La gestora cultural portuguesa Sandra Guimarães ha agafat el difícil relleu de Nuria Enguita, la nova directora de l’IVAM, al front de la direcció artística de Bombas Gens Centre d’Art, l’exitosa institució privada que la Fundació Per Amor a l’Art va posar en marxa el 2017 al barri valencià de Marxalenes. Un repte no menor que Guimarães assumeix amb l’objectiu de posar l’art i els artistes en el centre de l’operatiu. Amb l’encontre com a concepte clau.
11Guimarães havia treballat amb el director artístic de la Fundació Todolí Citrus als inicis de la seua carrera, en el Museu Serralves d’Oporto, la ciutat natal d’aquesta historiadora de l’art. Això i el treball fet per posar en marxa el museu canadenc Remai Modern, seguit de ben a prop per Todolí, expliquen el fixatge d’una gestora amb una mentalitat que sembla encaixar com un guant en el llibre d’estil de la institució. Una persona afable, amb un somriure contagiós, que es mostra encantada de tornar a Europa, a un entorn mediterrani, després del seu periple canadenc.
—Benvinguda a València.
—Gràcies.
—L’arribada a Bombas Gens d’una persona no directament vinculada al món de l’art valencià genera una expectació afegida. Com ho porta això?
—Entenc que l’arribada d’algú que prové d’un altre context pot afegir una mica de curiositat. M’encanta trobar-me amb contextos nous, artistes nous, persones noves. Tenir una perspectiva allunyada pot ser positiu. La intenció és conèixer la ciutat, el país des de dins la institució… Perquè, a pesar d’haver vingut diverses vegades ací al llarg dels anys, és distint quan ho coneixes per dins. Espere no defraudar l’expectativa i que es genere curiositat pel que fem en Bombas Gens amb artistes valencians, d’Espanya i d’uns altres llocs. Del que es tracta sobretot és de generar encontres. Un museu és un lloc d’encontre, d’intercanvi d’opinions.
—Quina informació tenia de Bombas Gens i com han estat les primeres converses amb els responsables de la Fundació?
—Coneixia el projecte, vaig estar ací un mes després d’haver-se inaugurat. I vaig veure un lloc amb un gran valor patrimonial i una col·lecció feta amb exigència i rigor que per a mi és un estímul. Pel que he vist i estudiat es tracta d’una col·lecció molt singular. M’agrada també que siga una col·lecció de col·leccions, que té un conjunt d’obres de cadascun dels artistes, la qual cosa enforteix les possibilitats de treballar-hi. I m’agrada molt pensar que la Fundació per Amor a l’Art inverteix també en l’àrea social i en un projecte d’investigació científica lligat a la medicina. Són aspectes tots que m’il·lusionen molt, com ara la voluntat inclusiva. És un tot molt interessant.
—Bombas Gens té l’avantatge de ser un projecte molt consolidat, però també presenta el repte d’agafar el relleu de Nuria Enguita. És una responsabilitat afegida o ho veu com una circumstància professional més?
—Bé, és un repte molt gran assumir la responsabilitat d’un centre artístic en una ciutat que em sembla que està cada vegada més viva, amb una energia molt bona. I, a més, donant continuïtat a un treball fet amb molt de rigor per Nuria Enguita i tot el seu equip. També s’ha de pensar que és una institució molt jove. Jo sé el que és inaugurar un museu nou, les preocupacions dels inicis, de formar equip i dissenyar un programa. Després, hi ha un moment que cal repensar la direcció per poder créixer i expandir-se, de donar a conèixer la col·lecció fora de les portes de Bombas Gens, a Espanya però també internacionalment. És un treball que ja ha començat però que cal consolidar. És veritat que és un repte, però estic segura que amb l’equip ho aconseguirem. No en tinc cap dubte.
—És curiós, perquè quan va ser presentada vostè va esmentar dos aspectes que també va citar Enguita pel que fa a l’IVAM. D’una banda, la internacionalització. D’una altra, la necessitat de demostrar en el moment actual el valor per a la societat dels museus.
—Absolutament. Hi ha un altre aspecte compartit amb Nuria i amb uns altres directors de museu que és fer de la col·lecció la pedra angular del projecte juntament amb la investigació. Per què? Els museus són per a mi un espai de qüestionament, de pensament i de compartició. L’art és alguna cosa més, hi ha trobada d’idees, una producció que es pot fer a dintre dels museus. Els museus han passat per moments complicats en els quals calia convidar a vindre les persones, a tenir l’experiència de l’art. I pense que aquest moment de distanciament que vivim és el moment de crear les condicions perquè les persones se senten ben acollides i segures. No hem d’oblidar que l’art ha de ser una experiència directa. Hi ha projectes que es poden desenvolupar en l’àmbit virtual, els museus reaccionaren així per mantenir el contacte amb el públic. No obstant això, no es pot oblidar que la nostra missió és crear projectes amb els artistes i generar les condicions perquè hi haja trobades. Encontres reals, per establir relacions. Més que mai és necessari tenir això en ment; aquesta és la lluita. Cal trobar maneres de trobar la seguretat. I jo solc dir que l’art té un poder curatiu, d’obertura de l’esperit, quelcom que ens fa pensar d’una manera diferent, que ens fa viatjar, replantejar-nos la nostra relació amb el món, oxigenar-nos. I quan dic “art” em referisc a veure una pel·lícula, llegir un llibre… Totes les experiències estètiques. Ara que no tenim la llibertat de viatjar tant i trobar-nos els uns amb els altres, hem de mantenir l’art i la trobada directa amb l’art com una prioritat. És perillosa la tendència d’algunes galeries comercials d’organitzar vendes en línia i fires en l’espai virtual, perquè sols es mostren imatges d’obres, no hi ha trobades. Per això, admire la iniciativa de donar continuïtat a Obert València fent accessibles les galeries amb mesures sanitàries i de distanciament, donant a conèixer els espais de manera directa, sense passar per l’àmbit virtual. Tot i que és difícil fer-ho en aquestes circumstàncies.
—Una institució privada com Bombas Gens ha de cuidar també l’àmbit pedagògic, de fer arribar l’art a nous públics?
—Clar. I hi ha moltes maneres de fer-ho. És molt important que els xiquets i joves comencen a tenir l’experiència de l’art, és una qüestió formativa i els resultats de vegades es veuen anys més tard. Es poden fer tallers o visites guiades, però moltes vegades una experiència transformadora per a un xiquet no necessita un intermediari. En tot cas, és important facilitar aquests encontres, com més aviat millor.
—Fa la sensació que la seua manera de treballar en Remai Modern s’ajusta a la filosofia de Bombas Gens quant a la innovació i a donar a conèixer artistes nous. Quin serà el segell de Sandra Guimarães?
—El que crec és que s’ha de tenir sempre l’art i els artistes en el centre de tot el que fem. Això pot passar per exposicions a partir de la col·lecció, però també els programes que es poden desenvolupar al voltant de la col·lecció. També és molt important desenvolupar noves produccions, treballar amb artistes a partir dels nostres fons, contextualitzar els treballs que hi ha ací. M’agrada treballar colze a colze amb els artistes per trobar projectes que podrien semblar impossibles o trobar maneres de treballar a partir del lloc en el qual estem, de la seua història i patrimoni. El que fa que l’experiència d’una persona que ve ací siga única. Fer ací projectes que no pots veure en uns altres llocs per l’encontre amb Bombas Gens, amb una arquitectura amb una història. Produir alguna cosa que siga singular i universal. Tots els projectes que he fet amb artistes com Ryan Gander o Thomas Hirschhorn han estat sempre pensats d’una manera senzilla però tenint en compte on érem. Que tenien sentit per a la gent d’allà però també en uns altres llocs. L’art permet aquestes trobades d’una manera universal. Per això vull conèixer el treball dels artistes d’ací i el que ha fet Nuria i el seu equip, em sembla essencial.
—Bombas Gens ha establert un diàleg bastant singular amb la ciutat i el seu entorn, ha estat un impacte fort. Què té en el cap per seguir potenciant aquell diàleg?
—El mateix mètode de treball que vaig tenir al Canadà. L’espai ha de ser compartit per les persones que hi ha al voltant, la gent que descorre les cortinetes. Encara no he tingut temps d’anar a l’encontre però la intenció és fer-ho i trobar les maneres de treballar conjuntament i continuar les relacions. Però és prompte per dir com, he de conèixer el terreny, fer treball de camp, amb humilitat. Escoltar i aprendre. És la meua manera de treballar. Però la idea és tenir una relació forta amb l’entorn. I treballar per expandir. Tot passa pels encontres, és la clau de tot. Encontres amb els artistes, amb les persones.
—L’edifici que acull el centre no és qualsevol cosa, és un pol d’atracció. Com pensa conjugar continent i contingut, la part turística amb el vessant artístic?
—És un privilegi i una sort tenir aquest patrimoni, la fàbrica, la bodega, el refugi… I tenir la col·lecció, el contingut que podem treballar en aquest edifici. Jo veig el museu com un espai d’inclusió, m’encanta pensar que podem tenir també turistes. Per què vaig a excloure aquesta possibilitat? Puc tenir persones interessades en el patrimoni que després es van a confrontar amb l’art i potser passarà alguna cosa. També volem desenvolupar un programa de música, és una manera de portar aficionats a la música que potser descobriran l’art. Totes les portes per entrar ací són bones. Veig les coses com un tot.
—Si finalment es materialitza el projecte de CaixaForum en l’Àgora, sumada a l’IVAM, la revitalització del Centre del Carme i el mateix Bombas Gens, entre més espais, València tindrà un ecosistema d’art contemporani i modern molt potent, alguns dirien que sobredimensionat. Hi ha massa crítica per a aquesta oferta?
—Com més espais d’art, millor. Per a la ciutat, per a la gent, per a les futures generacions… També per a nosaltres. A mi m’encanta que hi haja possibles col·laboracions. No ho veig com un fet lligat a la competitivitat. Ben al contrari, cada institució tindrà la seua singularitat, podrà oferir coses diferents. Hi ha espai per a tots i m’il·lusiona pensar que no som una illa, que podrem establir ponts i potser col·laborar junts. Hi ha unes altres ciutats de les dimensions de València que tenen més d’una institució.
—Ha començat ja a programar?
—Bé, hi ha programació feta pràcticament per als dos pròxims anys, amb algunes obertures. Però sí, he començat a treballar pensant en el futur. Encara estem en la fase d’investigar diferents possibilitats. I projectes que poden interessar a uns altres museus amb artistes de la col·lecció. Volem portar la col·lecció a l’estranger; és un treball que es fa en paral·lel. I donar continuïtat a l’expansió a Espanya. Aquests són els reptes en els quals estem treballant.
—En l’origen de tot hi ha Vicent Todolí, una persona que coneixia el seu treball. Malgrat aquesta connexió, s’imaginava algun dia conduint un projecte important a València?
—[Riu] No, de veritat que no.
— Potser tampoc s’havia imaginat treballant al Canadà.
—Clar, és veritat. Però després del Canadà em feia il·lusió retornar a Europa. Inaugurar un museu en un context com el canadenc ha estat una experiència molt intensa. És molt de treball constituir un equip, desenvolupar una visió programàtica, planejar exposicions, publicacions… I una vegada acomplits els objectius i vam inaugurar, em vaig donar compte que estava molt lluny [riu]. També em vaig adonar que era molt europea, per la formació, la filosofia… Era el moment de regressar. I em va agradar molt que sorgira el projecte de vindre a València. M’he sentit molt ben acollida. Som mediterranis i m’agrada el clima, l’arquitectura, la ciutat, la gent… Ja tenia alguns amics ací, em sent com si estiguera a casa. I era un projecte que no es podia rebutjar.
