Malgrat que la psicoanàlisi encara és objecte de burla, no podem negar-li que gràcies a ella hem posat en evidència la importància de l’activitat onírica en tant que imatges carregades de sentit, i no simple activitat neuronal aleatòria que cristal·litza en imatges. L’inconscient es manifesta a través de la fantasia, és a dir, la producció encadenada d’imatges que en el somni pren la seva forma més coneguda i que en el conscient es manifesten en forma de lapsus, pors, obsessions, fixacions, i també afeccions, diguem-ne, positives.
El concepte de “si-mateix” de C. G. Jung ens obre la possibilitat d’assumir, integrar i interpretar aquella activitat tan desconeguda i aparentment capriciosa de l’inconscient, i llegir-ho, en paraules seves, com a “imatge en què estem continguts”. El moviment artístic que millor ha sabut plasmar el panorama de l’inconscient ha estat el surrealisme. Hi ha en el moviment surrealista tal i com el va concebre el seu instigador, André Breton, tres premisses fonamentals: la cerca de l’atzar objectiu, l’autoconeixement mitjançant la creació i el trencament amb la tirania de les antinòmies, amb el punt de mira en la llibertat absoluta apel·la al creixement intel·lectual des de l’abstracció, sinó, i per damunt d’un interés estrictament cultural, el guany personal i individual que propiciava l’experiència surrealista en tant que formadora de l’esperit.
La professora Anna Balakian, coneixedora i estudiosa del moviment surrealista sobretot a partir de l’estudi de la figura d’André Breton explica quins són els fonaments del surrealisme i on hem de trobar-ne les referències històriques. Els estudis de medicina són l’entrada en contacte de Breton amb el camp de la psicologia i, concretament, amb les investigacions del doctor Janet en l’àmbit de la consciència i els misteris de la ment des dels quals Breton va accedir a l’interés per l’ocultisme. Allò que és interessant destacar de les investigacions de Janet i que va determinar d’arrel les indagacions surrealistes és la noció d’automatisme, que no és sinònim de ‘mecànic’, sinó de tot allò primordial que es troba en la ment de l’individu i que es troba anul·lat o silenciat per la censura de la raó. Aquesta hipòtesi, propera a la de Freud sobre l’inconscient, encara preserva una actitud transdisciplinar de matèria i esperit: l’accès a les àrees més ocultes de la consciència és conèixer radicalment l’individu, enllà de l’economia libidinal de tot subjecte. Per a Janet, és en l’escriptura com és possible forçar la ment a extreure allò inconscient, i aquesta és la premissa sobre la qual el surealsme funda la noció d’escriptura automàtica. Però allò automàtic no és pas irracional, sinó que constitueix una esquerda en la barrera que abans havia tancat el pas a regions fonamentals del coneixement de l’individu cap al seu propi jo. Arribar al lloc on percepció i concepte es confonen, aquell estat en el qual no hi ha diferència entre conscient i subconscient, raó i sentits és l’inici de la cerca d’André Breton. La influència de les ciències hermètiques en Breton és palpable, però la seva posició és interesantíssima: entre l’esoterisme i el materialisme. Sense caure en una religiositat adoradora ni tampoc en un cientificisme que tenalli tot esperit creatiu, Breton es movia entre el materialisme i l’idealisme, invocant tota sort de moviment intuitiu cap al coneixement integral de si mateix sense deixar que la fe o l’exaltació espiritual contaminés la seva incursió cap a la psique. És per això que el surrealisme va fer seva, seguint les lliçons de Janet, la hipòtesi hegeliana que tota idea és imatge i representació interna d’un acte; la representació de l’acte intern seria, doncs, l’inici de l’acció. En aquesta línia, per al surrealisme, esforçat en l’abolició de les antinòmies, és a dir, tot allò que s’oposa entre si, seguint la lògica habitual del pensament, debia aspirar a certa unitat d’ànima i psique. En el centre d’aquesta relació es troba sempre la imatge. Breton, combatent aquesta abstracció que conduïa a l’entotsolament de l’individu cap a un tancament sense sortida, va advertir de la necessitat de no separar imatge de realitat o existència del pensament separat de la paraula, ans al contrari: la imatge i, per tant, el conjunt dels dispositius que articulen la imaginació estava a la base de la investigació surrealista de la realitat. En aquest sentit, el mot “surrealista” no significa “fora de la realitat” o “fantasia” que impliquin desconnexió amb la matèria, sinó que el surrealisme, literalment “sobrerealisme” comporta una unitat superior de comprensió de la realitat.
La relació d’apertura a la meravella i a l’atzar objectiu arriben a tal desenvolupament en el surrealisme, que va assolir la seva màxima activitat entre els anys vint i trenta del passat segle, que es va introduir fins i tot una nova distinció entre prosa i poesia que no queia presa de les disquisicions anteriors al voltant de la forma. Ja fos en vers o en narració, la poesia no apel·lava, segons Breton, a la forma del text, sinó a l’estructura. I l’estructura significa la disposició dels elements en el text, la seva relació semàntica i sintàctica. Per a Breton, la prosa es distingeix de la poesia perquè segueix una estructura de pensament lògica, mentre que la poesia és analògica. Això significa que la relació entre les imatges i els significats divergeix, les imatges han de ser desxifrades des d’altres enfocaments que no són els emprats habitualment. Sembla que l’escriptura automàtica ens proposés una forma de visió. La influència d’Eliphas Lévi, ens diu Balakian, va tenir com a conseqüència que Breton tractés de fer un pont entre la psicologia moderna i la màgia tal i com la van interpretar els il·luministes del segle XIX. Per a Lévi, l’individu té la capacitat de transformar allò opac en transparent, i la relació entre el cos i la matèria és una qüestió d’opacitat. Aquesta transformació es dona per la imaginació. Imaginar és veure; parlar és crear. L’alquímia de la paraula és rescatada per Breton per al seu moviment i, lluny de creure que el que hi ha darrere de tot és un déu, tracta de recuperar per a l’individu tot allò que en un altre moment fou atribució divina. Així doncs, el surrealisme ens ensenya que la ment humana és més fonda del que ens pensem, i que no constitueix una matèria tancada en si mateixa, sinó que és substància connectada a tants altres elements per múltiples vincles, i que l’autoconeixement fa possible assolir després el coneixement de la realitat que ens envolta.
Breton teixeix la seva literatura amb les interrelacions entre sensorialitat i materialitat, i pren els conceptes d’amour fou i de convulsió -referida en el seu cas a l’amor i la bellesa- referida a la visió. Què és, doncs veure? La visió que és clínica en Janet i esdevé poètica en Breton és aquell estat d’accès i comprensió de l’humà que ocorre en determinades ocasions, de forma inesperada, com espurnes de clarividència i plenitud. És el punt en el qual convergeixen inspiració i comprensió, moment de maduresa psíquica i tensió creativa, i que esdevé complicat de destriar-ne l’art de la fisiologia, la poesia i la convulsió psíquica. De la gran quantitat de tresors que la ment oculta, rarament podem comprendre uns pocs, per això Breton abandona la psiquiatria i adopta la forma poètica, per tal d’explorar aquests averanys amb el propòsit d’explorar i retornar l’ús de la plenitud de les facultats psíquiques d’aquells anomenats malalts per tant de restituir-li a l’individu, al seu torn, l’autonomia. Dubto que el surrealisme estigui superat, perquè no és possible “superar” l’existència i certa autonomia de la psique. “Breton nega que el somni sigui una il·lusió, un signe de l’evasió de l’home de la realitat o una premonició de la seva futura transcendència cap a quelcom millor que la realitat material, […] nega que sigui signe de pertorbació mental identificar-se amb els propis somnis”, escriu Anna Balakian a André Breton Magus of Surrealism. El somni, fins al moment, incloent els estudis freudians, s’havia estudiat sempre des de la perspectiva del disturb mental, i Breton nega que sigui un compendi de fracassos i desitjos irrealitzables. Hom no pot evitar suspirar amb aquest pensament, aquesta visió dels misteris psíquics com quelcom a viure i explorar, en lloc d’atribuir-los sistemàticament a l’esfera del transtorn, que seria també la manera moderna d’aparentar fer alguna cosa amb allò que no es comprén, és a dir, classificar, etiquetar lingüísticament allò desconegut per dominar-lo. El surrealisme dipositava la seva confiança en la paraula com a garant de la restitució de l’esquerda dicotòmica, com a garant de la creació d’interior i exterior, d’eina d’arqueologia. És per l’escriptura que s’ha conegut millor que amb la teràpia, tot posant en evidència que és possible que l’art i la creació ofereixin a l’individu una autoimatge més complexa, enriquida i profunda de si mateix.
