Positivar. Sempre parlava de positivar, de treballar, d’avançar, de pintar. Pintar malgrat tot. Pintar fins al final. L’Eduard Arranz-Bravo va morir el dijous passat, i només aquest contratemps ha pogut fer que deixi de pintar.
Jo vaig conèixer l’Eduard farà uns set anys, quan encara era acabat de sortir de la universitat. La seva fundació — i l’Albert Mercadé — van dipositar en mi la confiança per comissariar una exposició, el meu primer contacte amb el món de l’art més estrictament contemporani: artistes de la meva generació, un espai fresc a l’Hospitalet on a més s’estaven assentant una gran quantitat d’artistes en aquell moment. Previ a tot això, però, calia visitar l’Eduard i que ell mateix donés el vistiplau. Va ser una experiència intensa, com tot el que l’envoltava: el bosc que envolta la casa, la casa mateixa i, sobretot, l’estudi.
Aquell va ser l’inici d’una relació d’amistat amb un dels darrers grans pintors catalans del segle XX. El camí de l’Eduard i el meu s’anaven creuant constantment: ara un article per una exposició, ara un encàrrec d’un llibre dels darrers deu anys d’obra, ara un altre comissariat a la Fundació… Fins que va arribar la mare dels ous: treballar com a assistent al taller. Probablement, la feina més intensa de la meva vida, i mira que el sector cultural va ben sobrat d’intensitat. Malgrat que només va ser un any, allà vam estrènyer llaços, i va donar lloc al germen del nostre darrer projecte junts: el llibre de la seva vida, les seves memòries.
Durant tres anys he estat parlant amb ell, reflexionant sobre la seva vida, les seves peripècies, debatent, compartint… En definitiva, aprenent. L’Eduard s’ha convertit en la persona sobre qui més he escrit en la dècada que fa que soc crític d’art practicant. Durant ben bé tres anys he estat submergit en la seva vida, en la seva obra, i tot just fa uns dies — de fet, pel seu vuitanta-dosè aniversari, el 9 d’octubre — el llibre va entrar a impremta.
Aquestes darreres setmanes, amb l’Albert Mercadé — director artístic de la Fundació Arranz-Bravo i ara també amic — estàvem preparant l’exposició que havia d’acompanyar la presentació del llibre aquest novembre. L’Eduard, com sempre, estava més preocupat de pintar que de l’exposició; la seva feina no era de despatxos, li anava malament: la seva feina, el seu destí, era pintar com un animal. Però aquesta vegada hi havia alguna cosa de diferent, les darreres setmanes, l’Eduard estava cansat. En una trucada amb l’Albert encara no fa una setmana, ho vam comentar de passada: “he vist a l’Eduard cansat, no és normal”. Dos dies després repetíem la trucada, aquesta vegada per la notícia de la mort del mestre, del pintor, de l’artista, de l’amic.
No perdré el temps en fer una elegia lloant l’obra de l’Eduard, com ell mateix deia, parla per si sola. Ara bé, com a amic, com a membre d’aquest selecte ecosistema que és el món de l’art català, vull destacar un altre fet: la seva generositat. L’Eduard Arranz-Bravo deia “jo no només he tingut molta sort, també en porto”, deia sovint. Era una veritat a mitges, ha tingut la sort de tenir una carrera artística extraordinària i de viure de i per a l’art, però s’ho ha guanyat a còpia de treballar com un animal de tir durant tota la vida, literalment fins a l’últim dia. Però una cosa que passa més desapercebuda per sota de la seva obra és la tasca que va fer des de la Fundació.

Des de l’inici el 2006, la Fundació Arranz-Bravo ha treballat amb més de quaranta artistes joves del nostre context: Jordi Abelló, Lluc Baños, Bernat Daviu, Pablo del Pozo, Federico García-Trujillo, Marcel Juliana, Mercedes Pimiento, Natalia Domínguez, Joan Pallé, Mònica Planas, Àlex Palacín, Germán Consetti, Miquel Gelabert, Albert Arribas, entre molts d’altres. Però no només, també ho ha fet amb un bon nombre d’escriptors i crítics d’art també emergents. Per dir-ne uns pocs: Gisela Chillida, Bernat Puigdollers, Sonia Fernández Pan, Víctor Balcells, Biel Llinàs, Irina Mutt, i, efectivament, també un servidor.
En el raquític (en paraules eduardianes) panorama artístic català, que una institució d’aquestes característiques — no oblidem que posa el nom de l’Eduard a la porta — hagi sobreviscut durant més d’una dècada apostant periòdicament per les noves generacions d’artistes és un fet insòlit. I si no ha estat una fundació carrinclona dedicada a revisar i preservar el patrimoni del seu fundador és precisament per la pulsió energètica que ha acompanyat l’Eduard Arranz-Bravo fins al seu darrer alè: per ell, l’important no era mai l’ahir, era sempre l’avui. L’Eduard era present continu, i així entenia que havia de valorar l’art actual, donant suport als que comencen amb una exposició i un catàleg que en molts casos és la primera experiència institucional.
Pel que respecta a mi, no puc explicar ja no només la meva trajectòria professional, sinó la meva vida sencera, sense passar en algun moment per l’Eduard. En el comiat que amics i família li vam fer el passat 22 d’octubre, tots hi vam coincidir: l’Eduard et deixa marca. La intensitat i la força amb què vivia era contagiosa, anar-lo a veure era un ritual de revifament personal, t’inflava de ganes de continuar remant com un fill de puta (en paraules seves). Cada visita que li feies, encara que fossin dos dies de la mateixa setmana, suposaven diverses obres noves a l’estudi. Pintures i escultures que parlaven per si soles, ja que ell era un home de poques paraules i un caràcter tempestuós que més d’un problema li va portar. Però malgrat ser un home adust, al seu costat, s’hi aprenia i molt. Compte, ell no ensenyava res, però s’hi aprenia constantment. El seu caràcter actuava de filtre, perquè l’Eduard era meridianament clar a l’hora de mostrar si algú li interessava o no: tots els que en algun moment li hem estat propers, ho hem sabut. Petits gestos, un parell de preguntes, un detall de tant en tant: tenia el seu propi llenguatge afectiu, que traslladava la força del treball artístic a les seves relacions personals. Aquest torrent creatiu es convertia en un torrent estimador. Ha estimat a unes poques persones, però ho ha fet igual que feia el seu art: intensament i fins a l’últim dia.
Precisament, una de les seves darreres obres és un díptic de format mitjà on hi ha les lletres A i B en blanc i negre amb un parell de taques vermelles. Els seus colors predilectes quan es posava seriós. L’Eduard deia que era molt bruixot, que ensumava les coses amb el seu big nose, m’agrada pensar — encara que potser no és així— que fins i tot va veure venir que el seu torrent energètic s’estava assecant i va decidir fer una obra pictòrica com una gran signatura. Un punt final poètic a tota una vida consagrada a l’art.
PS. Malgrat que aquest text està escrit en passat, vull que quedi clar que és infinitament difícil parlar en pretèrit d’algú que s’ha definit per ser sempre present per damunt de tot. Per als seus, per a mi, i tant de bo que per l’art català també, l’Eduard és i serà, present.