Arts visuals

Serenitat, equilibri i gràcia: ‘Patrimoni perdut, patrimoni recuperat: Salzillo i escola’

El Palau Episcopal d’Oriola acull ‘Patrimoni perdut, patrimoni recuperat: Salzillo i escola’ fins l’1 de juny. S’hi exhibeix tot un patrimoni devocional que focalitza en l’escultor Francisco Salzillo (1707-1783) per articular el discurs de la mostra. Les escoles valenciana i murciana revelen una estètica compartida en la iconografia catòlica: un naturalisme caracteritzat per la serenitat, l’equilibri i la gràcia mediterrànies. El Museu Diocesà d’Art Sacre, la Càtedra ‘Arquebisbe Lozares’ de la Universitat d’Alacant i el CEART-UM organitzen l’exposició.

La Mare de Déu del Socors ens dona la benvinguda. Dels episodis en què la Mare de Déu va prestar el seu socors, un fou el predilecte en la iconografia mariana. Conta la llegenda que, en el Palerm del 1306, vivia una dona que tenia tres fillets; molt devota de la Mare de Déu, però de caràcter aspre i irascible. Un dia, el menut va fer una trastada, pròpia de l’edat, que la va trastornar i, ella, en un rampell felló, d’aquells que li agafaven intermitentment, va invocar el dimoni perquè s’emportàs aquell nen. Allò va aparèixer i va agafar del bracet el petit endrecer, que cridava com un conill. «Ai! Mare de Déu! Què he fet? Que no se l’emporte, per favor!», implorava la palermitana. Llavors, la Mare de Déu va irrompre vara en mà i colpejà el maligne fins que va soltar la criatura.

Mare de Déu del Socors (1732). Talla de fusta policromada i estofada de José Caro Utiel (¿?-1732) i Francisco Salzillo (1707-1783). Foto: Irene E. Santacreu

Heus aquí els fets que inspiren la talla de la Mare de Déu del Socors; Maria ostenta el bastó mentre malmira amenaçadora el diable i empara l’infant sota el seu mantell. Segons han rastrejat diversos estudis, el desenvolupament artístic del tema s’esdevé als territoris de la corona catalanoaragonesa a partir del segle XV, des de la península itàlica fins el vessant mediterrani de la península ibèrica. La representació que s’hi exposa de l’esmentada advocació mariana és una fusta policromada treballada per José Caro Utiel (¿?-1732) i Francisco Salzillo (1707-1783) i una veritable resistent.

Val a dir que l’antic Regne de València ha estat ric en sants genuïns i advocacions marianes estretament lligats a la seva història. Però, quan albira l’ocàs declaradament en el segle XVIII, s’endinsa en una existència marcada per les adversitats que l’amenacen seriosament fins avui. Començava la substitució demogràfica i devocional per la d’uns altres regnes acompanyada d’una renúncia progressiva, incitada i voluntària, dels devots originaris que implica un canvi estètic i ideològic.

Els tresors d’art sacre que acull el Palau Episcopal d’Oriola han defugit la dissort des de la Guerra del Francès fins la Guerra Civil iniciada el 1936, especialment agressiva amb el patrimoni devocional. Són nombroses les obres de Francisco Salzillo i de les escoles murciana i valenciana destruïdes durant aquest període.

Sant Antoni de Pàdua (1765 aprox.). Talla en fusta policromada de José López Pérez (1735/37-1781). Foto: Irene E. Santacreu

Enfront la Mare de Déu del Socors, espera sant Antoni de Pàdua (1195-1231), conegut per ser el patró dels obrers de vila així com dels amors impossibles. De nord a sud, les fadrines se li encomanen perquè les ajude a trobar parella. José López Pérez (1735/37-1781), deixeble directe de Salzillo, acabava la talla de fusta policromada pel 1765. La devoció dels catalans a sant Antoni de Pàdua arranca en el segle XIII. Cinc dies després d’ésser canonitzat, Barcelona estrena a Europa el primer monestir de monges clarisses sota l’advocació de l’esmentat sant.

El mobiliari i una variada exhibició d’orfebreria i pintura del segle XVIII majoritàriament envolten les escultures i això les fa resplendir encara més. Figura un bell faristol quàdruple de forma piramidal en fusta per al cor de l’església i, al costat, per exposar l’hòstia consagrada, el cos de Crist, s’aixeca la custòdia de la parròquia de Santiago d’Oriola, una obra magistral d’orfebreria d’Estanislau Martínez Hernández, un cèlebre plater valencià. Una sèrie de personalitats celestials protagonitzen les composicions pictòriques de l’escola valenciana. Els valencians, especialment devots dels patrons del poble de torn, podran contemplar la patrona d’Oriola, la Verge de Monserrate d’Antoni de Villanueva (1714-1785).

Custòdia de Santiago (1775) en plata i plata daurada d’Estanislau Martínez Hernández. Església parroquial de Santiago, Oriola. Foto: Irene E. Santacreu

La imatgeria castellana manifesta patetisme i dramatisme exacerbat; la duresa se suavitza de camí a l’escola andalusa fins arribar al refinament de les escoles murciana i valenciana en consonància amb la cultura en què s’insereixen. El primer punt comú es refereix a la història i la geografia. El cànon clàssic grecoromà governa la imatgeria valenciana i murciana: un naturalisme caracteritzat per la serenitat, l’equilibri, la gràcia.

L’exposició posa l’accent en Francisco Salzillo. L’empremta del murcià és un indicador de prestigi. Salzillo és un mestre de la tècnica bàsica: la talla de fusta policromada. Hereta el taller de son pare, un escultor italià procedent de Càpua, Nicolau Salzillo. A l’obrador de Francisco Salzillo es completa l’escultura amb un estofat exquisit, una sort de filigrana ornamenta les túniques dels personatges celestials amb mesura i precisió. La filigrana és una constant al Mediterrani: des de les dinasties XVIII i XIX de l’antic Egipte, els etruscs, els grecs, els romans… i és moda durant el Barroc.

Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís Bertran, talles de fusta policromada i estofada de Francisco Salzillo. Foto: Irene E. Santacreu

A l’hora d’entrar en aquesta sala d’art del segle XVIII, veiem un exemplari de la col·lecció tèxtil del Museu Diocesà d’Art Sacre per tal d’emfasitzar els vestits que les imàtgens de Salzillo llueixen. Crida l’atenció una parella de dominicans valencians que posen força naturals. Sant Lluís Bertran (1526-1581), trabuc a la mà, ha estat víctima de diversos intents d’assassinat. Sant Vicent Ferrer (1350-1419), predicador de l’Apocalipsi (¿i de pogroms?), encapçala la processó; el mateix que ha triat l’infant castellà Fernando de Trastàmara per successor de la Corona d’Aragó en detriment del Dissortat comte d’Urgell; el mateix valencià que ha signat el Compromís de Casp (1412).

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close