Arts visuals / Exposicions

“Son mis amigos. Están desaparecidos”. Carmen Castillo al MUME

Todavía no se sabe cómo sucedió. Nunca se supo con precisión. Historia desperdigada, sin rastro. Apenas unas huellas dispersas, como estos rostros arrancados del olvido, inmóviles en estas fotos. Son mis amigos. Están desaparecidos. Los militares los detuvieron y nunca más se supo.

Carmen Castillo. Una exiliada chilena
Fins al 27 de març de 2022
Museu Memorial de l’Exili
C. Major, 43
La Jonquera

Així comença La flaca Alejandra. Vidas y muertes de una mujer chilena. Una hipnòtica veu en off, la de la directora d’aquest documental, ens guia fins al cor de les tenebres del cop d’estat de Pinochet a Xile l’any 1973. És la veu de Carmen Castillo, cineasta documentalista xilena establerta a França fa 45 anys. Castillo recupera la figura de Marcia Merino, coneguda com la Flaca Alejandra, una militant del MIR xilè (Moviment de Izquierda Revolucionario) detinguda i torturada pels militars pinochetistes. La Flaca no va aguantar i va parlar, va explicar qui eren els caps del moviment i com s’articulava aquesta estructura marxista-leninista i guevarista que, fins i tot en ple cop d’estat, seguia lluitant contra la dictadura. Des de llavors, la Flaca va ser una figura maleïda de la deserció xilena.

Només Carmen Castillo podia fer-li una llarga entrevista per donar-li veu. Només podia fer-ho aquesta cineasta llargament exiliada de qui es presenta, per primera vegada a l’Estat espanyol, una exposició. Comissariada per l’assagista i teòrica del cinema Imma Merino, Carmen Castillo. Una exiliada xilena es pot veure en aquest espai necessari de la memòria que és el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera.  Però: qui és Carmen Castillo?

Pinochet prenia el poder l’11 de setembre de 1973. Uns dies després, el 5 d’octubre, la policia secreta, la temible i sanguinària DIMA, assaltava la casa de la Calle Santa Fe, al sud de Santiago, on vivien clandestinament Miguel Enríquez, fundador i cap dirigent del MIR, i Carmen Castillo. Altres ja havien sortit del país però ells van decidir quedar-se per lluitar des de dins. A ell el van matar. A ella, greument ferida, la van arrastrar fins la vorera, on la van deixar pensant que era morta. Estava embarassada i tenia 18 anys. Es va salvar perquè un veí va avisar una ambulància, que la va portar a un hospital. I es va tornar a salvar perquè, detinguda, i quan es va saber que era viva, un moviment de solidaritat al país i a fora va impedir que fos assassinada. Finalment, la van deixar sortir de Xile.

El fill, Miquel Ángel, no es va salvar. Va morir amb un mes de vida, les lesions fetals havien estat irreversibles. Això passava a Cambridge, on Carmen Castillo va viure un primer exili, l’any 1974. Després va voltar per diferents geografies buscant finançament per a la resistència xilena i al 1976 es va establir a París. Fins avui, 45 anys després. Si bé ha tornat a Xile i, des de la restitució de la democràcia, hi ha fet estades, segueix vivint a França. El seu segueix sent el lloc de l’exili. “No hay un exilio que describir; hay tantos exilios como exiliados y en el exilio de cada uno también hay varios”, escriu Castillo d’aquesta condició vital que ella ha convertit també en objecte i matèria de la seva obra.

L’exposició està feta amb fragments de pel·lícules, documents, fotografies… i la veu, present sempre, de Carmen Castillo. Potser perquè l’exili pren cos en la veu, la veu interior, la memòria, que és una forma de consciència. Però l’exposició convoca també, conjuntament amb la de Castillo, un cercle complet de veus. Si bé té una aparença conceptual amb àmbits aplegats sota conceptes com resistència, anorreament, renéixer o retorn-(s), entre d’altres; el fet és que conté una materialitat extrema: està feta de veus i de cos. De veus escrites i de veus sonores. I és que aquesta exiliada xilena ha trobat i ha reconegut un lloc comú amb altres veus que han teoritzat la condició de l’exili o l’han escrit des de la vivència. Així, Charlotte Delbo, María Zambrano, César Vallejo, Hannah Arendt, Imre Kertész o Jean Amèry, es troben també a les parets del Museu Memorial de l’Exili.

Si en alguna cosa coincideixen aquestes vivències de l’exili és en la marca de vida que suposa la pèrdua de la ciutadania (aquest és el sentit profund de ser un apàtrida, com teoritza Arendt, amb la usurpació de drets fonamentals que això suposa) però també en la impossibilitat del retorn. Un retorn impossible perquè encara que es torni físicament, com ha fet Castillo, el lloc ja és un altre. Un lloc que sovint mira endavant a costa de l’oblit i d’un silenci incompartibles per a qui torna. “Santiago, nada se encuentra en su lugar. Sólo hay un vacío poblado de ausentes. […] Sólo veo militares y traïdores. Y la resignación de la gente que pasa”, va escriure Castillo en un dels seus retorns a Santiago. Però també perquè qui torna ja és un altre que disposa d’una nova vida, uns nous vincles i una mirada més ampla. María Zambrano condensava aquesta condició fatalment contradictòria: ”Se es un exiliado simplemente porque me dejaron la vida, o con mayor precisión: porque me dejaron en la vida.”

La de Carmen Castillo és una vida dedicada a transmetre la vivència de l’exili, que entén i practica com una forma de militància. La flaca Alejandra (1994), El país de mi padre (2004) o Calle Santa Fe (2007) són el seu testimoni fílmic. Una vivència que posa també en el centre dels seus textos, com Un día de octubre en Santiago (1982), Ligne de fuite (1988) o Santiago-París. El vuelo de la memoria (2000), co-escrit amb la seva mare. Textos i pel·lícules tenen en comú la primera persona, amb una dicció densa i determinada però alhora melancòlica que et retorna durant dies. Una dicció que, a l’exposició, s’incorpora també en un film nou realitzat per la cineasta i guionista Eva Vila: Memòria del cos.

Memòria del cos d’Eva Vila

I tornant allà on començàvem, a La flaca Alejandra, dèiem que només Carmen Castillo podia dedicar-li una peça fílmica com aquesta. Enregistrada al 1994 i codirigida amb Guy Girard, és significatiu el plural del subtítol: Vidas y muertes de una mujer chilena. Extraordinari, el diàleg que tenen, les dues ex miristes, 45 anys més tard de les detencions, les tortures, els assassinats. Castillo renuncia a tot qualificatiu i a tot judici moral per entendre com funcionava aquella gran màquina de matar que va ser el règim de Pinochet i per fer allò que fa en els seus projectes: donar veu. I qui diu veu, diu memòria.

Cristina Masanés Casaponsa
Formada en filosofia a la Universitat de Barcelona i en estudis de gènere a la Universitat de València, escriu per a diferents institucions culturals i ha estat curadora de projectes expositius per a diversos museus. Col·labora amb articles d’opinió, art, divulgació històrica i territori a Sàpiens, Descobrir, Revista de Girona, Alberes i Mirador de les Arts. És autora de llibres d’assaig biogràfic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close