Arts visuals / Exposicions

El sofriment i el malestar a l’obra d’Antoni Marquès

L’Observatori Tecla Sala inicia el seu recorregut amb “Desviament” d’Antoni Marquès. Aquest nou projecte impulsat pel Centre d’Art Tecla Sala vol afavorir la prospecció d’artistes en actiu del nostre país que, per la generació a la qual pertanyen o per la conjuntura del sistema de l’art, no tenen la projecció que mereixen. Comissariada per Teresa Blanch, la primera exposició d’aquest cicle vol recalar en l’univers íntim i personal d’aquesta artista que reflexiona sobre la metàfora del cos i els paisatges interiors de l’ésser humà. Unes obres que manifesten un dolorós desassossec i una inestabilitat manifesta.

Antoni Marqués. Desviament
Comissària: Teresa Blanch
Centre d’Art Tecla Sala
Av. Josep Tarradellas i Joan, 44. L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 24 d’abril de 2022


Fins ara una de les característiques bàsiques de la creació d’Antoni Marqués (Sabadell, l956) era l’ambigüitat enganyosa que simulava una producció industrial i que ens remetia a la seva exterioritat formal. La forta contradicció i la ironia de produir  artesanalment —amb un acurat procés de treball manual— l’efecte de la manufactura en cadena, amb la mateixa tècnica freda i impersonal i amb una coloració volgudament artificial, era el repte que es plantejava Marqués; un desafiament que tractava de rivalitzar amb la perfecció i els acabats que aconsegueix la màquina. Aquell caràcter formalista que volia donar l’aparença d’estat original, acabat de sortir d’un procés industrial, portava implícita una interpretació lúdica, banal i formalista que ara es veu substituïda per la utilització de materials més tàctils i sensibles. La seva predilecció per invertir significats, trastocar la imatge, canviar d’escala i recórrer a l’ambigüitat enganyosa de les formes ha quedat enrere. Mitjançant resina de polièster d’efecte manufacturat i emprant per als seus acabats vernissos industrials, pintures perlades i brillants o tintes de serigrafia, emfasitzava les inquietants composicions tentaculars dels conjunts tridimensionals que mantenien un cert regust pop.

Vista de l’exposició Desviament d’Antoni Marquès. De l’obra © Antoni Marquès. De la fotografia © Guillem FH (Art Work Photo)

Arran d’uns problemes físics soferts consecutivament des del 2017, la seva obra ha agafat un to de transitorietat i caducitat. En aquesta gran instal·lació amb obres de diferents moments històrics, Antoni Marqués envaeix l’espai físic, buscant l’agitació de la forma i tothora un efecte de distorsió. “Desviament” se submergeix en les entranyes existencials, es capbussa per les profunditats originàries, tant en la significació del cos com a contenidor de quelcom que s’hi amaga en secret, com en la ressonància del buit de l’ànima. En aquest sentit, reflexiona sobre la dimensió efímera de l’home i els seus indrets vitals; burxa en el patiment i en l’estat caduc i desolador. Però, sobretot, la seva actuació està carregada d’una presència d’interioritat i ha perdut aquell afany apropiacionista, així com totes les associacions iròniques i divertides que aplicava. Destaca una sèrie de dibuixos vermells que l’apropen al món orgànic més viu. Executats a base de retícules i xarxes superposades fetes amb bolígraf, la insistència de les ratllades pot arribar a danyar el paper. Es deixa sorprendre per l’atzar del procés de treball articulant un seguit de filaments vermellosos que recorren la superfície, com si fossin venes deixades al descobert i també òrgans com a cors bategant. Altres dibuixos semblen recórrer a accions eròtiques i cossos sexuats en una catarsi de registres de la libido, lliurats a les fluctuacions de l’experimentació i el desig.

Vista de l’exposició Desviament d’Antoni Marquès. De l’obra © Antoni Marquès. De la fotografia © Guillem FH (Art Work Photo)

Repetir insistentment traços lineals l’ajuda a crear unes conformacions orgàniques tal com passa en la mateixa natura. Sembla com si la inquietud i l’aflicció trobessin calma en aquest procés de treball gairebé terapèutic. Igualment, unes configuracions escultòriques, mal·leables i retorçades, creant ondulacions i allargaments -que semblen estar en moviment constant- es repeteixen, despleguen i s’entrellacen per articular agrupacions semblants als budells. Unes presències pertorbadores que posen de manifest la transgressió que representa el tractament d’un element natural al qual s’atorga enormes proporcions.

En paral·lel, l’artista ha portat a terme un interessant treball performatiu que realitza des del 2014 i es mostra aquí per primera vegada. La forma d’acoblar el seu cos nu a un maniquí o a un peu de silicona, proposa sarcàstics intercanvis de rols en les tradicionals relacions entre creador i obra d’art. Aquest treball té un interessant precedent en la seva època d’estudiant a la Université d’Été de Marly-le-Roi, l’any 1987, durant la qual va interactuar amb obres d’art del passat (Van Gogh, Monet, Gauguin, Cézanne) a l’aleshores al recentment inaugurat Musée d’Orsay de París. Amb un esperit contestatari i rebel, es mostra també un treball fílmic basat en el famós quadre Le Déjéuner sur l’herbe, d’Édouard Manet (1863). Amb el seu cos nu, l’artista suplanta la figura de la noia asseguda (nua) enmig dels homes (vestits) per invertir el relat de relacions eròtiques amb una escena en què la dona (elles vestides i ell nu) acaba per rebutjar-lo i trenca la idíl·lica escena.

Vista de l’exposició Desviament d’Antoni Marquès. De l’obra © Antoni Marquès. De la fotografia © Guillem FH (Art Work Photo)

Marqués és un recopilador de “souvenirs del record”, retalls de vivències que expliquen emocions i situacions personals, a voltes poètiques, tendres o corrosives, expressades d’una forma absolutament personal, materialitzant experiències i situacions que l’arrelen en el seu esperit afligit. Però no deixa tampoc de banda la reinterpretació de somnis i fetitxes de la cultura popular, a través del reciclatge d’objectes dispars i abandonats que recreen escenografies salvaguardades per la nostra memòria col·lectiva. Ara sembla que l’esperit rebel i l’actitud transgressora vagin dirigits a representar la seva autobiografia. Aquell agut sentit de la ironia, aquella mirada perversa, aquell desig pertorbador, s’han suavitzat en moments nostàlgics, encara que amb un cert ressò d’amargor i esqueixament. Presenta un seguit de vitrines que construeixen narracions a partir d’un pensament que neix de la relíquia i de la memòria per desenvolupar-se en uns paradisos artificials carregats de referències. Per altra banda, unes proves serigràfiques descartades li serveixen de fons on disposar conjunts de radiografies clíniques de parts del cos que mostren les estructures de l’organisme, tot situant-nos dins de la casa on habita l’ésser humà.

Vista de l’exposició Desviament d’Antoni Marquès. De l’obra © Antoni Marquès. De la fotografia © Guillem FH (Art Work Photo)

Observatori Tecla Sala és un cicle d’exposicions promogut pel Centre d’Art Tecla Sala amb la voluntat d’enfocar l’atenció a la franja generacional d’artistes que han superat la categoria d’emergents i que han assolit una contribució a l’art contemporani, posant en relleu la seva aportació. Es tracta de fer relectures de trajectòries que han quedat ocultes però de gran interès, per a comprendre els lligams entre els diferents discursos contemporanis. Aquesta iniciativa neix amb la idea d’acompanyar i difondre els seus treballs en projectes expositius de petit format.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close