La sala Parés, fundada l’any 1877, és considerada com la galeria d’art més antiga de l’Estat espanyol i una de les més antigues del món en actiu. De tota manera, els seus inicis es remunten més enllà, concretament de 1840 quan Joan Parés va obrir una tenda d’articles de belles arts on es venien marcs, làmines, gravats i òbviament materials per als artistes, al carrer Petritxol nº 3, o sigui en el mateix lloc on es troba encara la galeria. La primera exposició es va fer el 1877, ja sota la direcció del seu fill Joan Baptista Parés i Carbonell –se’l pot veure en un quadre pintat per Ramon Casas-, a la part de darrera de l’establiment anterior. Va ser una mostra en la que van participar artistes notables de l’època, com per exemple Lluís i Agustí Rigalt, Ramon Martí i Alsina, Modest Urgell –amb obres com Platja en barques-, Francesc Torrescassana i Joaquim Vayreda –amb l’oli L’estiu que es troba al MNAC-, entre altres.
“Salons” a Can Parés (1884-1930)
Comissari: Sergio Fuentes Milà
Sala Parés. Barcelona
Fins al 25 de febrer de 2020
El 1884 es produeix l’ampliació de la sala Parés i amb aquest motiu es va fer una exposició col·lectiva que va reunir 235 obres dels artistes més destacats de la galeria. Cal tenir en compte que en aquelles èpoques les exposicions estaven plenes de quadres, ja que es penjaven ben junts i un sobre l’altre, fet que feia difícil contemplar-los individualment. En aquells anys seguia sent un dels espais privats en l’àmbit expositiu més gran i lluminós que hi havia a Europa.
Però no va ser fins al 1925 quan la família Maragall va adquirir la sala, circumstància aquesta que va donar un tomb important al desenvolupament de la galeria, ja que els darrers anys havia perdut protagonisme respecte d’altres espais expositius, com per exemple les galeries Dalmau i Laietanes, ja que aquestes s’interessaven per les propostes que oferien les noves generacions d’artistes i, en canvi, la Parés era més eclèctica en les seves propostes plàstiques.
Ha transcorregut gairebé un segle d’aquella època i la sala Parés ha viscut experiències de tota mena, però el seu esperit i la seva constància a l’hora de mostrar preferentment l’art català li ha permès seguir sent avui un referent de la ciutat, tot i estar apartada del circuit de galeries –encara que fins fa pocs anys hi havia altres sales d’art al mateix carrer-, ja que està molt ben situada en ple barri gòtic prop d’una de les vies principals de la ciutat com són les Rambles, per on passen milers de persones diàriament.
Fa tres anys es va celebrar el 140è aniversari de la sala Parés, i per aquest motiu cada any s’ha realitzat una exposició retrospectiva amb el seu respectiu catàleg, que dóna testimoni de la seva extensa trajectòria i a la vegada serveix per entendre millor quina ha estat la seva contribució a la Història de l’Art. Salons a Can Parés (1884-1930), és la tercera gran exposició de la galeria, que permet veure una part important de la seva evolució en aquell període, amb artistes i obres excepcionals, la majoria dignes d’estar en un museu. Les anteriors mostres extraordinàries van ser MEMÒRIA 140 anys (2017) i París a Parés. À la recherche de la Ville Lumière (2018). Com senyala el comissari de l’exposició actual, el doctor en història de l’Art Sergio Fuentes Milà, “aquestes exposicions precedents desenvoluparen qüestions diverses sobre la història de la galeria de Petritxol, tant des del seu funcionament durant l’extensa trajectòria, com sobre fenòmens cabdals entorn de la creació artística catalana de finals del segle XIX i principis del XX”. Tot això es pot comprovar per les activitats que es feien en aquella època, com eren les visites a París, com a nucli generador i vitalista de les tendències imperants en aquells moments, la contribució de les acadèmies, escoles i tallers existents, així com les tendències que predominaven, encara que eren ben diferents de les que s’obrien camí a París, Roma o Berlín, per exemple. La majoria de les obres presents procedeixen d’importants col·leccions privades, algunes d’elles inèdites
Salons a Can Parés (1884-1930) es divideix en dos apartats: Exposicions Extraordinàries de Belles Arts, que apleguen des de la inauguració el 1884 de la sala gran, fins al 1901, que coincideix amb la XVIIIª edició i última, així com diferents mostres d’associacions artístiques de la ciutat. L’altre àmbit correspon als tres Salons de Tardor que es van dur a terme durant l’etapa de la família Maragall, els anys 1926, 1927 i 1928. Aquestes mostres col·lectives van ser molt importants en el seu moment, ja que servien per adonar-se del treball que desenvolupaven els artistes i van ser pioneres a l’Estat, seguint el model de les que es feien a París, tot i que a les de Barcelona no hi havia premis, per tant no calia la presència d’un jurat per atorgar-los. A més, a diferència de Madrid que sí tenia exposicions nacionals, les de la sala Parés substituïen la manca d’aquests tipus d’exposicions, ja que no va ser fins al 1891 que es farien les Exposicions Generals a la ciutat.
La mostra consta d’una quarantena d’obres, entre pintures –la majoria- i escultures. Molts dels artistes havien participat en aquestes Exposicions Extraordinàries i en els Salons de Tardor, el que ens ajuda a entendre els gustos de l’època, preferentment, els que feien referència a la burgesia catalana, i encara segueixen interessant a un determinat grup de col·leccionistes les obres procedents del modernisme, noucentisme i realisme, la qual cosa indica fins a quin punt aquest període creatiu té efecte en les preferències de la gent, sense tenir en compte que estem gairebé acabant el primer quart del segle XXI.
Les Exposicions de Belles Arts
Durant un breu període, concretament de 1884 a 1901, es van celebrar a la sala Parés diverses edicions de les Exposicions de Belles Arts. La primera d’elles va comptar amb la presència de diversos personatges: de la noblesa, els prínceps de Baviera; de la burgesia, el marquès de Comillas Antonio López i López i Eusebi Güell; de l’Església, el bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, així com polítics, l’alcalde de la ciutat Francesc Rius i Taulet i el governador civil Manel Gil Mestre. Cal tenir en compte que aquest tipus d’esdeveniments eren molt importants per a l’alta societat i la resta d’institucions.
En general les temàtiques emprades giraven entorn del paisatge, el retrat, la natura morta i la història, dins d’un estil realista, seguint les tendències imperants que hi havia a París i Roma. La primera edició va tenir un gran èxit i va servir per donar a conèixer o reafirmar les obres de molts artistes del moment, entre ells Dionís Baixeras, tal com veiem a Retrat (1983), on apareix posant una dona jove ben elegant asseguda en un banc decorat, com si estigués esperant per anar a una festa o a qualsevol altre esdeveniment. L’artista es preocupa tant pel rostre de la jove com per la seva vestimenta. D’Antoni Caba hi ha també un retrat, en aquest cas es tracta del Retrat de la mare de l’artista, on s’aprecia la forta personalitat de la dona, sobretot per l’expressió del seu rostre i com s’agafa les mans. Aquestes dues parts del cos són les que més destaquen respecte del seu vestit fosc.
La natura morta sol estar present en aquestes exposicions, cas del Bodegó de raïm, un petit oli de Gaspar Miró i Lleó, pintat dins d’una línia plenament realista, però que gairebé la podríem considerar com a hiperrealista. Del paisatgista Ramon Martí Alsina hi ha una peça de grans dimensions titulada Marina, on són tan importants els núvols que presagien tempesta com el mar, on es percep nítidament l’onatge, mentre un vaixell al fons sembla moure’s lentament.
De Modest Urgell hi ha tres quadres: Morera, Lo toch del mal temps (1880) i Paisatge amb pastora. S’hi observa la presència del capvespre a través d’una tènue llum que permet visualitzar els arbres –les moreres- , l’absis central d’una església romànica o un personatge cuidant el seu ramat d’ovelles. Les marines de Joaquim de Miró, Joan Roig Soler i Arcadi Mas i Fontdevila sobresurten per la seva lluminositat i pel seu acusat realisme, sobretot les dels dos primers, cosa que permet conèixer de prop alguns elements relacionats amb el transport marítim i les arts de pesca. Hi ha una peça costumista de grans dimensions de Santiago Rusiñol, La cargolada (1887), on és tan interessant “la mise-en-scène”, o sigui una família asseguda entorn d’una taula per dinar, com per l’entorn que l’acompanya. L’escena se situa a Montjuïc, i segons el comissari va ser la “peça més destacada, juntament amb Otoño, de les quatre que va exhibir Rusiñol”, a l’exposició de 1887.
A partir de l’edició de 1888, que coincideix amb l’Exposició Universal de Barcelona, es produeix una circumstància que fa decaure l’interès per les Exposicions de Belles Arts a la sala Parés, com que una gran majoria d’artistes prefereixen exhibir els seus treballs en certàmens oficials, ja que és la manera de rebre algun tipus de reconeixement, sobretot pels premis o medalles que se solen concedir. Per això, les exposicions de la Parés reben menys demandes per exposar obres, i les consideren com a concursos “de caràcter local, sense estímuls de recompenses oficials y sense afany decidit de glòria y de renom”, tal com destacava el setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa, a principis de 1887. A més, a mitjans de 1891, l’Ajuntament de Barcelona organitza l’Exposició General de Belles Arts al Palau de Belles Arts, tal com ja es feia a Madrid i als salons francesos i per aquest motiu La XVIIIa edició de les Exposicions de Belles Arts va ser la darrera que es va dur a terme a la Parés.
Possiblement un dels pintors que millor han representat la figura del cavall sigui Josep Cusachs, que a més de pintor va ser militar, activitat que va deixar per dedicar-se completament a la pintura. D’ell hi ha tres obres: Esperando junto al fuego (1892), Militares descansando i Subintendente – traje de diario (1888). En totes s’hi observa la seva inclinació per mostrar el món de la cavalleria i dels militars, però sempre des d’una visió molt propera, amb escenes on solen descansar, defugint de les escenes bèl·liques. També va conrear el retrat i els temes religiosos. Cal destacar l’oli de Joan Brull, Pessebre (1896), on a través d’una escena costumista representa molt bé el món d’una família tradicional. Es va mostrar a la Exposition Internationale de Beaux-Arts de Berlin i al Salon de la Societé des Artistes Français de París, els anys 1896 i 1900 respectivament. També va ser un pintor reconegut a Madrid. Tanmateix hi ha obres d’Hermen Anglada Camarasa, Francesc Gimeno, Isidre Nonell, Ramon Casas, Lluis Graner, Ramon Pichot, Joaquim Mir, Ricard Martí i Pere Ysern Alié. Respecte a l’escultura hi ha una peça d’Enric Clarasó, el bronze Perdó, on es veu a una dona jove nua tocant-se la cara en actitud pesarosa.
Els Salons de Tardor
Els salons dels anys 1926, 1927 i 1928 van ser una iniciativa de l’etapa Maragall, concretament per part de Joan Anton Maragall i Noble que va adquirir la sala Parés per 25.000 pessetes. Més tard es va unir el seu germà Raimond. Segons el mateix Joan Anton Maragall, l’objectiu d’aquests salons era “exhibir anualment les obres més representatives dels creadors catalans, així com els nous valors, les noves possibilitats i les actuals orientacions de l’art català”. De la primera edició del Saló de Tardor cal destacar l’aportació d’artistes com Joaquim Sunyer, amb Nu femení (1925) i Retrat femení (1927), de Joaquim Torres García, amb l’obra noucentista Mujeres de pueblo (1911) i també de Rafael Benet, Josep Mompou, Salvador Dalí i l’escultor Pablo Gargallo.
El segon Saló, el del 1927, va comptar amb la presència dels presidents del Cercle Artístic de Sant Lluc i del Reial Cercle Artístic, sota la presidència del col·leccionista, polític i industrial Lluís Plandiura. Hi havia peces de l’escultor Manolo Hugué, encara que a l’exposició actual hi ha el dibuix L’estocade i l’oli sobre cartró Interior d’El Turia. Rbla. Cat., però ja d’uns anys més tard, concretament de 1941; de Francesc Domingo, hi ha el retrat del seu germà Pepito (1927). Finalment, al tercer Saló hi van participar, entre altres Feliu Elias, Pere Créixams, amb Femme de la guitarre (1927), Alfred Sisquella, amb dos bodegons pertanyents a 1920 i 1930. De Marià Andreu. l’oli sobre taula Le Déjeuner (1924), i de Josep Clara es mostra un petit bust de bronze titulat Cap de nena (1927).
