Des de fa temps, la figura de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014) ha estat motiu de controvèrsia, sobretot per la seva participació en les escultures del temple de la Sagrada Família, però la seva actuació va ser conseqüent amb la seva manera de treballar. Sense voler entrar en discussions i debats estèrils, a molts escultors els hi hauria agradat que els hi encarreguessin aquesta enorme tasca, encara que s’apartés de la temàtica emprada habitualment. Només cal posar un parell d’exemples de prestigi: Miquel Barceló a la catedral de Palma de Mallorca i Jorge de Oteiza a la Basílica de la Nostra Senyora d’Arantzazu a la localitat guipuscoana d’Oñate. Tots dos es van endinsar en un projecte de context religiós, desenvolupant el seu treball de manera lliure i des d’una òptica contemporània.
Subirachs: bidimensional i tridimensional
Dolors Junyent Galeria d’Art
Aragó, 268 08007 Barcelona
Fins al 23 de juliol de 2020
Subirachs és un dels escultors més prominents de l’art català de la segona meitat del segle XX, que no pot deixar indiferent a ningú per la seva integritat i compromís amb l’art d’avantguarda que, no ho hem d’oblidar, no se circumscriu solament a l’escultura abstracta, cas del mateix Oteiza, Eduardo Chillida, Nestor Basterretxea, Andreu Alfaro, Martín Chirino o Pablo Palazuelo, sinó que també s’apropa a l’escultura figurativa contemporània.
Actualment existeix un espai dedicat totalment a la seva obra que es troba al barri barceloní del Poblenou, l’Espai Subirachs, on es poden contemplar escultures, dibuixos, pintures, gravats, medalles i petites escultures de diferents moments creatius, que serveixen per entendre i conèixer de prop quina ha estat la seva contribució a l’art del nostre país.
Dibuixos i escultures en petit format
Ara, la galeria Dolors Junyent exposa Subirachs bidimensional i tridimensional, amb la col·laboració de l’Espai Subirachs, mitjançant una vintena de peces, entre escultures, pintures, dibuixos i gravats. En conjunt són obres de petit i mitjà format que van dirigides als col·leccionistes, ja que “van ser creades per la intimitat del taller, al marge de la dependència que suposa l’obra d’encàrrec, però amb l’efectisme, la contundència plàstica i la reflexió existencial que caracteritzen tota la producció d’un creador polièdric l’estil distintiu del qual és assimilat i reconegut per tota mena de públic”.
La seva formació va començar de molt jove, ja que als 15 anys va entrar d’aprenent al taller de l’escultor Enric Monjo, un artista poc reconegut malgrat la seva qualitat, a més de ser professor de molts escultors importants. Precisament l’any 1995 Subirachs va fer una exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar on es van poder contemplar un conjunt de litografies corresponents als anys 90. El 1945 assisteix com alumne lliure a classes de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Dos anys després deixa el taller d’Enric Monjo i freqüenta el de l’escultor noucentista Enric Casanovas. Subirachs rebé una formació clàssica, però de dos excel·lents escultors que no sempre han estat justament valorats, sobretot Monjo, per ser un escultor que rebia encàrrecs d’imatgeria religiosa, així com d’institucions públiques en ple franquisme.
La seva primera exposició va ser a Barcelona l’any 1948. Un any més tard participa en el II Saló d’Octubre, fet que anirà repetint fins al 1957. L’any 1950 funda el grup Protectura juntament amb els escultors Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus I Joaquim Datsira, presentant els seus treballs a les Galeries Laietanes de Barcelona.
Una circumstància que influirà en la seva trajectòria artística, com també va passar en altres artistes, és l’obtenció d’una beca de l’Institut Francès, fet que li permeté una estada a París de tres mesos. El mateix any, el 1951, participa en la I Biennal Hispanoamericana d’Art a Madrid i el 1953 a la Biennal Internacional de São Pãulo. A partir d’aquest moment, exposà arreu del món i obtingué diversos premis i distincions internacionals.
Respecte a la mostra de la galeria Dolors Junyent, veiem una petita però interessant sèrie d’obres de diversos moments, des del 1972 fins al 2009, que representen quatre dècades d’activitat artística i serveixen perquè el públic conegui de prop quina ha estat la seva trajectòria, sobretot des del vessant figuratiu, amb algunes concessions a l’abstracció. Cal destacar la importància del dibuix en la majoria de les seves obres.
De les sis escultures que s’exhibeixen, potser les més destacables són: Monument (1989), que fa referència al monument a Francesc Macià, que dos anys més tard s’instal·là a la Plaça Catalunya. Es tracta de dues peces unides en diagonal, en què la part superior és una escala invertida. I Criptograma (1999), que és l’única peça de fusta policromada que hi ha a l’exposició, ja que la resta són obres en bronze. Aquesta escultura representa una mena d’atri. A la paret de l’esquerre hi apareix un criptograma amb una sèrie de números disposats en setze caselles que sumats de manera horitzontal, vertical i diagonal donen sempre el mateix resultat: 33. Aquest criptograma també es troba a la porta de la Passió al temple de la Sagrada Família. També se’l coneix com a “quadrat màgic” i si bé té diferents interpretacions, la més plausible és la que correspon a l’edat de Jesucrist quan va morir crucificat.
Les altres escultures són Piràmide (1994), Gèminis (1974), Interior (1983) i Retrat de Miquel Àngel (1975), que serveixen per adonar-se de les diferents etapes de l’artista, entre elles, el que podríem anomenar mediterranisme, l’expressionisme i l’abstracció geomètrica, sobretot pel predomini de les línies rectes i aristades, així com per la rugositat de les formes, i la nova figuració.
També s’exposen sis pintures que possiblement és la disciplina més desconeguda de l’artista, on es percep clarament el seu domini del dibuix per sobre del color i la pintura. Totes les peces estan treballades amb la mateixa tècnica: l’acrílic. Dues fan referència al laberint, altres a determinades edificacions com els zigurats o mastaba, on el pas del temps es fa evident.
La resta d’obres són dibuixos a tinta i litografies, que permeten observar una trajectòria homogènia i fidel als seus principis estructurals, en què el concepte d’ordre i rigor estètic estan ben definits. L’exposició serveix per adonar-se que Josep Maria Subirachs és un escultor magnífic, que coneix molt bé la tècnica tridimensional, tant si treballa la pedra, el mabre, el ferro, el bronze o la fusta, com si ho fa amb peces relativament petites o amb grans escultures situades en espais urbans, sense oblidar el conjunt de La Passió. L’abstracció i la figuració conviuen bé en l’obra de l’artista.
