Arts visuals

Sergi Aguilar: el viatge com a procés creatiu

Gran part de la dilatada trajectòria d’Aguilar s’ha caracteritzat per la cerca constant d’estratègies que aspiren a relacionar la pràctica de l’escultura amb un continu interès per la naturalesa i el paisatge. Des dels anys setanta ha desenvolupat pràctiques com a geòmetra i és en aquest mateix procés mental i creatiu on podem enquadrar ‘Mapes amètrics’. Comissariada per Teresa Blanch, l’exposició ens remet a una lectura espacial, utilitzada com a territori reflexiu de l’experiència del desplaçament i del trànsit. Partint d’aquest principi, Sergi Aguilar reprèn com a objecte del procés de treball la vivència del viatge.

Sergi Aguilar. Mapes amètrics
Comissària: Teresa Blanch
Centre d’Art Tecla Sala
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 14 de juliol de 2024

Considerat un dels més significatius escultors espanyols de la seva generació, l’obra de Sergi Aguilar ha estat lligada a la pura tradició geomètrica del constructivisme, connectada estèticament amb el minimalisme, encara que sense renunciar a l’observació de l’espai, la natura i el temps. En els seus viatges dels anys setanta la seva recerca experimenta un canvi conceptual important que l’allunya de les hermètiques estructures geomètriques relacionades amb la configuració constructiva dins de l’abstracció més pura. A partir d’aquest moment, es produeix una desmaterialització progressiva i explora el concepte de geografia a partir de prospeccions personals viscudes en diferents itineraris. Referències com ara orientació i anotacions cardinals entren a formar part de l’imaginari; frontera, construcció i signe són conceptes bàsics vinculats a la descoberta del trajecte com a coneixement del lloc i de la natura; mentre números, lletres i llegendes apareixen per aportar detalls descriptius i elements interpretatius. Se li planteja la necessitat de relacionar l’obra amb els límits cartogràfics i amb les estructures reals, d’aquí les referències a plànols que ens apropen geomètricament a uns determinats espais; uns espais buits de presència humana que superen els confins de l’entorn.

Pel que fa al procés, la interrelació amb el viatge es desenvolupa a través de dibuixos que actuen com a notes amb un caràcter narratiu, de la mateixa manera que les fotografies li serveixen per retenir una mirada directa i espontània de la pròpia observança. En alguns dels seus esbossos, el color és emprat com a recurs compositiu i constructiu, alhora que com a element referencial d’aspectes com ara demarcació, llum i atmosfera. Sovint, les fotografies estan ampliades i manipulades, així com completades amb croquis i collages, buscant seleccionar un lloc ambigu que permeti el descobriment d’aquest.

Els anys noranta incideixen explícitament en la incorporació de les seves verificacions personals, donant especial importància al concepte de territori, que inspira diversos treballs envers els termes com ara recorregut, signe i frontera. El 1994, Teresa Blanch comissaria una mostra a Bilbao i Lisboa amb el títol “Zul. Papeles y cartones, 1974-1994” en la que s’evidenciava la voluntat d’Aguilar d’organitzar “principis immaterials quasi impossibles de retenir: fer patent les temperatures del sol, com s’entreveu una línia d’horitzó, com transcorre l’arc solar, com s’allarga el camí en un pla infinit, com es desfigura el terra sota el nostre pes”, segons paraules de la crítica d’art.

El 2015, a l’exposició “Revers/Anvers (1972-2015)” del MACBA, Sergi Aguilar trencava els esquemes habituals d’una retrospectiva per trobar una lectura de quaranta anys de producció en què el pes era el trajecte més que no pas les categories fixades. Lluny del relat cronològic, es recreaven les dinàmiques de treball i es mostraven una trama de relacions possibles i atzaroses entre les peces. La mostra, plantejada com una travessia sinuosa per la producció escultòrica, explorava certes tensions creatives constants a la seva obra: el diàleg entre l’objecte i el procés, entre la mesura i l’acumulació, la solidesa i la lleugeresa, allò artificiós i allò natural, o l’emplaçament i el desplaçament. No entén l’escultura com un ens corpori, sinó com un ens de circulació, viatge i paisatge. Va presentar les seves aportacions més recents relacionades amb les travesses pel desert, la pròpia experiència de la natura i l’energia del buit. Com deia l’artista al text introductori del catàleg amb motiu del viatge: “El que em fascina és la recerca d’un horitzó que sempre està mudant.” El concepte de territori quedava palès a l’obra Entre viajes (2005-2009), un gran mural compost per 153 dibuixos, que remetien a diferents geografies anònimes i indefinides sorgides de dibuixos, fotocòpies, mapes, fotografies i fitxes.

L’exposició Mapes amètrics s’emmarca en el cicle Observatori Tecla Sala, una proposta que vol afavorir la prospecció d’artistes en actiu i de llarga trajectòria del nostre país i divulgar els seus treballs més recents. A partir dels seus viatges, Aguilar va incorporant els conceptes de sòl i topografia. «Ja no es tracta de l’espai, sinó d’itinerari, d’anar i, per què no, de retornar. El volum sembla que ja no cal. Podríem parlar d’un volum fet de distància, una escultura feta entre llocs?» El recorregut pot transitar-se en bucle i aquesta recerca sobre conceptes de trobar-se en trànsit, de l’orientació a través exclusivament de les pistes que et proporciona la natura, la idea de mapa i de punt de fuga són les que nodreixen la tesi expositiva.

S’inicia amb una selecció de dibuixos realitzats entre el 2005 i el 2018 com a resultat de les diferents rutes per indrets buits de Líbia, Nicaragua, Algèria i Xile/Bolívia. Reflecteixen experiències del fet de transitar per àrees de desert; grans extensions se succeeixen contínuament com si volguessin demostrar què és més potent, més necessari, si la vacuïtat o la matèria. En deixa constància en uns treballs de collage i d’anotacions topogràfiques fets en els darrers vint anys que ha guardat en capses corresponents a cada itinerari. Un desplegament seqüencial d’imatges, registres, senyals, indicacions i notes que recullen constatacions de trasllat. Entre altres frases hi podem llegir: ”Obstacle: allò que s’oposa al pas, que atura o embarassa”. La sèrie Vòrtex (2013), es focalitza en les turbulències atmosfèriques, energies naturals i elements fenomenològics materialitzats en cercles concèntrics en constant moviment centrípet que van engolint tot el troben al seu pas.

El mural Mapamundi (2024) ens parla de l’espai-temps; unes circumferències que representen el món, amb conceptes de mesurament i energia pendular. Molt eloqüent és la frase: “Temps: magnitud física que permet ordenar una seqüència de fets, establint un passat, un present i un futur”. Pel que fa al Mural de paraules (2024) aplega una munió de vocables escrits per l’artista en els seus viatges per l’Atles. “Durar / continuar / prolongar / temps / magnitud / seqüència / muda” ens endinsen en pensaments puntuals de signe quasi automàtic. Finalment, el mural Vermells (2024) desplega uns plànols-mapes amb senyals que se sobreposen i s’encadenen, creant altres llocs i llindars amb els quals l’artista busca crear altres relacions com és el color a partir de la incidència de la llum.

Marques, empremtes, fragments d’escriptures, croquis, patrons i coordenades; en definitiva, preguntes envers la fisicitat, la mirada i els enigmes al que està sotmesa. Una disquisició sobre l’ocupació de l’espai i la pròpia existència d’aquest.

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946) estudia a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona entre el 1962 i el 1967. Fa estades personals a París, Londres, Praga, Stuttgart i Menorca (1968-1971), i el 1972 comença a dedicar-se a l’escultura. Els seus primers objectes són volums abstractes que tenen present l’anàlisi de la natura. El 1977, la Galeria Trece de Barcelona exposa la fonamental obra Tronc, espai, terra, eina, del 1974, on fusiona conceptes estructurals que seran bàsics per al seu treball posterior. Entre el 1973 i el 1980, duu a terme una sèrie de blocs de marbre d’influència postminimalista, reforçant-ho amb uns intensos exercicis en dibuix i posteriorment en collage de cartons retallats i pintats. A principis dels anys vuitanta, les seves escultures deriven en un seguit de construccions amb els conceptes del recinte i la rampa com a principals referents. Utilitza l’acer, un material que li permet construir a base de plans, la intersecció dels quals incorpora idees de mobilitat i acotació. A partir del 1993, comença a treballar amb dibuixos i fotografies de paratges geogràfics transitats. Cap a l’any 2005, l’escultura entesa com un ens sòlid i independent va desapareixent i el territori esdevé el tema i eix principal de la seva investigació, incorporant-hi la noció de moviment, interpretat sovint amb esquemàtiques estructures de fusta, ferro o cartó. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives en galeries d’arreu d’Europa i dels Estats Units, així com al Museu Guggenheim de Nova York, al Carnegie Museum of Art de Pittsburgh o la Fundació Gulbenkian de Lisboa. També hi ha obra seva a l’espai públic en ciutats com Barcelona, Vila-seca o Vitòria. Ha estat president de l’AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya) entre els anys 1996 i 2002 i de la UAAV (Unión de Asociaciones de Artistas Visuales) entre el 2004 i el 2007. També ha estat director de la Fundació Suñol de Barcelona des de l’any 2007 fins al 2021.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close