Antoni Tàpies (Barcelona, 1923 – 2012) és un dels noms més destacats de l’art català del segle XX. Va esdevenir un dels màxims exponents de l’informalisme, creador del seu propi estil, amb una gran càrrega simbòlica i iconogràfica.
L’obra del pintor barceloní tingué una bona recepció per part dels diferents agents del món de l’art a escala nacional i internacional. Al llarg de la seva carrera va rebre premis i distincions de tota mena: premi Príncep d’Astúries, premi Velázquez de les Arts Plàstiques, la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya o l’atorgament, per part del rei Joan Carles, del marquesat de Tàpies. La seva presència en col·leccions públiques i privades és força notable, a més de comptar amb una de les millors fundacions artístiques del país.
Aquesta destacada presència en col·leccions públiques, no necessàriament museus, promoguda per encàrrecs, donacions o dacions, ha generat la proliferació d’espais d’ús polític, social, empresarial, institucional o, fins i tot, religiós batejats amb el cognom de l’artista.
La Sala de Reflexió de la Universitat Pompeu Fabra, al campus de la ciutadella de Barcelona, és una capella laica, situada dins d’un espai subterrani, dissenyat per l’artista i que a més d’una intervenció en l’espai mostra el Díptic de la campana i l’escultura Serp i plat, del 1991 i del 1996 respectivament. La intervenció va ser encarregada pel primer rector de la universitat, Enric Argullol, oberta l’any 1996. Tancada durant un llarg període, reobrí l’any 2018.
Annex a la Sala de Reflexió, que esdevé un veritable espai de silenci i recolliment dins del campus, s’hi troba l’Espai Tàpies, on resten exposades obres de l’artista i d’Antonio Saura, entre d’altres.
Una altra sala Tàpies, de les que hi ha a Barcelona, és la que trobem a la casa de la ciutat. Molt més modesta que l’espai de l’UPF, la sala del consistori barceloní també està presidida per un díptic de gran format, titulat Complement realitzat el 1999. Aquesta gran tècnica mixta sobre taula de fusta -2’5 x 6 m-, restà duran una llarga temporada en una sala de l’edifici del Fòrum de les Cultures. Temps més tard, fou traslladada a aquesta petita sala, avui condicionada com a sala de reunions, propera al Saló de Cent.
Fou en la sala Tàpies, on l’exconseller Quim Forn esperà sol i sota custòdia policial l’inici de la sessió de constitució del plenari barceloní el juny de l’any passat. Com a curiositat, la peça que presideix la sala Tàpies fou la portada del catàleg de l’exposició que dedicà el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid al pintor català l’any 2000.
A l’altre costat de la plaça sant Jaume, trobem una altra sala Tàpies. Situada en un dels angles del Palau de la Generalitat, amb façana als carrers de st. Sever i st. Honorat, aquesta estança acollí les reunions del consell de govern sota la mirada de Les Quatre Cròniques.
Conjunt de quatre plafons, encarregades pel govern Pujol a l’artista el 1990, per tal de completar el fons artístic de Palau. En ella s’hi representen, d’esquerra a dreta, la crònica del rei Jaume I, crònica de Bernat Desclot, la crònica de Ramon Muntaner i finalment la crònica de Pere el Cerimoniós. Sobre uns plafons de fusta, l’artista utilitzà una tècnica mixta per representat elements al·legòrics a les quatre cròniques.
L’any 2006, els quatre plafons foren traslladats al Saló Daurat –actualment sala de govern-, on actualment s’estan celebrant les reunions del consell executiu de govern de la Generalitat.
El gran fris de Tàpies, juntament amb la taula original del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana, han estat i son testimoni de les decisions polítiques més importants del país.
Tot i el trasllat del conjunt a una altra sala, encara avui en dia la sala Tàpies està presidida per una obra de l’artista. Molt més reduïda, al fons de l’espai trobem Llibertat i Justícia – Drets i Deures una de les 75 litografies realitzades a partir de l’original que Tàpies realitzà per la Fundació Garrigues l’any 2003.
Les Quatre Cròniques i Lliberta i Justícia – Drets i Deures conformen juntament amb Catalunya endavant la trilogia artística de Tàpies, situada a la seu del govern de Catalunya.
Malgrat que no compta amb una sala dedicada específicament al pintor, el Parlament de Catalunya també mostra una peça destacada d’Antoni Tàpies. Situat a la rotonda de la planta noble de l’edifici del Parlament, rau el llenç 7 de novembre. Homenatge la trobada clandestina de forces antifranquistes a l’església de Sant Agustí Nou, a Barcelona, per constituir l’Assemblea de Catalunya. L’obra, datada el 1971, fou una donació del mateix artista al Parlament l’any 2005.
Lluny de Barcelona, trobem una altra sala Tàpies. L’última de les estances batejades amb el nom del pintor que repassarem en aquest article la trobem dins del complex de la Moncloa, seu de la presidència del govern espanyol. Dins del centre de poder del govern central, en un complex de 16 edificis, unes 20 hectàrees i on treballen més de 2000 persones, hi resta una de les col·leccions d’art contemporani espanyol més importants –moltes d’elles procedents de dipòsits de col·leccions i museus estatals com el Reina Sofia, tot i que el Tàpies que dona nom a la sala és propietat del Ministerio de Defensa-.
La sala Tàpies madrilenya, la trobem dins de l’edifici del consell de ministres. Habitualment utilitzada per realitzar recepcions oficials, entrevistes amb altres mandataris, firmes del llibre d’honor o també fou l’escenari de la primera trobada de la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern Central.
Com la resta, fou batejada arran de l’ingrés a l’estança de dues grans obres d’Antoni Tàpies. A diferència de les seves homònimes catalanes, la madrilenya sala Tàpies acull obres d’altres artistes: Joan Miró, Esteban Vicente Pérez, Manolo Valdés…
El lligam d’un ideari polític del pintor i la seva obra és inseparable. Només cal recordar l’exposició “Antoni Tàpies. Biografia política” comissariada per Carles Guerra i realitzada entre el 2018 i 2019 a la Fundació Tàpies de Barcelona. També resulta un reconeixement important aquesta gran presència en institucions no cultural, però potser també reflexa la necessitat d’un teló de fons. La necessitat de crear un marc per l’activitat política.
Tàpies només és un exemple de les moltes relacions del poder –en tots els sentits- i l’art. Gràcies al seu propi llenguatge artístic, a la seva genialitat i també al reconeixement, com dèiem, nacional i internacional. El pintor barceloní ha transcendit les sales de museus i galeries per convertir-se en un símbol.
