El Museu d’Art de Girona acull des del passat 23 de novembre una important exposició dedicada a l’artista Roser Bru, «Superar la distància», amb la qual es tracta de difondre la trajectòria d’una figura penalitzada tot just pels molts quilòmetres que va haver de posar amb Catalunya a causa del seu exili a Xile. Una artista que, malgrat alguns reconeixements i tindre una certa obra a Catalunya i l’Estat espanyol, és bastant desconeguda per al gran públic.
Roser Bru. Superar la distància
Comissaris: Inés Ortega-Márquez i Àlex Mitrani
Museu d’Art de Girona
Fins el 30 de març de 2025
Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona, explicava en una taula rodona de presentació de la mostra aquell oblit a què fa referència el títol de l’exposició, ideat per Àlex Mitrani, un dels co-comissaris de la mostra. «El títol ens va semblar genial, perquè Roser Bru va nàixer a Catalunya, però es va exiliar, es va quedar a viure a Xile. I va haver de superar aquesta distància geogràfica, però també conceptual i política. Ara estem superant un altra distància més greu, la de l’oblit». La directora explicava que quan algú preguntava sobre qui aniria la propera exposició i s’aclararia que sobre Roser Bru, la contestació solia ser: «Sobre qui?». Una ignorància ben simptomàtica.
L’equip del museu tenia present que de l’última exposició a Barcelona de Roser Bru (Barcelona, 1923 – Santiago de Xile, 2021), «Dues vides. Dos vidas», organitzada per la Generalitat en el Palau Moja, havien passat quasi dues dècades. I tot i algunes presències puntuals i a reconeixements com la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts del 2018, concedit per l’Estat espanyol, o la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya el 2020, el seu nom estava caient en l’oblit.
Institucions com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) o el Museu Reina Sofia han adquirit recentment obra de l’artista, però l’exposició monogràfica organitzada a Girona fa un pas més enllà per recuperar, revaloritzar i difondre aquesta figura, una de les artistes plàstiques més reconegudes a Xile, país que li va atorgar el 2015 el Premi Nacional. La mostra gironina ha comptat amb el suport de l’ambaixada xilena a Espanya i del Ministeri de Cultura del país andí. En total, es podran veure 82 peces triades de col·leccions públiques i privades.

Roser Bru era filla del diputat d’ERC Lluís Bru, empresonat arran de la proclamació per part de Lluís Companys de l’Estat Català, l’any 1934. El 1939, com tantes altres persones vinculades al govern republicà, Bru i la família hagueren de marxar a l’exili en l’emblemàtic vaixell Winnipeg, gestionat pel poeta xilè Pablo Neruda, la família del qual formaria part del cercle d’amistats de la jove Roser Bru. En aquell moment té 16 anys, amb una formació artística encara incipient, que ha d’obrir-se camí en un nou país, un nou entorn. Catalunya, amb tot, està present com a record i influència, especialment «per la llibertat dels grans traços del romànic català», del seu primitivisme, descobert a través d’una visita escolar al museu de Vic. L’informalisme català, a través d’Antoni Tàpies, de qui veu obra el 1958 a Barcelona, serà també una altra influència, modelada amb la formació pictòrica que rep en la Universitat de Xile.
En un text per a la mostra, Inés Ortega-Márquez, l’altra co-comissària, apunta unes altres influències, com el Renaixement italià, amb artistes com Giotto, Piero de la Francesca, de qui es fixa en el maneig de la perspectiva, o Botticelli, qui impressiona Roser Bru per la bellesa de les representacions femenines de la mitologia. La tècnica de Van Gogh, l’ús del color de Matisse o el primitivisme d’Henry Rousseau formen part també del còctel referencial.

Temàticament, l’artista queda marcada per la vivència de la guerra i l’exili: la lluita per la llibertat o la repressió de la dictadura franquista, la mateixa confrontació bèl·lica, amb el cèlebre dibuix del milicià abatut retratat per Robert Capa, són temàtiques que aborda intensament i que creua amb referències a Federico García Lorca o Miguel Hernández, poetes i icones de la repressió. Un llarg dolor que tornarà a visitar-la en el país que la va acollir. «La pre-mort és la doble circumstància de la meva vida que resona: infància catalana en la Barcelona de la República. Guerra Civil. Exili. Descobriment d’Amèrica, la diàspora lenta. Aprendre un altra terra -l’altra terra. Està la inesperada data del 1973 a Xile, allò viscut abans. El trencament, la pertinència», escriu en un llibre del 2002, Mujeres en las artes visuales latinoamericanas.
Vèncer la malenconia
Lluny de deixar-se vèncer per les circumstàncies, «Roser Bru va ser una artista que va treballar amb les distàncies, que va assumir-les i va mirar de reconciliar-les», apunta Àlex Mitrani en el seu text, titulat significativament «Superar la distància, vèncer la malenconia». I que deixa clar que «la relació de Bru amb Catalunya es va mantenir, malgrat l’exili i l’arrelament xilè, a través d’amistats, exposicions i altres col·laboracions culturals». Malgrat tot, denuncia Mitrani, Bru és absent de les «monografies generalistes de referència», tant catalanes com espanyoles. En tot cas, com s’ha dit adés, Bru també manté amb Catalunya una connexió estètica a través del romànic, el qual «representava una mena de primitivisme autòcton que va permetre renovar la figuració i dotar-la d’energia, profunditat dramàtica, misteri i gust popular», resumeix el comissari.
Amb tot i amb això, «Bru té, com a xilena, com a exiliada, com a dona i artista de caràcter, el seu propi ritme, la seva pròpia evolució», apunta Mitrani. I fa algunes precisions sobre la relació amb l’informalisme català, moviment amb el qual coincideix per les exposicions realitzades a Catalunya en la dècada del 1960. «Ara bé, es tractava d’un apogeu que estava a punt d’entrar en decadència per la seva pròpia saturació», adverteix Mitrani, qui també fa alguna puntualització pel que fa a la influència de Tàpies. «L’informalisme matèric és abstracte, mentre que Bru es va mantenir figurativa (…). Bru ens recorda més Jean Fautrier (l’autèntic pare de l’informalisme) que no pas Tàpies. O fins i tot sembla anticipar el Tàpies que, de mica en mica, reintroduiria parts del cos com a elements figuratius de l’obra».

Figuració que estaria present en una de les grans temàtiques de l’obra de Bru, la condició femenina. Des d’una mirada reivindicativa, com a rebel·lió i introspecció, on la dona apareix «con a tòtem, com a deessa, com a mare», anota Mitrani, on és visible la petjada i l’impacte de «les marededeus del romànic català, amb les quals es va retrobar en el viatge del 1958». Figures femenines «monumentals», independentment de la seva grandària, que el comissari posar en paral·lel ni menys ni menys que amb algunes de les primeres obres de Louise Bourgeois, entre altres. «Bru s’ha de situar, com a pionera i protagonista, en aquesta evolució soterrada que va ser la gestació d’una mirada de dona sobre la dona». Una mirada en què Frida Khalo és un dels referents principals.

Hi ha més aspectes rellevants que no caben en aquest article, com el seu humanisme, però el resum podria ser que, malgrat ser una figura indiscutible i reconeguda a Xile, la dimensió artística de Roser Bru, negligida a casa nostra, a causa de la distància que provoca l’oblit, mereixia ser posada de nou sota el focus. Una visió en perspectiva, extensiva, d’una dona que, com diu Mitrani en una conclusió reveladora, «va fusionar imatge, testimoniatge i denúncia en una proposta pictòrica que empra els recursos de l’avantguarda abstracta i l’experimentació comunicativa de les imatges figuratives emblemàtiques». I tan important com això: «Va ser culta i popular. Va ser tendra i vehement. Va ser una dona atrevida i exemplar que va connectar imaginaris i memòries. Va vèncer la malenconia».
