Arts visuals / Exposicions

Siguem atonals! En defensa de l’art contemporani a la Capella de Sant Roc de Valls

Aquest escrit va adreçat a aquell ciutadà ras de Valls que en un matí qualsevol hagi passat, en alguna ocasió, per davant de l’Institut d’Estudis Vallencs i, tot badant, hagi trobat el portal de fusta de la Capella de Sant Roc entreobert i, després de vacil·lar un poc, hi hagi tret el cap un moment; i potser, fins i tot, mogut per la curiositat, hagi fet una altra passa per accedir-hi; i, al dirigir la mirada als 61,61 metres quadrats d’aquesta singular capella desacralitzada, vestida sempre amb les més singulars expressions de l’art, s’hagi quedat, en ocasions, bocabadat, en d’altres esmaperdut, a voltes capgirat o potser, fins i tot, incomodat, o en el fatal extrem, enredat; però potser també algun dia s’hagi exhaltat o meravellat o, després de gratar una mica més, fins i tot, algun dia n’hagi sortit, tot d’una, elevat, transformat, inquiet amb un “no-sé-que” o un “qué-sé-jo”, o en qualsevol cas, en un estat d’ànim diferent en el que havia entrat.

Aquest estat d’ànim és el que músic vallenc Robert Gerhard va maldar tota la seva vida per crear i promoure. Gerhard, en efecte, és un vallenc il·lustre i català universal precisament per haver lluitat en pro de la diferència cultural, en la ideació i propagació de l’atonalitat dodecafònica, remant i bregant contra les veus del seu temps, que el titllaven d’eixalabrat. I aquesta proesa la va aconseguir des de Valls estant, d’on n’era oriünd, tancat en una masia, des d’on va compondre algunes primeres peces sonores trencadores, que van commoure al mateix Arnold Schönberg, qui, en llegir-les per carta no dubtà en admetre’l a Viena com el seu més preuat alumne de la seva renomada escola de música. Quan Gerhard tornà, transformat, a Barcelona, es va convertir en l’apòstol disseminador del nou estil sonor, enrolant en la causa els seus col·legues centreeuropeus (uns tals Berg i Webern), promovent les virtuts de la música atonal i de la divergent creació artística.

Què en penseu que diria Robert Gerhard si obrís avui els ulls i veiés que per a dedicar-li un espai a la seva memòria s’hagi decidit finiquitar un centre de referència dedicat a l’art contemporani com Sant Roc? Doncs de segur que hagués corregut a denunciar-ho en algun dels seus seguits articles a la seva tribuna del setmanari Mirador. Perquè precisament Gerhard, com els seus avançats cohetanis, en Miró, en Gasch, l’Artigas o en Prats, no només van ser els inventors de la idea d’art contemporani a Catalunya, sinó que la van vertebrar, des d’una mirada oberta i transversal, a través d’entitats com ADLAN (Amics de l’Art Nou), de la que Gerhard en va ser fundador. Així que Gerhard demanaria que l’homenatgessin, més aviat, com a en Miró, que al final de la seva vida demanà que la fundació amb el seu nom no fos un mausoleu a la seva memòria, sinó un Centre d’Estudis d’Art Contemporani (CEAC): un centre dedicat a les arts vives, canviants, dissidents, com ho ha sigut durant més de 35 anys, precisament, Sant Roc.

De fet Gerhard, en els seus articles a Mirador, ja advertia que malgrat que “en un país com el nostre la comprensió de l’art topa sempre amb grans dificultats”, cal defensar la promoció de l’obra “que ens porti de sorpresa en sorpresa”, abogant per “una minoria d’esperit obert, radicalment interessada en tots els aspectes de l’evolució de la música contemporània” i “la creació d’un organisme que facilités sistemàticament l’estudi, la coneixença i la discussió de tota la problemàtica que enclou la producció musical actual”.

El mestre Gerhard segur que hagués xalat com el que més amb els “infrasimals” que va presentar Pep Vidal a Sant Roc l’any 2015, descobridor com va ser el compositor de les sonoritats “inframusicals” (sic). O amb la renovació de la pintura mural com a “tradició transformada” que havia de “continuar essent pensada”, com en el meravellós absis que pintà Àlvar Calvet (El vuitè dia, 2018), identificant el traç mural amb el de diferents homes i dones transexuals de la ciutat. Al mestre “cavaller de les imatges ocultes”, de segur que hagués vibrat, també, amb el treball espacial sobre el misteri i la sorpresa de Carlos Valverde a l’exposició Transcomunicación instrumental, de 2014. El que va ser considerat pioner de la música electrònica a Anglaterra, Robert Gerhard Ottenwaelder, s’hagués delectat d’allò més amb les experimentacions sonores de, posem per cas, Laia Estruch a Sibina (2019).

Avui desenes d’artistes, crítics d’art, directors de museus, de les províncies de Tarragona, Barcelona, Girona i Lleida, estan signant peticions i demanant a crits que no es clausuri el programa d’art de Sant Roc. Perquè, a banda de ser juntament amb la Miró l’espai d’art contemporani més antic de Catalunya, la capella també ha sigut un dels millors espais en saber-ho fer des del territori, en una programació que ha donat veu i pas  a fins a quatre generacions d’artistes i comissaris del país. Hi han passat, entre molts altres, Joan Ponç Ángel Jové, Joan Rom, Manel Civit, Carles Gabarró, Nora Ancarola, Francesca Llopis… Seguim? Ramon Parramon, Carles Congost, Eugenio Ampudia, SiteSize. Més? Lua Coderch, Oriol Vilanova, Celia del Diego, Jordi Antas, Mar Arza, Mireia Saladrigues… Creieu-me, el bo i millor de les arts visuals contemporànies del pais ha passat per Sant Roc, essent premiat per la seva tasca en diferents ocasions (Premi Nacional, 1993; ACCA, 2004 i 2017).

Jordi Boldú: Nous camins per Robert Gerhard

Cal buscar nous camins per a en Robert Gerhard, com ha proposat el gran poeta i artista Jordi Boldú. De debò que no es pot explicar la memòria del gran compositor català en algun altre espai vallenc? Al museu mateix, on el seu director, en Jordi París, que tant ha fet per aquesta ciutat en matèria d’arts visuals, ja fa temps que té pensat de traçar una singular explicació de la cultura artística vallenca del segle XX amb la figura de Gerhard com a un dels seus eixos discursius. Així mateix, el meu admirat ancestre Jaume Mercadé, se sentiria honorat de que a la seva casa natal, avui be patrimonial, i fa uns anys convertida en centre de promoció turística, fos seu d’un espai dedicat a la memòria del seu estimat amic. O a la Biblioteca Popular del Passeig dels Caputxins, la primera de la Mancomunitat de Catalunya. Us imagineu com retronarien allà dins els immensos Collages o els Apunts sonors del mestre Gerhard? Altres camins, en qualsevol cas, que sumin, i no restin, per a l’explicació i difusió de la cultura moderna d’aquesta ciutat que ha donat tants noms il·lustres.

Si algun ciutadà o ciutadana de Valls de peu en algun moment de la seva existència s’ha sentit interpel·lat per la capella de Sant Roc, demanem, ara, que es mobilitzi. Que la gran part del sector d’arts visuals de Catalunya està al seu costat, però que sense la lluita local, sense el “sempre amunt” vallenc, l’aposta històrica de l’art contemporani a la Capella de Sant Roc desapareixarà de cop i per sempre. I amb ell el dret al lliure principi artístic d’atonalitat, imprescindible per a aquelles comunitats que vulguin prosperar en l’exercici de la plenitud cultural.

Albert Mercadé
Historiador i crític d'art. Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i col·laborador del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close