitat cultural, l’artista considera que ha de descontextualitzar cadascun dels gestos. Ens convida a reflexionar-hi perquè resulten absurds.
La medusa la inspira. Realitza l’exposició Una edad de oro: pulso, pálpito, deriva (2020) al CentroCentro de Madrid. Un manifest post humanista (2019) acompanya la criatura: els humans hauríem d’adoptar la forma de viure, el fluir, de la medusa quan el mar s’ho engula tot? Rosana es preocupa per l’ecologia. Una veu més se suma a l’eco-crítica que ara alça el vol a les nostres terres.
Rosana pretén una obra en moviment amb una voluntat d’eternitat. Per tal d’aconseguir-ho, investiga i barreja dibuix, pintura, escultura, performance, vídeo, dansa, música i espai fins ara. A més a més, Rosana té una vocació activista. A través de l’art, ens convida a reflexionar sobre el nostre mode de vida i a reaccionar. Tot ho conjumina tal i com consta en el seu manifest a propòsit de Whale Harmonies (2017).
En un temps, traurà una nova publicació. La primera fou la novel·la gràfica Pareidolia (2014). El record de la terra (2021) és un dels seus últims treballs. El trobem a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. L’aire travessa una escultura d’acer plantada sobre la terra de les 33 comarques valencianes. Simbolitza l’aire que necessitaren les víctimes del coronavirus.
Rosana Antolí és una de les artistes valencianes més internacionals. Ha estudiat Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i un màster en performance i escultura al Royal College of Art. Entre els seus referents trobem Francisco de Goya (1746 – 1828), pels dibuixos, els gravats i la crítica social; el poeta Stéphane Mallarmé (1842 – 1998), del qual destaca Un coup de dés jamais n’abolira le hasard (1897), precursor de les avantguardes poètiques del segle XX; i Joseph Beuys (1921 – 1986), un dels fundadors del moviment Fluxus, força consonant amb les maneres de Rosana.
Tot plegat, me’n vaig recordar de Frenhofer, el personatge del clàssic L’obra mestra inconeguda (1831) d’Honoré de Balzac (1799 – 1850). Ell volia pintar una cosa que no es podia, la vida, la creació perfecta. Rosana vol anar a la idea directament, al continuum, al dinamisme. Vol plasmar amb alguna substància això que tant la preocupa: temps, moviment, eternitat… I em vaig dir: «A la recerca de l’hàlit diví».
