Sens dubte, el gènere biogràfic està vivint un moment dolç en el còmic, i les aproximacions a la vida de personalitats diverses a través dels recursos de la ficció dibuixada són ja tan naturals, fluïdes i habituals com ho són els biopics en el món del cinema.
És clar que el raquitisme d’una indústria del còmic específicament catalana no ajuda a l’existència de gaire biografies historietístiques de celebrities de casa nostra; en aquest sentit, és destacable i estimulant -per excèntrica i desacomplexada- la línia empresa per l’editorial Males Herbes en obres com Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, Narcís Monturiol i les pedres de l’infern i La joia de viure (protagonitzat per Josep Palau i Fabre), dibuixats per Toni Benages i escrits per Sebastià Roig -els dos primers- i per Julià Guillamon. És clar que, més de que biografies estrictes, es tracta de fabulacions, d’hipòtesis imaginatives.
Tot i contenir també un component fantasiós i oníric considerablement elevat, es troba més a prop de la biografia acadèmica Sisa. Els anys galàctics (Norma), una novel·la gràfica que el guionista Josep M. Polls i el dibuixant Manu Ripoll han dedicat a la vida del cantautor galàctic Jaume Sisa. I és que potser Sisa no arribi a tenir el seu Bohemian Rapsody o el seu Rocketman (o el seu Yesterday), però és realment un acte de justícia poètica que el creador de Qualsevol nit pot sortir el sol protagonitzi el seu propi tebeo.
Sisa. Els anys galàctics parteix d’una excusa narrativa notablement pirandelliana i estableix un joc de miralls entre realitat i ficció; el guió dóna cos als diversos alter ego artístics que ha tingut Sisa al llarg de la seva vida i els enfronta a ell mateix. Aquests personatges són, en paraules del mateix Sisa, “Ricardo Solfa, un vocalista dels anys quaranta i cinquanta; Armando Llamado, autor de l’obra de Solfa; Ventura Mestres, bon vivant, hagiògraf i cronista accidental de Sisa; i El Viajante, un resum de tots ells”. La discussió entre tots ells motiva un exercici de memòria que recorre els primers anys de vida artística de Sisa, des que era un adolescent al Poble Sec dels anys seixanta fins el seu retorn a Barcelona després de l’aventura madrilenya. Entre mig, els temps del Grup de Folk, Música Dispersa, Zeleste, el Canet Rock, La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom…
Explica el guionista Polls que en el seu text ha intentat “trobar la identitat de Jaume Sisa a través dels seus personatges. Vaig pensar que seria divertit que tots ells es trobessin un dia per mirar d’esbrinar qui els ha inventat. Un cert referent va ser la Cançó de Nadal de Charles Dickens”. Sisa, doncs, com a Mister Scrooge àcrata interpel·lat pels seus fantasmes.
El propi protagonista aprova el plantejament i reconeix que “em fa molta gràcia veure com els autors han enfocat la història, amb els personatges que es troben i discuteixen. Jo ja els coneixia a tots ells per separat però mai no els havia ajuntat de manera tan visible. La vida és multiplicitat, i jo dec ser un esquizofrènic no diagnosticat”.
Amant de la cultura popular, Sisa no amaga la seva satisfacció per haver-se convertit en un personatge de còmic, cosa que “mai no hauria imaginat. Quan de petit llegia tebeos aquests formaven part d’un món simbòlic, imaginari, en el qual s’hi podia viure. I és que la funció de l’art és crear uns uns espais on el lector es pugui trobar com a casa seva; això es pot aplicar als tebeos, a les pel·lícules, als quadres i a la música, que és una casa sense parets”. Gràcies a Sisa. Els anys galàctics –historieta que, naturalment, compta amb la seva playlist- s’ha convertit efectivament en L’home dibuixat que ell mateix cantava.
Per la seva banda, des del punt de vista gràfic, el dibuixant Manu Ripoll considera que el seu principal èxit és “haver aconseguit retre homenatge a la bande desinée francobelga”. No li falta raó i de fet és legítim advertir en les pàgines del llibre una certa influència de la línia clara. Però aquest cronista més aviat detecta un aconseguit eco estètic -molt coherent, tenint en compte l’època en què arrenca l’acció- de determinades manifestacions del pop i la psicodèlia, com aquella icònica Yellow Submarine animada per George Dunning a partir de The Beatles.
Curiosament, en una mena de programa doble de paper (o potser seria més adequat comparar-ho amb un disc doble), la mateixa editorial Norma -a través del seu segell infantil Astronave- ha publicat simultàniament un altre llibre protagonitzat per Jaume Sisa i inspirat en el seu univers creatiu. Cristina Broquetas i Cristina Bueno són les autores de De les tristors en farem fum, un conte il·lustrat orientat a nens i nenes que arrenca de l’emblemàtica Qualsevol nit pot sortir el sol.
En la presentació del llibre, Sisa va admetre que la seva cançó més coneguda “es presta a diferents visions, pot servir per a un bateig, per a un casament, per a un funeral o per a una manifestació”. De manera astuta i intel·ligent, escriptora i il·lustradora eviten una transposició literal de la lletra de la cançó -ja saben, Pulgarcito, Doña Urraca, Superman, Guillem Brown…- i fan de la seva faula un cant als drets dels refugiats.
