Arts visuals / Exposicions

Sexe i art en el trauma entreguerres

A les acaballes del 1918, els dos blocs enfrontats signen l’armistici que posa fi a la Primera Guerra Mundial. Es divideix el món entre vencedors i vençuts i s’inicia un nou ordre, un nou desordre mundial en què tots els països implicats han perdut més que guanyat. Ha acabat la  primera guerra moderna, la primera on l’ús de gasos tòxics, tancs, submarins ha portat la guerra a fronts on mai abans havia pogut aspirar, les matances en masses ha reduït dràsticament la població Europea i una profunda escletxa en la moral i en l’economia Europea trobarà el seu ressò en les avantguardes que sorgeixen en aquest moment. Els desencantats artistes de moviments artístics com el futurisme, el dadaisme o el surrealisme qüestionaran la modernitat i intentaran anar més enllà, aproximant-se alguns als totalitarismes, subvertint la moral altres, però tots intentant un més enllà que els porte lluny de la barbàrie de la tècnica moderna.

DES/ORDRE MORAL. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres
Comissari: Juan Vicente Aliaga
IVAM, Institut Valencià d’Art Modern
C/ Guillem de Castro, 118. València
Fins al 21 de març de 2021

Des/ordre moral. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres,  recalca un dels elements que els artistes d’entreguerres utilitzaran per a qüestionar el món en què viuen, el cos i la sexualitat com una ferramenta amb la que demostrar com estan d’allunyats dels patrons socials i morals d’una societat que ha portat a la barbàrie de la guerra, i a una profunda crisi econòmica i social. Estem en els anys immediats a la desfeta de la guerra, però també al que es coneixerà com als feliços anys vint on superat el xoc del trauma, l’economia comença a millorar entre els països aliats gràcies als crèdits americans i a les reparacions que els vençuts paguen als vencedors. Son els anys de l’art decó i la música de jazz, són els anys en què la moral es relaxa i es manifesta l’alegria d’estar vius, de seguir vius malgrat tot. Una alegria que no durarà massa, i tot esclatarà en el crack del 29 i la Gran Depressió que en un món ja global, els EUA encomanarà a Europa. Un context en el qual sorgiran els totalitarismes i que portarà a la Segona Guerra Mundial. 

Visitants davant les obres de la secció ‘Totalitarismes virils’ ׀ Foto: Núria Gregori.

Emmarcada en aquest context l’exposició està dividida en set seccions i organitzada en un recorregut circular, que comença amb la pel·lícula germana Camins cap a la força i la bellesa del cos (1925), on s’elogien amb una clara influència de la cultura clàssica els cossos atlètics i els nus d’inspiració grega. Un culte al cos per enfortir l’esperit i la moral dels alemanys en uns anys de gran inestabilitat política i forta crisi econòmica i que es tancarà en aquest recorregut circular en el pòrtic final, on l’arquitectura arquitravada emmarca escultures creades des dels règims totalitaris on tornaran els cànons clàssics per a marcar les proporcions del cos. Entre aquests dos moments, obres que miraran cap als cossos, els propis, els dels altres, els estimats, els desitjats, una mirada que en aquests anys s’atrevirà a anar més enllà, contraposant el desordre a l’ordre i subvertint la moral de l’època.

Visualitzant Camins cap a la força i la bellesa del cos (1925) ׀ Foto: Núria Gregori.

Un recorregut circular amb principi i final, entre el qual trobem obres en què es miren i es revisen elements que fins eixe moment no s’havien atés o que són abordats amb una altra mirada, des d’una altra perspectiva com és el cas de l’artista Dame Ethel Walker, en la seua obra Decoration: The excursions of Nausicaa (1920), que representa una escena de l’Odissea un tema tractat nombroses vegades a la història de l’art, però que ara posa al centre, no en un Ulisses heroic, sinó a les dones nues o semi vestides que  amb un toc lèsbic acompanyen la princesa feàcia que acull un Ulisses desvalgut. Unes obres impulsades pel desenvolupament que el feminisme va tindre en aquests anys, impulsat pel nou rol exercit per les dones durant la guerra, indispensables en fàbriques, escoles, oficines… que permetrà el sorgiment dels moviments sufragistes i l’assoliment de nous drets en els anys següents, unes dones empoderades que volen decidir sobre els seus cossos, sobre la seua manera de vestir, els seus cabells, la seua sexualitat.  Així trobarem a l’exposició artistes com Claude Cahun o Man Ray que posaran en relleu la dualitat entre el masculí i el femení, la «màscara sota la màscara» amb la que viuen i conviuen o les relacions lèsbiques que pinta Tamara de Lempicka, Gerda Wegener, Germaine Krull o Mariette Lydis.

Visitants davant l’obra Luna de miel en Taormina, de Gregorio Prieto ׀ Foto: Núria Gregori.

Un alliberament sexual no només de la dona i de les pràctiques homosexuals, són els anys en què la societat de les grans ciutats troba una via d’escapament en bars i cabarets com els que retrata Jeanne Mammen a la capital berlinesa, i on la sexualitat serà tractada pels artistes de la Nova Objecivitat, des de totes les seues diverses formes i manifestacions. Així trobarem les prostitutes de Heinrich Maria Davringhausen o George Grosz o les obres de Rudolf Schlichter on es mostren pràctiques sexuals com el sadomasoquisme o el fetitxisme. Uns anys en què grups de joves intel·lectuals exalten el desig, el sexe i la bohèmia de la vida al camp, com una manera de contraposar-se a la realitat de la guerra. És el cas de la Gran Bretanya, amb grup com els neopagans o el Cercle de Bloomsbury, que contravenien els estrictes codis de la moral victoriana i els subvertien amb el seu mode de vida. Un grup que se situa a l’avantguarda de la modernitat artística britànica i que trobem representat amb les obres de Duncan Grant qui va retratar els protagonistes del cercle de Bloomsbury, però també és l’autor d’una sèrie de postures sexuals homosexuals creada per al seu ús privat.

Visitants davant les obres de la secció ‘En temps de la sicalipsi’ ׀ Foto: Núria Gregori.

Una ruptura de l’ordre en determinades esferes artístiques que es produeix també a l’Estat espanyol, tant al regnat d’Alfons XIII -amb la producció sobretot de fotografia  de caràcter pornogràfic promoguda pel mateix monarca-, com a la dictadura de Primo de Rivera i la II República. Una època de qui es destaquen a l’exposició els treballs de Federico Garcia Lorca, amb representacions de l’amor homosexual amb dibuixos com El bes (1927) o les obres de Maruja Mallo representant de las sinsombrero, en un moment en què l’obra de la gallega  és un exemple de rebel·lia davant les imposicions socials en una societat on les dones eren ciutadanes de segona.

Una exposició que posa de manifest la llibertat sexual d’una època, a la vegada que qüestiona la hipocresia i la doble moral d’una societat marcada pel trauma de la guerra, una llibertat sexual condemnada per la moral religiosa i els totalitarismes que sorgiran al mateix moment i que amb l’arribada dels anys trenta i la pujada al poder dels dictadors, reprimiran de forma radical qualsevol pràctica que s’allunye de la seua moral i la seua ideologia. Seran els anys en què es tornaran als cànons clàssics com a model de masculinitat, quan la dona serà de nou relegada a les llars i menyscabats els seus drets socials, serà el moment que l’homosexualitat, el transvestisme o la prostitució estaran prohibits i perseguits, escarnits públicament però celebrats i permesos en certs cercles com a entreteniment de militars i governants.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close