Arts visuals / Exposicions

Simplement pintura

La Galería Alegría arriba a L’Hospitalet, segurament, per quedar-se un bon temps. És la cinquena galeria d’art contemporani, que s’ubica en aquesta ciutat, en pocs anys, atreta per un teixit artístic i l’oferta d’una arquitectura industrial; uns espais amplis, diàfans amb llum natural idonis per mostrar art. La inaccessibilitat a aquest tipus de locals a Barcelona, a un preu raonable, ha donat lloc a l’arribada de galeries situades gairebé totes al barri de Santa Eulàlia; zona on s’aglutinen els edificis febrils i locals de petita i mitjana indústria de la ciutat.

Vista de l’exposició 1+1+1+1+1+1 i PIZZA a la Galeria Alegría. Fotògraf Roberto Ruiz. Cortesia Galería Alegría.

Fa més de set anys que els galeristes Patricia Donohoe i Sebastián Rosselló van marxar de Barcelona amb condicions molt diferents de les actuals. Si en aquell moment partien d’un espai petit i fora del circuit tornen ara amb un projecte molt canviat, amb una programació consolidada on la majoria d’artistes que representen són internacionals. Aquest temps a Madrid, al carrer Dr. Fourquet conegut per reunir un gran nombre de galeries, ha fet créixer el negoci. Però no es paren aquí, s’instal·len a L’Hospitalet amb les mateixes ganes amb les quals van arribar a Madrid, i amb la mateixa voluntat: continuar creixent. I per aquesta raó, aposten per aquest tipus d’arquitectura versus una ubicació més cèntrica a la ciutat de Barcelona. En l’etapa on es troben com a galeria, l’espai esdevé fonamental. Un espai que accepti propostes més ambicioses, on s’estableixi un diàleg entre l’arquitectura i les obres que es mostren. I així, com a una declaració d’intencions, l’obertura la fan amb pintura, oferint un recorregut que comença amb el treball de l’artista Humberto Poblete-Bustamante (Santiago de Xile, 1966), amb pintures de grans proporcions que ocupen la sala més gran, mentre que a la sala contínua s’ubica Jonathan Binet (París, 1984) amb una pintura més continguda, en materialitat i expressió. Dues maneres molt diferents aparentment de gestualitat, de color i tècnica però molt semblants en intencions.

Vista de l’exposició 1+1+1+1+1+1 de l’artista Humberto Poblete-Bustamante a la Galeria Alegría. Fotògraf Roberto Ruiz. Cortesia Galería Alegría.

Si bé acostumo a relacionar-me amb una pintura més narrativa, en aquesta ocasió, la pintura no és relat, és simplement pintura. La mostra de Poblete-Bustamante s’anomena 1+1+1+1+1+1 i és així com percebem el ritme, com un seguit de composicions de colors i figures que escapen capa rere capa fins a arribar a la superfície. En les seves pintures es percep intensitat, no tan sols en la matèria si no en el procés que intuïm hi ha darrere del camp visible, una intensitat que és temps. Un temps de correspondència entre l’estat d’ànim del pintor amb la substància pictòrica, com comenta l’artista a una entrevista publicada en el seu catàleg The Black Sheep eats the best grass, d’una exposició anterior, «La meva pintura segueix els meus estats d’ànim i jo segueixo els estats d’ànim de la pintura. Diferents emocions creen diferents estrats. No sé què ve primer (…) la pintura o jo», d’aquesta manera la pintura es fa eina no per representar sinó per sentir.

Vista de l’exposició PIZZA de l’artista Jonathan Binet a la Galeria Alegría. Fotògraf Roberto Ruiz. Cortesia Galería Alegría.

PIZZA és el títol del treball de Binet. És la primera exposició individual a la galeria on ensenya una nova manera de fer. Mentre que la seva pintura anterior cercava l’objectualitat, trencant amb els límits del format, de tal forma que es desbordava per tota la sala, en aquesta mostra apunta a un canvi radical, on la seva pràctica pictòrica és a travessada per l’experiència de reclusió provocada per la pandèmia. D’aquesta manera, els artefactes, invencions i artificis que caracteritzaven la seva obra, que provaven de superar les condicions donades pel llenç, s’han eliminat, ara és l’artista qui imposa les limitacions i ho fa amb l’extracció precisament de tots aquells recursos per deixar-la buida de tota aquella intenció. Les pintures esdevenen un exercici de repetició, un mateix gest compulsiu, amb traces horitzontals o verticals, i un únic color. La seva posició envers la paret no és aleatòria, mostren cert esgotament, estan expressament ubicades més baixes del que és habitual, les situa gairebé als peus, cercant la nostra complicitat, compartim la mateixa experiència i sabem que no serà fàcil tornar a aixecar el vol a les nostres aspiracions.

És una pintura que neix de la precarietat del moment, de reajustar-se per continuar, com  també succeeix amb els quadres de Poblete-Bustamante, la pintura esdevé un acte de resistència, d’un posicionament radicalment pictòric.

Mateo Revillo. Western wall degoyé. Cortesia Galería Alegría.

De la mateixa manera, a la propera exposició pensada per ser inaugurada el 23 de gener, trobarem un binomi pictòric. Lydia Gifford (Cheltenham, Regne Unit,1979) i Mateo Revillo (Madrid, 1993) tots dos col·laboren per primera vegada amb la galeria. En les seves propostes el material esdevé forma, no hi ha contenció sinó expansió. Percebem una actitud «salvatge» en el tractament de la matèria tal com ho descriu el galerista, d’experimentació en tots dos. En el treball de Gifford s’aprecia una preocupació pel volum, per una recerca d’equilibri entre pintura i format, mentre que en el treball de Revillo hi ha una composició a base de fragments on cada peça revela un joc de formes. Unes formes que semblen voler enlairar-se.

Lydia Gifford, Untitled #5. 2020. Cortesia Galería Alegría.

Les quatre propostes, de les dues primeres exposicions de la Galeria Alegría, responen a una exploració continuada del llenguatge pictòric. A un al·legat a favor d’aquesta manera d’entendre la pintura. S’inicia, doncs, una programació diversa a la qual aporten les altres galeries a la ciutat, però sens dubte, enriquidora per un teixit que comença a engrandir-se. 

Zaida Trallero
Historiadora de l’art, gestora cultural i comissària. La seva pràctica d’escriptura va lligada a la seva pràctica curatorial. És cofundadora de Site-specific Conversation, un espai online d’entrevistes a artistes en el seu lloc de treball. Des de l’any 2016 forma part de Trama34, taller i associació cultural a L’Hospitalet de Llobregat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close