Mikhail Piotrovsky, director de l’Hermitage, d’acord amb Putin: “Tots som militaristes i imperialistes”
Sant Petersburg (Rússia). El mes de març passat, l’historiador d’art britànic Norman Rosenthal va publicar una carta oberta a “Il Giornale dell’Arte” dirigida a Mikhail Piotrovsky, director del Museu Estatal de l’Hermitage de Sant Petersburg, en què li pregava que “dimitís en protesta per la guerra cruel i il·legal que el president Putin (i no el poble rus) està lliurant a Ucraïna” (vegeu núm. 427, abr. 22, pàg. 21). La resposta és, a la pràctica, d’un tenor totalment diferent. Després de la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer, Piotrovsky va subratllar la importància dels “ponts” culturals i es va assegurar que els principals préstecs internacionals fossin tornats a Rússia per evitar-ne la confiscació. Va parlar de l’anul·lació de la cultura russa al món, però va evitar les referències directes a la guerra, fins i tot quan els museus associats i els partidaris internacionals van trencar relacions. Quatre mesos després, Piotrovsky, que gaudeix des de fa temps del favor del president Vladímir Putin, va començar a parlar de la guerra. En una entrevista publicada el 23 de juny a “Rossiyskaya Gazeta”, òrgan de premsa oficial del govern rus, va utilitzar la definició oficial de la invasió, “operació militar especial”. Piotrovsky va parlar de la importància d’exportar la cultura russa, una mica com la guerra a Ucraïna: “Les nostres recents exposicions a l’estranger són una forta ofensiva cultural. Una mena d’‘operació especial’, que a molts no els agrada. Però hi estem arribant. I no es pot permetre que ningú interfereixi en la nostra ofensiva”. Fent comparacions amb guerres del passat, tot seguit el director va explicar perquè els russos han de donar suport a l’actual guerra a Ucraïna: “Ara mateix el nostre país està fent una transició a una era diferent. Ens hem retirat i hem retrocedit, ara ja no ho farem més. Hi ha hagut un punt d’inflexió. I és clar que és el definitiu. Tot va començar el 2014 a Crimea”. Piotrovsky expressa aquesta transformació en termes d’èpoques, amb el seu museu és una illa d’estabilitat: “El nostre país està patint grans transformacions globals. I nosaltres, naturalment, en formem part. La nostra posició és la del treball diari normal i tranquil”. Piotrovsky va estar d’acord amb els dubtes expressats pel periodista de “Rossiyskaya Gazeta” sobre la posició pacifista. “Tots som militaristes i imperialistes”, va respondre rient. “En primer lloc, és el meu país i li he de donar suport. De vegades em repeteixo la fórmula xovinista: és el meu país, sigui quin sigui. Hi ha situacions en què està absolutament clar que un individu ha de fer costat del seu país. I a Occident entenen que és real el fet que estem amb Rússia. Quan hi ha un assumpte important sobre la taula, no hi ha altres opcions”. Piotrovsky va dir que ara entén el fervor patriòtic que va rebre la Primera Guerra Mundial el 1914 i el paper de la cultura, i va continuar establint paral·lelismes amb els retrats del poeta Aleksandr Puixkin de la guerra russoturca de 1828 – 1829: “Sempre he dit que el patriotisme a Rússia és el sentit de la pròpia dignitat històrica, el desig d’estar a l’altura de la història i de la missió del propi país. Sona com una cosa grandiosa, però entenem la missió històrica del nostre país. I la sensació que la història del món està canviant, i que nosaltres estem involucrats en aquesta transformació, és un element clau”. El director també va parlar d’algunes dificultats específiques en les relacions entre Rússia i l’Hermitage i la resta del món: “Tinc la sensació que la Unió Soviètica, amb els seus dictats ideològics, s’ha estès ara a Occident. Mai no vaig esperar llegir als diaris liberals occidentals: ‘L’Hermitage és un museu imperialista, que predica una ideologia imperialista, mantingueu-lo allunyat! No permeteu sota cap circumstància que l’Hermitage obri a Barcelona’”. Els intents d’obrir un museu a la ciutat espanyola havien trobat resistència molt abans de la invasió. Piotrovsky situa el desig d’Occident d’esborrar la cultura russa en la “cultura de la culpa i del penediment per la culpa” del moviment Black Lives Matter. “És bastant ridícul. Quant es pot penedir d’aquest terrible colonialisme sobre el qual les coses no estan gens clares? O per l’horrible tràfic d’esclaus, que després de tot no va començar a Europa sinó a l’Àfrica? I sembla que ells mateixos s’estaven començant a adonar que allò no tenia sortida quan, de sobte, va aparèixer Rússia. Així que, si us plau, ‘esborrem’ Rússia… Tot i que l’alegria amb què es van afanyar a condemnar-nos, esbocinar-nos i expulsar-nos, és un senyal que la nostra cultura és forta”. Piotrovsky va continuar criticant el grup Bizot (d’Irène Bizot, directora de la Réunion des musées nationaux, el 1992, en els orígens de l’associació que avui reuneix els directors dels principals museus d’art del món, del Louvre al Prado, del Metropolitan al British Museum – n. de l’e.), que va suspendre la seva afiliació i la d’altres directors de museus russos, qualificant-lo de gest ridícul, ja que ell era un dels membres fundadors i que l’objectiu del grup era fomentar l’intercanvi cultural, lliure d’influències polítiques. Segons Piotrovsky, la cultura russa és més europea que la d’altres països europeus com ara Noruega, per exemple, i va descriure les exposicions de gran èxit al seu país com una “ofensiva cultural” i, fins i tot, “una mena d’operació especial”.
Pel que fa a la garantia de devolució de la col·lecció Morozov de França, va dir que la Fondation Louis Vuitton de París (on es van exposar les obres fins al 3 d’abril – n. de l’e.) va demostrar ser “un soci molt millor que les institucions estatals”. Va dir que havia estat “apunyalat per l’esquena” per antics socis internacionals com “els Amics de l’Hermitage” que “van trencar sobtadament les relacions” i va agrair a la Fundació del Museu de l’Hermitage d’Israel la seva lleialtat: “Ara ho entenem tot. Hi ha persones que trenquen les relacions però ho pateixen i els sap greu. I després hi ha els que aprofiten alegrement l’oportunitat. Pel que sembla, només eren amics per qüestions polítiques. Ara tenim una “llista negra” de periodistes i polítics. I és molt important”. El mateix dia que es va publicar l’entrevista a Piotrovsky, l’Hermitage va anunciar a la seva pàgina web “una moratòria d’un any a les exposicions a Europa i als Estats Units”.
`CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.