Arts visuals

Santi Moix. El biomorfisme en l’art

Fa tres anys l’artista barceloní Santi Moix va finalitzar la seva intervenció a l’església romànica de Sant Victor de Saurí, petita localitat del Pallars Sobirà, pertanyent al terme municipal de Sort, que consistia en pintar tota l’església, però respectant els seus sants i els llocs sagrats, ja que segons ell “aquí hi ha gent molt creient que els adora”. Va pintar el fresc amb la tècnica pròpia del romànic, però des d’un vessant plenament contemporani, dins del seu estil, que destaca sobretot pel seu exacerbat cromatisme, on la natura també és la protagonista. A l’altar major va col·locar una gran flor vermella de porcellana de tres metres de diàmetre i 200 quilos de pes, evocant l’origen de la vida. Aquest projecte es va iniciar el 2012. Va ser una idea dels veïns del poble, on el mateix artista estiueja des de petit. Actualment no hi viuen més d’una dotzena de persones.

Santi Moix
Exposició 1280º
Galeria Marlborough
Enric Granados, 68 Barcelona
Fins 22 de gener de 2022

Aquests darrers anys l’artista s’ha endinsat en el món de la natura des d’una òptica floral, tal com vam poder comprovar el 2017 al Palau de la Música de Barcelona, on hi havia algunes escultures que després s’instal·larien a Saurí. Més endavant va mostrar els seus treballs a la galeria Carles Taché, a l’exposició The Brooklyn Navy Yard. El títol ens pot confondre, ja que no fa referència al món de les flors. Eren flors no gaire corrents, ans al contrari, ja que barrejava diverses espècies en una mateixa obra, donant-les-hi un matís especial, on es fusionaven el surrealisme i l’expressionisme abstracte. Segons Santi Moix, les seves flors “són una explosió de colors i figures (…) dialoguen tant amb la vida i la mort que volen meravellar sense demanar res a canvi, només pel plaer de la contemplació”.

Santi Moix es va instal·lar a Nova York el 1986. Actualment resideix entre el seu estudi a Brooklyn i el de Barcelona. Poc abans d’arribar als Estats Units, va fer la seva primera exposició a Barcelona, concretament a la galeria René Métras, on la seva pintura tenia clares connotacions orientals, degut a que abans d’arribar a Nova York es va residir llargues temporades al Japó, país on també ha exposat assíduament. En aquell moment, Maria Lluïsa Borràs hi veia una certa relació amb l’obra de Miquel Barceló, però com s’ha anat comprovant posteriorment, el seu treball es va anar convertint en quelcom més personal. Més tard, el 1998, amb motiu d’una exposició a la galeria Carles Taché, la mateixa crítica destacava que l’artista va descobrir, des de Nova York, “les excel·lències de la llum mediterrània en una volta al seu origen”. A l’any 2002 va guanyar el prestigiós premi Guggenheim per a l’ajut a la investigació i creació artístiques. Els últims anys ha il·lustrat edicions especials de Les aventures de Hucklberry Finn, de Mark Twain, i Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, entre altres.

1280º: Una exposició diferent

Ara des d’una un altre vessant, però dins del seu ideari creatiu, l’artista presenta a la galeria Marlborough per primera vegada un conjunt de peces pictòriques i escultòriques, on la ceràmica és la protagonista. L’exposició porta el títol de 1280º, que fa referència als graus de cocció per aconseguir aquestes obres, on ha necessitat la col·laboració del ceramista Joan Raventós.

La peça més impactant és el mural de porcellana L’ase d’or (2021) penjat a la paret que ocupa una superfície de quasi set metres, realitzat l’any passat, on apareixen una sèrie d’elements que solen ser habituals en les seves composicions pictòriques. L’ase d’or, també coneguda com Les metamorfosis,  és una obra d’Apuleu del segle II. Es creu que el títol prové del filòsof i teòleg Agustí d’Hipona. Aquest llibre ha inspirat l’artista, ja  que es tracta d’una miscel·lània d’històries que podríem considerar com tragicòmiques. El personatge central narra tot el que va succeint al seu entorn. Aprèn màgia i es transforma en un ase, fins que després de passar per diferents amos torna a convertir-se en home.

La resta d’obres de porcellana fan referència al seu llenguatge personal com són les formes biomòrfiques que s’inclinen per “l’abstracció o la geometria, formes orgàniques que provenen de la fauna i la flora, i altres d’origen cal·ligràfic”. Precisament el director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, ha escrit el text del catàleg on aprofundeix  en el procés de creació de dites obres. Aquest procés requereix una tècnica molt acurada gràcies al bescuit –o tècnica freda-,  i a una doble cocció, primer a 1020 ºC, i després a 1280 ºC. Entre les dues coccions Moix pinta les peces amb uns colors creats específicament per a aquest tipus de tècnica. Després, Raventós hi afegeix una capa d’esmalt transparent d’alta temperatura “també a pinzell amb la finalitat de protegir l’obra i preservar els colors”.

Santi Moix. Exposició 1280. 2021. Porcellana

La resta de porcellanes que s’exhibeixen a la galeria guarden relació amb  les que es veuen al mural. Una d’elles, Mosquit (La pernocta del cos) (nº3) (2021), la podem relacionar amb una entrevista que li van fer a La Vanguardia, on senyalava que “La meva obra busca l’equilibri entre el món interior i l’exterior. Però el sentit de l’humor em sembla bàsic. Accepto que un mosquit pugui desequilibrar una composició”. En aquesta ocasió és un mosquit que sembla un ocell, ja que té un bec molt gran. La seva aparença és simpàtica, encara que la seva funció és perjudicial per a l’ésser humà. Hi ha algunes obres disposades en vitrines com si es tractés d’una maqueta, cas de L’arquitecte (2021), que si fossin de gran format, com per exemple una escultura monumental situada en un parc o la via urbana, ens recordarien a algunes obres que hi ha a Barcelona, com La cara de Barcelona, de Roy Lichtenstein, un dels millors exponents del pop-art.

Respecte de la pintura hi ha diversos olis de flors com Under the Moonlight, Flor blava i Welding Ideas (flowers), totes ells de 2021. En canvi hi ha una altra peça més antiga  de grans dimensions com Trafic I. La fleur du mal, de 2008-2009.  Les pintures Should i Could, ambdues de 2021, així com Deep in the Sea (2017) i Moment (2015), configuren un univers que fusiona l’abstracció amb determinats elements figuratius, on s’aprecia perfectament el seu interès pel color.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close