Arts visuals

Sentir-nos observats pel bosc

Assistim a una passejada comentada i visita a l’exposició “Mil ulls m’observen”, una instal·lació artística que es pot veure fins al 17 de desembre a la Cabanya, que es troba al Parc Natural del Castell de Montesquiu. Amb aquesta mostra s’inicia un programa curatorial impulsat per Anna Dot i Blai Marginedas sota el nom Col·lectiu Morir de Frío, que té la voluntat de fer germinar diversos projectes d’art contemporani en aquest espai natural. Tots ells amb un lligam comú: l’estudi i la interpretació del territori i del seu entorn.


Groc, verd i ocre


Ens trobem tots el dissabte, a les cinc de la tarda, davant la Cabanya. Allà ens esperen l’artista Paula Bruna i un dels comissaris, Blai Marginedas. No entrem a l’exposició, encara. La Paula ens explica, a petits i grans, que primer passejarem per tal de “caminar pensant amb els éssers que també estan en el bosc”. El bosc ens emmarca amb un seguit de colors de tardor que ressalten, especialment amb la llum de les darreres hores de la tarda. El fred s’humiteja i ens abraça una intensa olor de terra molla. Bosc endins, fem la primera parada, on la Paula ens llegeix un fragment de la novel·la Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà. Durant la lectura, els nens de les famílies assistents han d’endevinar de quin animal es tracta. Amb èxit, un nen crida: bolets! —en aquest passatge, els bolets parlen en primera persona sobre el seu entorn i la relació entre si—. La Paula ens pregunta: com creieu que veuen els bolets el bosc? Un nen respon que els bolets senten el bosc com casa seva. S’acaba la primera parada i seguim el camí.

@Arnau Fernandez


Vermell, porpra i morat


Mentre caminem, el cel va canviant de colors cap a les tonalitats del capvespre. Els grocs i ocres que ens embolcallen es converteixen en vermells i morats. Bosc i passejants ens tenyim de roig. Ens impregna el sentiment de pau i beatitud característic de quan observem les postes de sol. Els sorolls de la nit es comencen a intuir i l’ambient es va tornant cada vegada més fred. Fem la segona parada. A una zona que intuïm que es tracta d’un riu, ara, sense aigua. Aquesta vegada la Paula llegeix un fragment, del mateix llibre, però aquest cop ens parla un cabirol. Tracta sobre la por mútua que sentim en trobar-nos amb un altre animal al bosc. Nosaltres, els humans, ens veiem especialment desprotegides al bosc durant la nit, ja que el nostre sentit principal és la vista.

Reprenem el camí cap a la Cabanya. Preguntem a en Blai Marginedas com ha sorgit la idea de tot plegat. Ens explica com des d’un inici, tant ell com l’Anna Dot, tenien clar que els projectes que volien impulsar amb aquest programa curatorial havien de tenir coherència tant amb l’entorn com amb la línia d’educació ambiental que segueix el Parc Natural del Castell de Montesquiu. La seva intenció és estar en harmonia amb el context, al mateix temps que es fa un treball per professionalitzar les mostres expositives.

Negre, atzurita i burell


Els nostres ulls engoleixen els darrers raigs de llum del dia. Arribem de nou a la Cabanya del Castell de Montesquiu, ara sí, ja completament de nit. La foscor, feixuga i densa, ens pesa a les espatlles.  Pren sentit entrar a l’espai expositiu, com el té perdre’s pels boscos, ser absort com un liquen, deixar-se envair, professar el bosc i afligir-se. De la foscúria d’aquest, passem a la de la Cabanya.

“Jo observava el bosc, però sentia que el bosc m’observava a mi”: aquesta idea és el germen que ha servit a Paula Bruna per treballar tant en l’exposició com en la caminada que hi està vinculada. Mil ulls m’observen rellegeix Boscanes, una obra també de l’artista; ambdues presenten el bosc com un ésser capaç d’interpel·lar-nos, un superorganisme viu amb una consciència afectada per les nostres presències.

Penetrar en aquesta obra de la Paula Bruna suposa trencar la parsimònia del passeig i deixar-se travessar per la tensió de l’entramat expositiu. Se succeeixen, en diverses pantalles projectades i sobre pedra vista, reculls de gravacions de càmeres de fototrampeig que capten els animals propis del lloc quan es fa de nit. Un conjunt de branquillons disposats per la sala ressonen en intermitents i energètiques vibracions. Ell so de les petjades dels animals i del soroll del vent i el fullatge, també hi és present. Així, les sensacions creixen radicalment.

© Sebastià Masramon

La negror de les imatges nocturnes dibuixa l’aparença de les bestioles, il·luminades lleugerament per les lluernes que acompanyen aquests tipus de càmeres. Aquestes estan integrades amb el sacseig llampant de les branques i la remor constant de les bufades. Es traspua una certa intriga que no acaba mai de fondre’s. La potència sinistra, i al seu torn exuberant, regira la convulsió de l’encontre amb la bèstia. L’obra de la Paula Bruna ens proposa un intercanvi: acostumats a anar les exposicions a observar, ara som nosaltres els observats, feres de bosc se’ns apropen, ens miren, ens oloren i ens sonden. El gir que això suposa, brillant i llòbrec, apel·la a entendre aquest bosc amb consciència.

Una gran part del treball de Paula Bruna, tal com s’ha vist en projectes anteriors, té a veure amb una recerca energètica de maneres de convivència alternatives que ens permeten repensar les relacions amb l’entorn que habitem. Això ja es fa prou palès en el seu treball, però com a artista, aquesta actitud es permeabilitza de manera conscient en una recerca intencionada de la ruptura amb el sistema expositiu convencional. Entendre el bosc com espai contenidor d’art contemporani és quelcom profundament necessari si volem obrir l’escena cultural més enllà dels seus confins urbans.

Alba Font
Dissenyadora gràfica i directora creativa especialitzada en projectes culturals. Actualment, treballa a la Fundació Vila Casas com a dissenyadora editorial i de gràfica expositiva. Ha treballat en projectes per a la Fundació Brossa, el CCCB, el MACBA, el Museu del Disseny, Bòlit ­— Centre d'Art Contemporani de Girona o l'Institut del Teatre, entre d'altres. Està cursant el Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Participa tant en projectes del món del disseny com del món de l'art. L'any 2019 va guanyar la Beca de Creació Artística Ciutat de Vic, un premi per desenvolupar un projecte artístic lliure. És una de les creadores de la iniciativa Casa de Musas, per donar visibilitat a perfils femenins i no binaris del món creatiu. També és ponent a la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.
Arnau Fernàndez Mas
Investigador artístic i professor, especialista en pedagogies artístiques innovadores i art contemporani. És graduat en Belles Arts i ha fet el Màster de Professorat en Educació Secundària. Actualment, està cursant el Màster d'Estudis Comparatius en Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra, aprofundint en conceptes filosòfics a través de l'art. A més, ha participat en projectes artístics com Estructuras 3.000 o Feromona Collective.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close